Esperpent

Quan a un il·lustríssim Sr. el tracten d'excel·lentíssim, pot acabar pensant que si passa pel dret tothom li riurà el "detall". Però per més arguments que es tinguin, quan es fa una normativa per a regular el funcionament de les coses, no és gaire ètic ni recomanable voler saltar-se-la a la primera de canvi,  ni tan sols en nom de certes "excepcionalitats". En fi, l'esperpent que no s'acaba...

Aparadors

(Article publicat al bisetmanari HORA NOVA el 4 de setembre)

 

Ha arribat setembre. Carregat, ja no de mals presagis, sinó de realitats funestes, i desesperançadores, massa palpables per no sentir-les. I fer córrer rius de tinta per denunciar la indignació, trasmudada potser en impotència o en acceptació, no canvia res, més enllà de procurar-nos -amb una mica de sort- un efecte placebo passatger. Però mentre no ens facin passar per caixa per dispensar-nos aquest remei o no es treguin de la màniga un nou impost per gravar-nos l’atreviment de pensar en veu massa alta, molts continuarem donant ales al malestar que ens corroeix. Amb tanta vehemència, això sí, com ens llancem també a compartir els instants de plaer, les estones de catarsi, els motius per somriure i viure.

Justament ara, a la nostra “vilaflorida”, acabem de tancar un d’aquests parèntesis de delectança que ens posa a primer pla i que convida la ciutat a viure i a ser viscuda. Gran mèrit el d’aquesta ACÚSTICA que ens fa sortir de casa i ens carrega les piles a cavall d’agost i setembre. Sens dubte, una bona manera de fer sentir ben vius. a figuerencs i visitants!

Però més enllà d’aquest aparador de ritmes capaç d’omplir els carrers, cada any hi ha 360 dies més en què la nostra ciutat, tan “detallista”, es continua enfonsant en la grisor, i va deixant passar trens (més enllà dels que “promociona” a so de bombo i platerets la casa de la vila per a l’11S).

És innegable que tenim atractius consolidats per oferir als passants i als estadants, però fa l’efecte que un cop apagats els focs d’artifici de projectes faraònics -benvinguts, senyors, a la realitat!- ens costa de trobar la manera de tocar de peus a terra. Fer front a les dificultats generals i a les especificitats locals requereix tenir un projecte clar i, sobretot, factible; i fa l’efecte que no hi ha rumb.

Un exemple només, i perdoneu-me la ignorància i l’atreviment: s’està pensant la manera de fer front a l’impacte que suposarà per a cert comerç local l’obertura d’un mega outlet a la frontera? La solució no passa pas -o no tan sols- per permetre obrir els festius. El problema és que estem quedant en terra de ningú, enmig de focus d’atracció comercial potents, i que no sembla que floreixin projectes que ens facin baixar dels núvols. I així, potser sí que se’ns “florirà” la nostra ciutat dels detalls. Les caigudes, de com més amunt, més doloroses són.

Però volem creure que ja s’hi està pensant... A Figueres, ens cal alguna cosa més que aparadors.