No és això, companys

No és això, companys, no és això. No és cert que el dels ensenyants sigui un gremi de privilegiats que només es queixa per caprici. Però potser nosaltres mateixos abonem aquesta lectura simplista que només ens preocupen el sou i les vacances; sí, bona part de culpa que aquest sentir encara existeixi és nostra. També tenim molt a aprendre: no sabem fer pedagogia de la nostra condició (o creiem que no cal?). Molts patim els mateixos mals que la resta de la societat: vivim instal·lats en la cultura de la queixa i oblidem que la crítica és una altra cosa. Ens acomodem en les nostres inèrcies i ens mirem massa el melic i, és clar, ens mobilitzem, sovint, a deshora. Resultat: collim el que sembrem.
És cert que gaudim del dret a certs beneficis socials que ens fan més fàcil conciliar vida familiar i vida laboral -si no predica amb l'exemple el sector públic!-. Però encara hi ha massa tòpics, malentesos i falsos mites entorn a la nostra “vida regalada”: que si tenim massa temps d'oci, que si no hem de donar compte a ningú del que fem o deixem de fer, que si cobrem massa...
Realment algú, avui dia, encara creu que dedicar-se a l'ensenyament és una ganga? No tenim, de bon tros, tantes vacances; la nostra feina està més vigilada que mai (equips directius, inspecció, pares i mares...); els canvis constants en els currículums no ens deixen adormir, i la realitat social canviant i més diversa que mai ens obliga a estar en un procés de reciclatge constant, que ens ha enriquit i ens ha fet enfrontar a nous reptes, però que no és cap regal.
Les exigències són moltes, i malhauradament, no sempre trobem prou comprensió i prou respecte al nostre entorn. Amb tot, molts mirem d'anar endavant amb sentit de la responsabilitat i certa dosi d'il·lusió (encara).
No estaria de més no haver de suportar les fal·làcies de sempre. És clar que, per a això, hauríem de començar, ja ho he dit abans, a fer pedagogia nosaltres mateixos i a predicar amb l'exemple. La crispació que es viu en el sector de l'ensenyament en aquests darrers temps beu d'un pòsit d'anys: el descontentament no és fruït de reivindicacions capricioses o de quatre quartos no guanyats. Però ens hem ben guanyat que no se'ns entengui. Segurament no ens hem esforçat prou a explicar els nostres motius (prou feina tenim!).
Entonem un mea culpa, fem valer els nostres drets i continuem amb la nostra feina de cada dia!

22 març 2009

A FIGUERES, QUI ES FICA DE PEUS A LA GALLEDA?

El dia de Sant Jordi, aprofitant l'afluència massiva de gent a la Rambla de Figueres, a l'estand de la Iaeden van decidir muntar un “circ”. Sap greu saber que hi ha gent que forma part de partits i organitzacions democràtics que són còmplices d'aquesta posada en escena grotesca (si més no, això es desprèn dels fullets que repartien anunciant un acte informatiu sobre el Pla Director Urbanístic). Crec que a vegades no s'acaba d'entendre què és la llibertat d'expressió. És absolutament lamentable que hi hagi qui cregui necessari arribar a aquests extrems per reivindicar les seves idees! De veritat cal aquest mal gust? On arribarem? Em sembla que demostren una falta total de recursos i una incapacitat preocupant per resoldre les coses civilitzadament. Hi ha d'haver altres formes de fer-se escoltar.
Puc comprendre i, fins i tot, compartir, el fons de les seves reivindicacions. No és pas l'afany de defensar els qui ens governen el que em mou (a part que no hi ha mai una sola veritat absoluta...), sinó la voluntat de mostrar el meu rebuig per unes formes tan barroeres que no puc compartir de cap manera.

Si us plau: busquem i busqueu tots plegats una altra manera de fer les coses. Ja comença a ser-ne hora, no?

Passejar per Figueres

Jo, que sóc gironina de naixement (gairebé per accident), però empordanesa d'arrel per herència, per residència i per convicció, sempre he proclamat el goig que em suposa deixar-me dur pels carrers empedrats i grisos de Girona. De fet, de tant en tant, el cos em demana respirar-ne els aires plens d'història i vida: els enyoro de la meva època universitària i dels anys que hi he treballat i vagat.

Amb el temps, però, també he anat descobrint el plaer de passejar per la nostra ciutat, per Figueres. De fet, aviat farà deu anys que m'hi vaig plantar (l'amor, ja se sap!). I fins figuerencs són els meus fills.

Abans, però, ja hi havia fet els amics d'adolescència, els qui em van acompanyar en l'aprenentatge de la vida adulta. I al Deulofeu vaig prendre consciència de la meva vocació, sota el mestratge d'alguns dels seus professors i professores. De fet, anys després, amb més d'un hem compartit aules, tertúlies i claustres...

De l'etapa d'adolescència, en recordo també els entrenaments al CNF: anàvem a rodar al parc i a fer voltes al Castell! I fèiem el que podíem en aquell atrotinat estadi d'atletisme... Amb tot, en van sortir grans atletes!

També recordo aquella inacabable pujada a l'institut “de dalt” (que anys després se'm va fer petita comparada amb la pujada a la facultat de Lletres gironina de la plaça de Sant Domènec!).

Fora d'això, en aquella època, de passejades, poques.

Anys a venir, aquella Figueres una mica caòtica i bruta que jo tenia en el record, va anar-se tornant més presumida. Quant al caos, què hi farem!, d'intents n'hi ha hagut molts, però la circulació de vehicles i la peculiar estructura del centre de la nostra ciutat no afavoreixen gens la tan volguda “pacificació”. Potser algun dia s'arribarà a l'armistici, però mentrestant, ens haurem de continuar armant de paciència quan les circumstàncies ens obliguin a agafar el cotxe. Una reflexió, però: no heu provat mai, com fa una servidora, de gastar soles de sabata en lloc de pneumàtics i carburant? Fora del petit inconvenient d'haver de visitar més sovint el sabater, els avantatges són diversos. Descobrireu que a Figueres totes les distàncies són curtes i que sovint s'arriba abans a lloc quan no es depèn de les màquines. A més, caminar és sa, i ens ofereix el plaer incommensurable de poder anar repartint i recollint salutacions i somriures, lligar converses, descobrir complicitats i prendre el pols a la ciutat a qualsevol hora: un luxe!

Per acabar, Figueres admet moltes menes de passejades; n'hi ha per satisfer els gustos més diversos: urbanites, consumidors de moltes menes, errants, artistes, erudits, bohemis i esportistes... Només cal saber trobar el parc, carrer, indret o plaça més avinent i deixar-nos captivar...

Us hi convido!

(Un altre dia ja parlarem de les dificultats que ens poden entorpir en l'intent d'emprendre aquesta fascinant aventura de descobrir a peu la nostra ciutat).

M. Àngels Vila Safont

Figueres, 6 d'abril de 2009

ENSENYANTS, EDUCADORS I CIUTADANS.

Fa poc més d'un mes, un nou estirabot del conseller d'”Educació” Maragall va atiar el meu esperit combatiu. La seva sortida endavant en solitari proclamant la decisió d'avançar l'inici de curs va provocar comentaris i reaccions de tota mena: els ensenyants tornàvem a estar al punt de mira. I jo vaig descobrir, sense haver-m'ho proposat ni poc ni gaire, que estic en un moment de la meva vida més propens a les “filípiques” que no pas a les “bucòliques”. Tant de bo em pogués delectar amb visions horacianes! Però -potser per deformació professional- tendeixo més a les arengues.

Aquella nit, probablement esperonada per algun comentari de carrer, en un rampell molt propi, vaig córrer al teclat i vaig deixar-hi fluir els sentiments. Però ja feia temps que la raó havia anat madurant aquelles reflexions... El resultat d'aquell disgust va ser una carta de to punyent a la premsa. (Tots tenim dret a moments d'arravatament!). Hi reclamava que cadascú assumís el paper que li toca per intentar redreçar, en la mesura que sigui possible, els mals de la nostra societat. I em mantinc ferma en aquesta idea. Potser sí que em va sortir un cert corporativisme en defensar el meu gremi: com a tot arreu, hi ha de tot en el nostre hort! Però crec que és prou raonable mantenir que els professors no som els únics responsables de tot, ni per bé, ni per mal. I això no suposa defugir la part de culpa que hi puguem tenir. Perquè, per més que el departament del senyor Maragall s'anomeni d'Educació (quin problema hi havia que es digués d'”ensenyament”?), no és feina, si més no exclusiva, dels ensenyants educar els futurs ciutadans.

Apel·lar al sentit de la responsabilitat no és ser catastrofista. El gran mal que patim avui dia és que molts objecten, quan no dimiteixen, del paper que els toca: pares i mares que obliden que la paternitat és a temps complet i per a tota la vida; fills i filles que no han après que el món civilitzat es regeix per normes; ciutadans i ciutadanes que desconeixen els seus deures i polítics que obliden que es deuen a tots els ciutadans.

En un món mancat de valors, la millor pedagogia es pot fer amb l'exemple. I el que ens cal, abans de res, és sentit comú: En època de crisi, recordar que no tots som rics, i que sense esforç no hi ha recompensa és, no només recomanable, sinó indispensable per tirar endavant.

I no parlo només d'economia; la més punyent, és la crisi de valors, la falta de referents dels nostres joves. I d'això, en som tots i totes responsables, sense excepció. També en el meu gremi hem d'aprendre a fer valer els nostres drets i a assumir els nostres deures, a “queixar-nos” quan i com toca, i a valorar el que tenim sense eludir l'essència de la nostra feina: dedicació, responsabilitat i una gran dosi de vocació!

Març 2009