18 de febrer del 2013

Carnets?

Fa anys una, aleshores, amiga meva se'n feia creus que no em fes EL carnet d'un partit que governava per "promocionar-me" en el món laboral... La consegüent discussió no ens va dur enlloc: òbviament els seus arguments i els meus no tenien cap possibilitat, per remota que fos, de trobar-se. Llavors igual que ara, em sentia prou confiada que l'única manera de fer el meu camí era treure partit dels valors que la meva família m'havia ensenyat: l'esforç, la dedicació, la persistència, l'honestedat... i tot sense deixar de tocar mai de peus a terra i tenint com a divisa fonamental saber d'on vinc.
 
El fet que jo tingui, hagi tingut o pugui tenir en un futur carnets diversos és una circumstància que, de cap manera, pot ser determinant. Les meves relacions amb les persones no depenen del carnet que duguin a la butxaca o mostrin entre les dents: m'interessen els seus actes i l'honestedat de les decisions que prenguin, encertades o no.

Han passat anys: tinc la feina per la qual he lluitat, una família meravellosa i el meu lloc al món. Segurament no passaré als annals, però estic més orgullosa que mai de l'herència rebuda, aquesta que intento transmetre cada dia a partir de l'exemple (i no només de paraules bensonants): tenir uns valors i defensar-los amb convicció. No en regalen enlloc, de duros a quatre pessetes!

Per cert: a la meva amiga i a mi la vida ens ha dut per camins diversos: ja no som tan amiques i, sincerament, no crec que anar ensenyant el carnet l'hagi afavorit tant com es pensava... ans al contrari. Ergo...

10 de febrer del 2013

Josep Ramoneda i l'esquerra necessària

Aquest vespre, a la Cate hem pogut escoltar (i dialogar amb)  Josep Ramoneda, filòsof, periodista, assagista... pensador i analista.
Ha estat un acte interessant, on l'autor no ha estat gens avar amb el  temps que ens ha dispensat: ha parlat i s'ha ofert generosament a respondre preguntes i comentaris dels presents durant l'acte i un cop acabat.
Ramoneda ens presentava el seu darrer llibre La izquierda necesaria (amb el prou il·lustratiu subtítol "Contra el autoritarismo posdemocrático"). L'ha presentat i acompanyat Jaume Serra (director de programació de la Ser a Catalunya). La petita sala de la Cate era plena de gent variada, gent d'esquerres, progressistes d'índole diversa, amb una inquietud comuna, l'interès, la curiositat i /o la necessitat de saber cap a on ha d'anar l'esquerra (les esquerres), la d'aquest país petit, però també la de més enllà. L'evidència que l'esquerra és necessària, però que s'ha de "re"generar i que no hi ha receptes miraculoses per a fer-ho estava, segur en l'ànim de tots. Ramoneda ens ha servit algunes càpsules de pensament per a consumir sense pressa, però sense pausa. Perquè l'esquerra és necessària, però per ser efectiva ha de defugir les maneres de la dreta,
Heus aquí, sense cap voluntat d'exhaustivitat ni de jerarquització, algunes de les idees que ha apuntat Ramoneda al llarg de la seva xerrada:
    la izquierda necesaria-josep ramoneda-9788490063682
  • L'equilibri entre democràcia i capitalisme sempre ha estat complicat, però havia estat possible en el capitalisme industrial. En el financer, és impossible.
  •  Anem camí del totalitarisme de la indiferència.
  • S'ha perdut capacitat d'intimidació de les elits, que ja no veuen necessari fer concessions.
  • Crisi nihilista: s'havia cregut que tot era possible sense límits. Però no està clar que la crisi actual acabi modificant això.
  • L'esquerra ha de saber repensar la idea de progrés (i, alerta!, progrés no vol dir creixement econòmic!).
  • L'esquerra ha de recuperar la idea internacionalista.
  • S'ha de treure partit de a conflictivitat: és necessària per a despertar la creativitat.
  • L'esquerra ha d'identificar els agents socials de canvi d'avui dia, que ja no són els mateixos de fa uns anys.
Sense oblidar que hi ha d'haver equilibri entre la llibertat i la igualtat! I això, el neoliberalisme no ho preveu.

Si no és feina de les esquerres fer aquest camí, ja em direu de qui...

1 de febrer del 2013

#vergonyaN2

Hi ha conductors irresponsables, desconsiderats, temeraris i despistats. Hi ha imprudències, distraccions, errors i fatalitats. Tot plegat és causa dia rere dia d'ensurts, incidents i accidents. Però res de tot això no pot justificar haver de continuar vivint i convivint amb una vergonyosa carretera mal anomenada "Nacional" 2, deixada de la mà de Déu (i, sobretot, de la dels homes!). Aquest menyspreu no té nom. O potser sí que en té, però és massa gruixut per dir-lo.
El clam dels usuaris ja no és tan sols d'impotència; és de desesperació i de ràbia; de dolor i d'incredulitat. Pot ser que a la frontera amb Europa, aquesta Europa a la qual ens vanem de pertànyer, una carretera  que ens ha de fer de passadís, de portal, de rebedor i d'aparador hagi estat i segueixi sent tan llargament menystinguda i abandonada? Pot ser que realment els importem tan poc que no reaccionin a l'evidència que és una via col·lapsada i plena de perills on conduir és com jugar a la ruleta russa?
Potser el greuge no seria tan evident ni el clam tan unànim si no fos que durant anys hi ha hagut calés per anar construint autovies que es moren de fàstic, línies d'alta velocitat que amb prou feines duen ningú enlloc, aeroports sense vols... Això sí: ben lluny de la frontera; no fos cas que estant ben comunicats amb els veïns ens vinguessin ganes d'escapar-nos!
 
Vergonya N2!