Ficcions: L'altra (4)

 

Ja feia una colla de dies que arrossegava els peus com una ombra per aquella casa fosca que el tornava a acollir, per força, sense escarafalls, de manera furtiva i silenciosa. 

 

En Joan havia tornat com un espectre i malvivia com a tal. Calia continuar amagat, fer el que fos per no cridar l’atenció de ningú. Ell no existia. La vida havia de fer el seu curs, com si res, com si no hi fos.

 

Encara tenia ben viu l’instant en què la porta de casa es va entreobrir aquella matinada freda. La dona, l’Adela, havia  tardat una bona estona a arrossegar els peus fins allà per atendre els trucs tímids d’en Joan. De fet, ell ja estava a punt d’entornar-se’n boscos enllà, amb l’ànima als peus per l’esforç inútil, quan va sentir grinyolar les xarneres. De primer, l’Adela va arrufar el nas i es va retirar instintivament. Aquella figura bruta, escabellada, esparracada i pudenta que tenia palplantada davant la porta feia més por que goig. Però, malgrat la basarda del primer moment, va reconèixer un espurneig familiar en aquells ulls abatuts. I va esbatanar la porta mentre reprimia un xiscle i se li llançava al coll. Era ell. Una ombra del que havia estat; pell i ossos mal engiponats…

Els primers dies van ser els més difícils. Li va costar molt de dur aquella vida d’espectre, sempre reclòs dins de casa. Per descomptat no li va passar mai pel cap d’intentar sortir-ne. No es podia refiar de ningú. Ni tan sols es permetia la temeritat d’acostar-se a la finestra. Els finestrons sempre estaven mig closos, per por que algú el pogués escallimpar. De fet, de dia pràcticament feia vida sota el llit. Només en sortia de nit, quan les finestres eren ben tancades i barrades. Aleshores es refeia una mica i explicava alguns records dels mesos de guerra passats lluny de tots. Però tot eren sempre històries banals: les cicatrius de tot el que acabava de viure li feien massa mal. S’estimava més explicar facècies i asseure’s a la falda la nena, que el mirava embadalida amb aquells ullassos innocents.—”Arri, arri, tatanet, que demà irem a Mollet…” —cantava fluixet en Joan. I la nena, ben enriolada, mai no en tenia prou:  — “més, papa, més!”   

La Júlia, pobreta, els primers dies se’l mirava ben espantada. Amb prou feines el reconeixia. Aquell home barbut i sec. Si no fos per les cançons que li cantava a cau d’orella! Ara ja se l’havia tornat a fer seva. La Julieta, la nineta dels seus ulls. La seva raó de viure. Havia entès el joc: no podia explicar a ningú que el papa vivia sota el llit del quarto dels avis.

 

 

 

Ficcions: L'altra (3)

Torno a obrir el calaix de la tauleta de nit. Ja fa molts anys que vaig aprendre a dormir a batzegades i em prenc els intervals d’insomni amb calma. Va amb el fet de ser vella, això! Sé que, tard o d’hora, les meves parpelles cansades es tornaran a agemolir sota el pes de la son, que acabarà tornant. Cada nit és així. Com una lletania. Mentrestant, però, a vegades rumio. Prou que intento no deixar-me portar pels pensaments per no acabar de desvetllar-me, però hi ha nits que l’enyorança em venç. Aleshores palpo dins el calaix fins que trobo el rellotge del pare. He perdut el compte dels anys que fa que va deixar de marcar les hores. Tant se val. El rellotge vell va sobreviure amb ell el calvari de la guerra. Per això no se’n va voler desempallegar mai. Era l’únic testimoni de les calamitats viscudes en aquell camí de tornada del qual mai no va voler parlar. La tornada de tot i de res, deia sempre… I no el trèiem d’aquí. 

De joveneta em fascinava aquell rellotge d’esfera nacarada i caixa de plata. Tenia una  cadena gruixuda que li penjava de la butxaca del pantalons, sempre ben planxats, que era molt presumit! El darrere del rellotge era tot gravat amb flors i unes inicials recargolades. Però no eren les del seu nom. Coses d’avantes, deia. I no el trèiem d’aquí…

Jo devia tenir uns quinze anys quan el rellotge del pare va dir prou. Un dia va anar a caçar bolets i va tornar amb el cistell ple d’ous de reig. Quin goig que feia! Però el pare no estava gens satisfet: el rellotge se li havia aturat enmig de les sureres. No sabria dir si estava trist,  enfadat, o una barreja de les dues coses, però no se’n sabia avenir que no anés. 

Va mirar de fer-lo arreglar, però no hi va haver res a fer. Prou que, tossut com era, el va dur a tots els rellotgers de la comarca: no tenia remei; la maquinària s’havia rovellat.  Tot i així, van passar anys abans no se’n va poder separar. Era curiós veure’l amb el rellotge de polsera lluent al canyell i la cadena del vell rellotge penjant de la butxaca, com una relíquia muda d’un temps intocable i d’uns fets innombrables.

Jo no he pogut descobrir els secrets que amagava el vell rellotge. Tampoc no vaig voler furgar mai en els records del pare. El dia que va estar preparat per a separar-se’n, me’n va fer ofrena. Sabia que el cuidaria. I jo l’he guardat fins avui com un tresor. 

I, ara, aquell rellotge de butxaca que sempre va mantenir el secret del seu origen em parla del pare, que fa tants anys que ja no hi és...

Trencadís

El meu jo és fet d'un trencadís

de clams xiuxiuejats amb la veu nua,

d'arestes de la vida que em brolla

enmig de silencis eixordadors.

El meu jo és fet d'acceptacions,

de certeses, dubtes, precs i renúncies,

de les fiblades punyents de la vida

i de dolors, balsàmics o de fel.

El meu jo és cosit de bocinets,

sang que flueix, rebel o resignada,

de carn madura que silent s'esqueixa,

glopada dels sentits ennuegats.

La meva vida pot tenir del blau

tots els matisos i més, sense fronteres,

o pot ser el paradigma dels grisos.

EXISTÈNCIA:

Conjugació imperfecta del viure,

declinació de l'ara i l'aquí.

The Cramberries, "Dreams"

Avui no em digueu gaire res...

Avui no em digueu gaire res... La veïna de dalt ha decidit acabar la festa de matinada amb els seus amics al pis  Mira que bé! Atès el rebombori, devien anar mitjanament "perjudicats" perquè tot els queia de les mans. Ara deuen dormir encara, pobrets!

 Com que sóc prou temerària, després de llevar-me d'hora sense voler i fer feina revisant textos argumentatius (quin remei!) contra la pena de mort, he decidit barallar-me amb la funda nòrdica per encabir-hi el farcit  No ha estat fàcil, però he sortit relativament indemne del combat. Això sí, baldada.

Mentrestant, la nova bestiola del barri -on diu que tothom pot/ha de tenir gossos?- ens va amenitzant la festa amb lladrucs aguts i persistents, d'aquells que fan perdre el senderi . I, de tant en tant, s'afegeixen al sarau altres bèsties del veïnat. Avui l'etiqueta "pet friendly" no m'escauria gens.En fi: no és una postal gaire bucòlica per a un dia suposadament festiu, però ja miraré de trobar-hi algun al·licient perquè el desenllaç s'assembli més a la foto que acompanya aquesta reflexió malhumorada.

Ficcions: L'altra (2)

Va trucar a la porta exhaust, absolutament derrotat després d’una travessa agònica. Li pesaven la pols enganxada a les sabates, la suor acra, la brutícia acumulada, les pelleringues que el mig vestien; però encara li pesava molt més la incertesa després de tots aquells mesos inacabables. Primer al front, després al camp de treball. Lluny de casa, lluny de la dona, lluny de la filla… Sol. Brut. Embordonit per una guerra que ho havia esguerrat tot. Esglaiat encara pel neguit de no saber si en aquella batalla descarnada prop del riu alguna bala del seu fusell havia pogut impactar al cos del germà petit. Perquè l’atzar els havia dut a fronts oposats… I en Quim, el pobre Quimet, només era un nen quan el van cridar al front.
Aquella matinada freda en Joan feia molt de temps que havia perdut el compte dels dies lluny del seu món. Per força. Instint de supervivència. Només sabia que havia de trobar la forma de tornar. Com fos. Per poder petonejar la nena i fer-li totes les festes que li devia, per recuperar -quina fal·làcia!- el temps perdut, el temps que aquella guerra els havia manllevat.

No sabia ni com, però era allà, palplantat davant la porta de casa. Arraulit, mig amagat i trucant fluix amb els dits encarcarats de fred. Sense esma perquè estava esgotat, però encara més perquè estava esglaiat. Havia aconseguit arribar. Però just ara se li feia més present que mai la por; por per si algú del veÏnat el veia i el delatava; una por que esdevenia pànic davant la possibilitat que no hi hagués ningú rere el batent que el reconegués.

Mirava el rellotge nerviosament, com si en aquell instant importés gaire l’hora, segurament admirat d’haver-lo pogut conservar enmig del calvari.

[...]