Fa dies que piulo poc. O això em diuen, perquè jo no ho veig ben bé així. Potser és que, tal com presagiava en un dels meus darrers escrits en aquestes pàgines, i tal com van les coses a casa nostra i més enllà, m'he acabat de perdre. O que he decidit que ja s'ho faran i m'he concentrat en el meu entorn més proper i quotidià. Total: cada vegada hi entenc menys! I, a més, és ben lícit que cadascú se'n senti del que és seu, no?
El cas és que, al marge de polèmiques més o menys locals, de disbarats pressupostaris generals i de reajustaments diversos que ens toca empassar-nos amb un embut si us plau per força, avui escombraré cap a casa. Encara que no pugui estar-me'n, de passada, de mostrar la meva sorpresa per algunes notícies que llegeixo a la premsa. L'Ajuntament de Figueres creu certament necessari prioritzar projectes que preveuen pistes de pàdel i spa? Per pagar amb els diners que no tenim! O demanar, educadament, això sí, que els ciutadans contribuïm gratant-nos la butxaca a immortalitzar escultòricament Sant Jordi i el drac? Al carrer es demanen altres coses: seguretat, ordre, fets i un rumb clar. I això vol dir concentració d'esforços i contenció en allò que és sobrer.
He dit, però, que avui escombraria cap a casa... O cap a l'institut, que, si bé no és casa meva, poc n'hi falta! M'explicaré: Avui, he decidit - després de dies de silenci (per imperatius "acadèmicoavaluatius")- tornar a la càrrega. Si he triat aquesta expressió (que pot semblar massa bel·licosa), ha estat amb tota la intenció, perquè necessito sentir -quina fal·làcia!- que faig algun gest prou contundent per demostrar el meu malestar. I aquesta vegada no em refereixo només a un malestar psíquic: no! Parlo del patiment físic real que patim un nombre prou considerable d'alumnes i professors del meu institut que passem hores "còmodament" instal·lats en unes aules "provisionals" de llauna, que aviat compliran quinze cursos de servei ininterromput! La provisionalitat, ja ho veieu, es fa eterna. I no pas poc! Les múltiples incomoditats i les cabassades de calés en pedaços que suposa la perllongació d'aquesta "provisionalitat" no sembla que siguin motius suficients per accelerar l'arribada de mesures humanitàries... Snif! Què hi farem! Diuen que si no pots lluitar contra l'enemic, el millor que pots fer és unir-t'hi. Doncs bé: crec que és hora de prendre's seriosament la proposta d'un company de claustre de commemorar comme il faut l'arribada d'aquest espai tan entranyable a l'institut. Comença el compte enrere: s'accepten propostes per muntar el programa d'actes... Temo que caldrà incloure-hi una processó a la patrona dels impossibles per veure si algun any es compleix un miracle i arriba l'ampliació eternament promesa.
I mentrestant continuarem suant-hi la cansalada i escoltant les queixes contínues i fonamentades dels nostres soferts alumnes de 3r d'ESO (o del curs que toqui). I els apressarem a esforçar-se a aprovar si no volen veure's obligats a repetir curs i condemna!
M'estalviaré la tortura de recordar-vos les múltiples prestacions d'aquest espai... Només diré, per si algun ingenu creu que als centres públics d'ensenyament tenim aire condicionat a les aules, que NO! Encara que siguin barracons farcits d'adolescents carregats d'hormones i vitalitat i anxovats com sardines de llauna. Però, això sí, si no aprenen prou i les seves competències escassegen és només culpa dels ensenyants que no sabem motivar-los prou! En aquestes condicions, però, també nosaltres tenim dret a desconcentrar-nos i a perdre l'oremus, el nord i la paciència, no?
És clar que el nostre departament vetlla pel progrés del sistema i s'apressa a gastar cabassades de diners per impulsar a córrer-cuita l'ús dels llibres digitals i els ordinadors a l'aula. Que consti que sóc la primera a defensar es coneixement i ús de les noves tecnologies a l'ensenyament: perquè és lògic, necessari i indispensable. Està bé que el món educatiu s'adapti a les necessitats i inquietuds de la societat i, fins i tot, que miri d'avançar-s'hi, però en un context de reajustament com l'actual, té sentit aquesta disbauxa? Com massa vegades ha passat aquests darrers anys, els que estem al peu del canó patim la improvisació dels qui manen. I ens veiem abocats a engegar projectes que no s'acaben aplicant mai del tot, que perden sentit tot just iniciats o que van (i ens duen) a la deriva. Fins ara potser fèiem la cursa amb les soles desgastades, però aviat anirem amb una sabata i una espardenya (els més afortunats), mentre un colla de desafortunats continua gaudint de les inclemències tercermundistes d'un barracó de llauna on la tecnologia més puntera que tenim són uns fluorescents atrotinats que, amb una mica de sort, amb prou feina ens permeten de veure la pissarra!
I mentrestant continuarem suant-hi la cansalada i escoltant les queixes contínues i fonamentades dels nostres soferts alumnes de 3r d'ESO (o del curs que toqui). I els apressarem a esforçar-se a aprovar si no volen veure's obligats a repetir curs i condemna!
M'estalviaré la tortura de recordar-vos les múltiples prestacions d'aquest espai... Només diré, per si algun ingenu creu que als centres públics d'ensenyament tenim aire condicionat a les aules, que NO! Encara que siguin barracons farcits d'adolescents carregats d'hormones i vitalitat i anxovats com sardines de llauna. Però, això sí, si no aprenen prou i les seves competències escassegen és només culpa dels ensenyants que no sabem motivar-los prou! En aquestes condicions, però, també nosaltres tenim dret a desconcentrar-nos i a perdre l'oremus, el nord i la paciència, no?
És clar que el nostre departament vetlla pel progrés del sistema i s'apressa a gastar cabassades de diners per impulsar a córrer-cuita l'ús dels llibres digitals i els ordinadors a l'aula. Que consti que sóc la primera a defensar es coneixement i ús de les noves tecnologies a l'ensenyament: perquè és lògic, necessari i indispensable. Està bé que el món educatiu s'adapti a les necessitats i inquietuds de la societat i, fins i tot, que miri d'avançar-s'hi, però en un context de reajustament com l'actual, té sentit aquesta disbauxa? Com massa vegades ha passat aquests darrers anys, els que estem al peu del canó patim la improvisació dels qui manen. I ens veiem abocats a engegar projectes que no s'acaben aplicant mai del tot, que perden sentit tot just iniciats o que van (i ens duen) a la deriva. Fins ara potser fèiem la cursa amb les soles desgastades, però aviat anirem amb una sabata i una espardenya (els més afortunats), mentre un colla de desafortunats continua gaudint de les inclemències tercermundistes d'un barracó de llauna on la tecnologia més puntera que tenim són uns fluorescents atrotinats que, amb una mica de sort, amb prou feina ens permeten de veure la pissarra!
Ja sé que no en faré res de fer pública la meva queixa, però encara crec en la funció catàrtica de les paraules.Per més que l'efecte duri poc i hagi de tornar avui mateix a la realitat del barracó immund.
Heus aquí només una mostra més de les incongruències d'allò que anomenem "sistema" (potser perquè "sistemàticament" s'oblida d'aplicar el sentit comú?). Un exemple concret, però prou significatiu, crec. I no hauríem d'anar gaire lluny per trobar-ne una bona colla més de situacions, projectes i idees per arrencar-se a córrer.
Qui ha de fer els deures?
