Adéu, Remei. Fins sempre!







No t'arronsaves mai!
Al capdavant de les reivindicacions
amb els companys del Deulofeu
el maig de fa dos anys

No me'n sé avenir, Remei!  Te n'has anat calladament, lluitant, això sí,  fins al final. Tu, que sempre ens acompanyaves amb la  rialla franca i aquella veu tan particular! I jo no em puc treure del cap tantes i tantes converses, tants i tants consells! Ni puc esborrar del meu cor la teva complicitat reconfortant, sempre a punt de donar ànims, en un moment en què circumstàncies personals em van fer difícil encarar algun escull de la feina, quan tu i jo patíem, cadascuna des de la seva perspectiva, per aquell deixeble malcriat que veiem que se'n perdia pel camí. Com m'entenies! I em reconfortaves fent-me sentir que hi ha coses que, per més que ho intentem, se'ns escapen de les mans. No vam poder evitar el que tu i jo vam veure venir des del primer dia que aquell noiet va aterrar a l'institut... Però t'agradaria saber que, poc a poc, va trobant un camí, un ofici.

 

Sempre has estat generosa, vital, atenta, propera... Una mestra vocacional d'actitud exemplar que has sabut viure intensament la feina i, sobretot, la vida. I aquesta teva dolorosament breu jubilació. Et recordo així: vivint apassionadament tots els moments:  entregada i formal en la feina, decidida i ferma en les reivindicacions, gran professional i millor companya al claustre del Deulofeu. Empordanesa d'adopció, però profundament arrelada.
Teatrera i teatraire, a punt per la gresca, desimbolta, segur, amb els teus companys i amics del teatre.

Ja no et veurem  pel nostre barri, passejant o anant de compres prop del teu carrer d'Olot. En Roger i la Jana ja no tindran ocasió de sentir  més les teves paraules simpàtiques i còmplices cada vegada que ens creuàvem per aquestes voreres veïnes. Quan he sabut la mala nova hem recordat  una anècdota que vam viure fa uns tres anys a la plaça Josep Pla. Amb els ulls plens de llàgrimes a vessar pel dolor d'una pèrdua injusta, m'ha fet somriure. Els nens, ja ho saps, noten de seguida qui se'ls estima de veritat.

On siguis, Remei, segur que deixaràs petja. 

Bon viatge i gràcies pels anys que ens has fet companyia!

Petites lectures abans d'anar a dormir

Fa uns dies, la meva Jana va arreplegar un llibre mentre tafanejava per l’habitació del seu germà. En va llegir el títol, i li va cridar l’atenció. Era un llibre petitet, amb un cavaller dibuixat a la portada i més lletra que no pas dibuixos, només alguns d’escadussers en tinta negra enmig de  munts de lletra. Tirant lo Blanc. –Mama, a la nit em llegiràs aquest conte? Glups! És clar que era una versió reduïdíssima i adaptada per a nens, però una edició de Bromera, amb valencianismes… i per a nens de més de 5 anys! Malgrat tots els apriorismes, no li podia dir que no. Així que, després d’aparcar la Xarhazad i els seus meravellosos relats de les mil i una nits, aquesta setmana hem entomat les aventures i desventures del cavaller Tirant.  Òbviament, el relat conté molts elements que s’escapen a l’enteniment d’una nena de cinc anys, però la cuirositat innata, la fascinació  estètica per les paraules, el gaudi del moment compartit  abans d’anar a dormir, la complicitat del germà en la lectura, tot plegat, fan que no en tingui prou amb una pàgina o dues… -“Una mica més!”. I no li puc pas escatimar les paraules. Quin goig, la lectura!

Espiat o imputat?

Definitivament, es veu que si no t'espien (o no espies) o no estàs imputat, no ets ningú. Perquè ara resulta que, qui més qui menys, amaga micros (pressumptament) o n'és víctima, i que estar imputat en qualsevol causa és una bona cosa (que això et garanteix anar ben acompanyat d'un advocat a declarar!). Potser és perquè ens estem acostumant a tot, però a mi no em sembla gens normal -digueu-me tiquismiquis!- i entenc que el millor que pot passar quan algú es dedica a regir la "cosa pública" és que es parli no d'ell, sinó dels efectes de les seves obres; i que aquests efectes, sinó espectaculars i meravellosos, siguin,  pel cap baix, favorables, versemblants i no nocius per als soferts ciutadans.

Però no: en aquest país d'opereta la premsa compra el que compra i ven el que ven; i bona part del poble combrega amb les rodes de molí que li fan empassar, perquè és, malgrat tot, el més fàcil. I les alícies d'aquí, els barons d'allà, i els opinadors d'aquí i d'allà ens marquen l'agenda, mentre els problemes reals continuen ben roents i la societat s'empobreix dramàticament: pecuniàriament, espiritualment, intel·lectualment...

Fer anys

Moltíssimes gràcies a tots i totes els que avui heu tingut un moment per a mi. Aquest món virtual i paral·lel (no sempre, per sort, que a vegades també convergeix amb el "real"!) ens fa creure que som el centre del món, que som estrelles, que tothom està per nosaltres, que tenim centenars d'amics. Tant se val! És un món de llums i ombres, amb virtuts, defectes i moooltes paradoxes...
Fa fàcil el que és difícil i difícil el que és fàcil; apropa els qui estan lluny, allunya els que viuen a prop, crea vincles ficticis o reforça llaços afeblits... però té el seu encant.

Avui he rebut felicitacions d'amics, col·legues, familiars, coneguts i saludats; presencials (a cau d'orella o a ple pulmó), per telèfon, via facebook o whatsapp... tendres, simpàtiques, sinceres o "formals", reals o impostades...
Totes m'han acompanyat en aquest dia feliç, viscut intensament amb la meva petita gran família.
Demà, la vida continua. I el millor de tot és saber que puc comptar a prop amb gent que m'estimo i que m'estima i que em tolera tal com sóc, malgrat tot.

MIL GRÀCIES!

3 de març de 2013

Ara no sé si això era el que volia dir...

Fa dies que corro el risc de perdre'm enmig de tanta pèssima retòrica exculpatòria d'uns i altres. No sóc tan ingènua com per creure que tothom qui perd l'alè i/o el fil enmig dels seus embrollats discursos ho fa per ineptitud; o que la culpa de tanta incapacitat discursiva és de la timidesa dels oradors o de la mala gaita dels que els interroguen, interpel·len o qüestionen... Noooo! Parlar molt per no dir res és també una estratègia. I ve d'antic: no té res d'original.

 

Per ser franca, he de reconèixer que l'espectacle fins i tot tindria gràcia... si no fos perquè tots plegats se'n foten del mort i de qui el vetlla, és a dir: dels més que soferts ciutadans de peu de carrer.

Sí: anem parant l'esquena i la galta, sacrifiquem-nos en nom del bé comú, acceptem les retallades diverses com un mal menor, però necessari... i, sobretot, callem. Perquè, és clar: o no hi entenem res, o som uns insolidaris i egoistes o prenem partit per qui sap qui! Però què és això? Ja n'hi ha prou! No era això el que s'esperava de la plebs en societats feudals? resignació, conformisme, submissió.

 

Si no ens dotem d'eines com l'educació (i no només l'ensenyament!), ens aboquem a una societat desafecta, sense voluntat i sense il·lusió.

 

Sabeu què? Potser no és la millor manera, però mentre siguem capaços de continuar-nos-en rient de tants despropòsits vol dir que encara ens afecten. El somriure, la ironia, i fins el sarcasme, són, sens dubte, catàrtics i necessaris. Qualsevol cosa, llevat de la indiferència.