17 d’agost del 2016

A una amiga

Els amics, diuen, es poden comptar amb els dits d'una mà. I de vegades encara ens en sobren. Ho subscric si entenem l'amistat com quelcom molt més profund que una mera afinitat o una connexió basada en interessos o circumstàncies comuns. L'amistat: aquella connexió pura i desintersada que s'autoalimenta i enforteix amb el tracte i que, paradoxalment, suporta les distàncies i les absències... Potser la tenim sacralitzada. Segur que per viure i treure suc a les petites felicitats que ens ajuden a anar fent camí tampoc no cal tenir una corrua d'amics incondicionals. Probablement n'hi ha prou de viure els bons moments amb aquells que ens hi acompanyen i els propicien i de deixar-nos agombolar quan les coses van mal dades. Sense exclusivitats, sagraments ni altres solemnitats. Segurament la majoria podem presumir de tenir coneguts, col·legues, veïns, familiars i saludats que ens poden acompanyar en circumstàncies ben diverses i amb els quals escrivim capítols de veritable amistat, sense necessitat de fer-ne novel·les èpiques.
Amb tot, està bé reconèixer que hi ha amics que són diferents, persones de qui et sents ben a prop per més terra que te'n separi... Això em passa amb la meva amiga zamorana i la seva familia meravellosa, gent senzilla i generosa que ens va acollir amb els braços i el cor oberts a casa seva durant una part de les nostres vacances. No podíem tenir millors amfitrions per terres castellanes! 
Ja fa uns dies que vam cloure la petita estada a casa seva aclaparats per la seva hospitalitat i bonhomia, amb recança per l'adéu i amb les piles ben carregades -i alguns productes de l'hort al portaequipatges!- sabedors que en Martín, la María i la M.Carmen són, d'alguna manera, la nostra "família" castellana. 
Mil gràcies per ser com sou! Ja sabeu que teniu les portes de casa obertes sempre!


Txarango, "Compta amb mi"


16 d’agost del 2016

Estiu que mandreja

Aquests dies que l'estiu mandreja i tot fa pujada s'agraeixen els menjars i les begudes lleugers, les lectures de digestió suau, les pauses per prendre aire, els punts i a part. No ens fa res anar una mica més a la deriva i començar capítols que probablement no tindran fi. Són dies feixucs de rutines disperses i sons espessos. Però també són dies que ajuden a prendre alè, mentre redescobrim, en la mesura que l'atapeïment de l'agost ens deixa, la meravella d'aquest racó de món on tenim la sort de viure. Convindreu amb mi que no hi ha com sortir del niu, recòrrer altres paisatges i flairar altres terres per deixar de mirar-se el melic. Però per als que som de l'Empordà, aquesta terra té un no sé què que atrapa i et reclama quan te n'allunyes massa. Tenim mar i riu, plana i muntanya, secà i regadiu... i cues atapeïdes al pic de l'agost. Ja vindrà el setembre per a gaudi nostre! Mentrestant, passarem la canícula escoltant melodies que ens afalaguin, llegint pàgines que ens delectin, reposant el cos i l'esperit quan en tinguem ocasió, i gaudint de la llum dels dies que ja es van escurçant. Si som prou savis, sabrem despreocupar-nos del xivarri que ens ve de fora i farem una treva amb els incívics que ens compliquen el descans... l'estiu ja té aquestes coses. I, passet a passet, fent-nos propòsits lleugers per no comprometre'ns massa, arribarem a setembre amb pas ferm per combatre els fels de la quotidianitat i continuar assaborint les mels de les vacances.

I, com que les bicicletes fan estiu, us deixo de companyia les Bicicletes de Blaumut...

Que vagi de gust!