Que per molts anys, bonica, ens continuïs il·luminant amb la teva joia de viure, aprendre i compartir. I que segueixis sent l'esquellerinc que ens posa en solfa cada matí.
Avui en fas tretze: tretze anys farcits de petites experiències t'han fet acumular un munt de companys i amics que t'acompanyen en l'aventura de fer-te gran. I aquest darrer any, justament, has fet molts passos en aquesta cursa. Des de l'adéu a l'escola vas emprendre ben decidida el repte de començar una nova etapa. No vas triar el camí més obvi ni còmode, però has demostrat tenir empenta i idees clares per assumir petits reptes i emprendre el que calgui. Estem més que orgullosos de tu. És clar que tens un mirall on mirar-te, el teu germà. I justament veure com aneu fent camins paral·lels (però cadascú amb el seu tarannà), com us doneu suport incondicionalment i com us estimeu és un estímul continu en el nostre dia a dia.
No perdis mai aquestes ganes de fer, de sentir, de compartir, de gaudir, de superar-te i d'estimar.
18 anys. I el temps que abans de ser
tu vas ser primer només una ombra, una idea vaga. Una idea que va
anant prenent força fins que es va convertir en forma. I amb la
forma, la notícia del teu esclat, de la teva transformació d’aquell
no res indefinit que era estimar-te sense tenir-te, a la certesa de
la vida que creixia dins meu.
Nou
mesos per anar construint la idea de no ser mai més dos i
prou. Quaranta setmanes (que no van arribar
a ser) per fer-te un lloc i donar-te les claus de la nostra vida de
família. Mentiria si ara et digués que
recordo cada una dels dies que van omplir aquelles setmanes mentre tu
m’anaves omplint, però sí que en recordo instants fulgurants i
estremiments de futura
mare novella: la confirmació de l’embaràs, la primera imatge
(acompanyada de la certesa del batec accelerat del teu cor estrenat
de poc), la
constatació que series un nen (encara que abans ens haguessin
gairebé assegurat que duia una nena al ventre), la il·lusió dels
avis, preparar casa per rebre’t, la tria del nom -«nom de peix, li
voleu posar?»-, les sotragades del tren amb què anava a treballar
cada dia (i la sort que vaig tenir de treballar tot el curs a
Girona!)...
Quan
el metge va augurar que podies
néixer cap al 7 de juliol, vaig pensar: «no naixerà pas per Sant
Fermí». I no ho vas fer. Les últimes setmanes, quan em deien que
venies petitó, gairebé m’asseguraven que no passaries de les
revetlles, que
ja hauries sortit.
Però et vas quedar dins, ben confortable, mentre jo sentia, ajaguda
al sofà del pis calorós, l’esclat del petards que a tu tampoc no
t’han agradat mai. Ni revetlles, ni Sant Fermins: vas triar néixer
la matinada d’un dimarts, el
2, i vas arribar amb pressa. Jo havia sopat amb gana, però a l’hora
d’anar a dormir el mal de ronyons no em deixava jeure: «coi de mal
d’esquena!». Després d’uns quants intents sense aconseguir
jeure, vam agafar els trapaus i vam enfilar cap a urgències, amb la
por
que ens aviessin cap a casa abans de gaire. Però va resultar que
estava de part... encara que havia d’anar per llarg. Però tres
hores després, i
enmig de corredisses perquè havies decidit anar de pressa, ja
et coneixia la
fesomia i tenia clavats els teus ulls intensos i voraços -però que
encara no hi veien- a les pupil·les. Ja tenia un grau més: era
mare!
I tu ja tenies nom: Roger! I vas
néixer petit, però amb gana i et vas afanyar a menjar i créixer. I
ens ho vas fer tot fàcil, encara que als ulls d’uns pares novells,
el veritable repte començava aleshores: la paternitat és el gran
canvi, l’aprenentatge de veritat.
Han
passat una colla d’experiències i tens ja moltes lliçons apreses.
Avui estrenes la majoria d’edat i estàs
a punt de tancar definitivament una etapa de
reptes mesurats i d’horitzons propers. Perquè ara et tocarà
emprendre el vol i mirar més enllà. Ho pots fer ben tranquil:
deixes l’institut amb el llistó ben amunt (sort que no t’agrada
especialment,
dius, estudiar!)
i amb els idees clares. Pots estar orgullós de tot el que has
aconseguit fins ara sense haver hagut de
fer renúncies. Tu ets així: fas les coses i ja està, sense
escarafalls, perquè, simplement, toca. Tal com has anat
fent sempre: la guitarra, l’anglès, el futbol, els amics...
Iaixí seguiràs, ho sabem, ara
que començaràs
a ser tu mateix, més que mai, el que vagi traçant l’itinerari de
la teva vida.
Ho faràs tu, però nosaltres -els teus pares i la
Jana, la germana que tant t’estimes-
hi serem per acompanyar-te sempre, no ho oblidis.
Llença’t
a la vida que t’espera amb els braços oberts!
Agafem-nos-ho bé, que poc més podem fer-hi i no cal que ens hi posem pedres al fetge, que diria la padrina.
Ja fa dies que vivim una nova normalitat postissa que ens ha allunyat una mica del tacte i del contacte i ens ha obligat a amagar els somriures. Però costa d'acceptar, així que ja em teniu, jo que no soc especialment petonera ni enganxosa, trobant a faltar tots els petons i abraçades que ara no puc fer.
I maleint aquests comiats que estem vivint des de les pantalles on ara fem aplec de petites finestres esbatanades a cada casa. Dir adéu així a alumnes que passen de llarg, als companys que canvien de destí o als que tot just estrenen la jubilació es fa massa estrany per poder conformar-nos-hi sense protestar ni tan sols una miqueta (encara que picar de peus no seveixi de res i, soferts, fem convençuts i capcots el que toca).
Per això escric avui aquestes quatres ratlles: per repartir totes les abraçades que he hagut de retenir i fer tots els petons que he ofegat; per dir gràcies a tots els que heu passat pel meu costat d'una manera o d'una altra i que ara canvieu de vehicle o agafeu una altra drecera; per recordar cada un dels petits detalls que heu deixat en la meva vida, els transvassaments rebuts que m'han fet ser on soc i ser qui soc...
Gràcies, Sandra, Xixon, Pere! Gràcies, nois i noies que m'heu patit! Gràcies companys! Gràcies també a tantes i tants que no dic!
Que tingueu una bona travessa!
Judit Neddermann, "Avui" (de l'àlbum Un segon, 2016)