Repunts

Per si mai se’m descusen els repunts de l’ànima,

amorós i enfilant de puntetes camins,

jo et voldria a prop meu per sargir-me les ales,

amb ulls clucs als designis del nostre destí.

Si mai m’ofusqués en la lliçó d’estimar,

dona’m la mà, que no et perdi pas la petjada,

fes-me penyora del goig flagrant dels amants:

xiuxiueja el meu nom amb la veu temperada.

Mentre em dictes poemes amb versos ingràvids

aliè al temporal que desfermes en mi

jo et respiro, i t’atrapo en cada respir.

I ets l’esbós imperfecte, tanmateix sublim,

dels versos silents que m’atrapen al teu cau

i em treuen dels grisos per connectar-me al blau…

 

Ella

La pluja em bressola els somnis i me'ls fa més passadors. Tota la nit que m'acompanya el so compassat de les gotes que piquen a la barana del balcó. La remor suau  calma el deliri que insisteix a envair el meu temps de descans aquesta nit. Un deliri febril que m'enfronta al meu jo polièdric, complex, convuls i insatisfet. Ella hi és. Sempre. Per més que provo de foragitar-la del meu pensament, hi és, omnipresent. I em fa patir perquè voldria tenir-la a prop sempre i no haver d'amagar que l'estimo i que, potser, ella també m'estima (encara que només sigui una mica). I què, si també me n'estimo una altra? L'amor és així. No es pot triar a qui estimes ni com l'estimes. I menys encara per què. Però jo sé que estimo dues dones des de fa anys. I me'n sé ben capaç. No és això el que em genera conflicte i em trasbalsa el son. És saber que potser elles no siguin capaces de compartir-me. Però potser també tinc por de ser jo incapaç de compartir-les.

En somnis ella sempre em diu que sí i retorna als meus braços. I em xiuxiueja paraules boniques a l'orella. I em segueix apassionadament el joc. I em diu que m'estima. Amb la mateixa intensitat que aquells mesos d'amor clandestí que va deixar esmorteir, per por o per convicció, mentre em reafirmava la seva amistat incondicional. Però jo no em resigno al fet que només puguem ser amics.

 Qui tot ho vol, tot ho perd?

Sant Jordi (microrelat)

Enmig de la riuada de gent que omplia carrers i places, el buscava delerosa. Prou sabia que no hi era, que era molt lluny, probablement igual de perdut i anhelós que ella mentre recorria places i carrers molts quilòmetres enllà. Sols. Ella i Ell. Caminaven mig d'esma i amb el cor esclatant, rimant versos encesos per l'amant absent.

Aliens a la marea de roses, d'un roig encès, però eixorques de flaire, navegaven entre les pàgines ufanes de mil títols que se'ls ofrenien per satisfer-los la set de lletres. Però la història que haurien volgut llegir no estava escrita encara.

"Cert, clar i breu", Manel cantant Mishima

Fotos

Rescato el teu somriure 

en unes fotos velles

i en robo el goig de viure.

Mentre em rosega, gràcil,

l’horitzó de dents blanques

que t’entreveig als llavis.

T’imagino amb gust 

de son i cafè sol

i et prenc la llum dels ulls.

Per sentir-te a tocar,

et faig venir de lluny,

i et somnio l’esguard.

En la certesa feridora

del teu present no-ser

t’imagino tothora.

Per més que el temps ens fugi,

et manllevo fotos

i m'hi faig un refugi.

                                            

Reminiscències

En Joan llegeix en veu alta, àvidament, totes les lletres que troba. Tant li fa si estan del dret o del revés. I va confegint ràpidament paraules que ja no li diuen gaire res. Una estona abans s'entretenia a la finestra amb la mirada clavada a un horitzó que se li desdibuixa des de fa dies. Mentre assenyalava algun punt inconcret parlava amb vehemència i gestos ferms de projectes indefinits i indefinibles. Als seus designis difusos sempre hi ha recs o canals, parets o obres a mig fer, i aigua. A vegades també hi ha reminiscències d'alguna aula. Poca cosa més en podem rescatar. 

Parla molt, però ja no diu gaire res. Tot i això, manté la picardia i encara és capaç de picar l'ullet i respondre amb evasives, llocs comuns o altres preguntes quan se li fan preguntes que ja no troben resposta en el seu cervell desendreçat. Fa bondat només a mitges. I no li fa res de reconèixer-ho quan li pregunto. Perquè en algun racó del seu cap a les fosques encara s'hi encén, de tant en tant, una bombeta petita.

Menja amb fruïció i un posat de nen entremaliat que fa una malifeta els petits caramels d'eucaliptus que la mare li dona quan el visita. Alguna vegada se'ls treu de la boca per ensenyar-nos meravellat com es van fent petits a cada llepada. No li trauran pas la gana: no sap si ha esmorzat o si és hora de dinar o sopar.

Me'l miro amb tendresa i m'adono que li he fet més petons en un any que en tota la meva vida. I que ell, me'ls torna en la mateixa mesura, sense fer-se pregar gens ni mica: un a cada galta sempre. Tant és si em posa nom o no. Encara hi soc.

Sento que està agraït perquè l'hem vingut a veure, encara que moltes vegades ens vulgui aviar quan fa poc que hi som, ansiós de rodar al seu aire pels passadissos que l'acullen i on es perd, dia sí, dia també. 

I me'n vaig sense mirar gaire enrere perquè em dol veure com el pare, abans ferm i decidit, es va fent petit, petit, mentre es desdibuixa entre el ser i el no ser.