No sé si deixar-se dur per la inèrcia del dia a dia (fent de tant en tant, això sí, petites -minúscules?- concessions a la rauxa o assaborint el plaer de sortir-se dels camins de l'ordre quotidià) pot ser gaire bo. En tot cas, poc puc fer-hi jo: és el que em toca ara. Per edat, i per opció personal. Tenir i educar fills petits, treballar (i mirar de no perdre pistonada en el teu àmbit laboral) i procurar mantenir cert ordre "domèstic" no és una tasca gaire fàcil. Però no patiu: no vull pas queixar-me'n ni reivindicar res: avui dia és ben normal que així sigui. Entenc que de vegades la meva mare es meravelli -quan no s'escandalitza!- del ritme que ens imposem a casa i a fora molts de la meva generació. No me'n queixo, no... només ho constato, perquè, de fet -digueu-me massoquista- em costa d'imaginar-me la vida sense certa dosi d'allò que anomenem estrès.
Si us pregunteu a què respon aquesta meva peroratio us en faré, gustosament, cinc cèntims: Dies enrere, un matí festiu que passejava amb el fre de mà posat, em vaig trobar davant de l'antic cinema "Las Vegas" i en un flash-back involuntari em vaig veure passant per aquella mateixa vorera entre la cua d'espectadors que esperaven entrar a veure "Titànic" en una sessió de tarda... Fa uns quants anys. I vaig adonar-me que, malgrat la percepció que tinc habitualment quan passo per allà davant que res no hi ha canviat, de fet, poc en queda, més enllà d'un edifici que ja no convida a entrar-hi. El mateix passa amb molts altres racons de la ciutat que han anat caient, si no en l'oblit, sí en una decrepitud callada i humiliant. Com aquella esplendorosa torre del Mirall Trencat de Mercè Rodoreda que veu passar les penes i glòries dels seus estadants fins a acabar convertida en un casalot decadent i ruïnós com la família mateixa. Són espais que mouen emocions i provoquen sensacions malgrat la quietud de la seva degradació. Al meu home li fan un toc de vegades quan passa per davant de la sala Edison... I també em passa a mi quan poso els ulls sobre l'antic Escorxador. Cadascú en té, de racons com aquests, segons l'edat i les vivències pròpies.
Tornant al motiu de la reflexió inicial, el fet és que, de cop vaig adonar-me que mentre els meus fills van creixent i el meu pis es va fent petit, la ciutat, la meva ciutat, també ha canviat i canvia... Cal creure que per bé, i que continuarà fent-ho. Malgrat algunes assignatures pendents...
I malgrat, també, les esquenes d'ase que estan creixent com bolets de tardor generosa a la nostra ciutat... Bé: esquenes d'ase, o gepes de camell! (No ens hauria d'estranyar que qualsevol dia, a falta de senyals d'avís per a conductors desprevinguts, trobem cartells que exhibeixin orgullosos el nom dels seus patrocinadors: "gremi de mecànics i planxistes" o, tal vegada, "col·legi d'advocats". Qui sap! Coses més rares s'han vist...).
M. Àngels Vila Safont
20 de gener de 2010
