27 de febrer del 2014

Sobre discursos.



Sóc professora, ja ho sabeu. Ensenyo ­-o provo de fer-ho- llengua a adolescents. Maldo perquè comprenguin la importància d’entendre allò que llegeixen; els insisteixo en la necessitat d’anar més enllà de les grafies; i, òbviament, procuro que quan facin exàmens o treballs acadèmics no es limitin a reproduir mecànicament allò que troben als apunts o als llibres sense pair-ho ni poc ni molt. No és una tasca fàcil, perquè hi ha molts nivells, tant en la capacitat i les competències de l’alumnat, com en la motivació i receptivitat d’uns i altres. Tant caps, tants barrets, ja se sap. Al costat d’adolescents que amb prou feines sil·labegen a batzegades, n’hi ha amb una capacitat de comprensió, d’anàlisi, de síntesi i de producció realment excel·lents. Bé: tot plegat un còctel prou difícil de gestionar i amb possibilitats ben desiguals de reeixir en l’intent de fer-ne lectors i escriptors raonablement competents.



És clar que no tot se centra en la llengua escrita! Els darrers anys a casa nostra s’estan dedicant esforços també a millorar la competència discursiva oral de l’alumnat. Es procura que els futurs ciutadans (alguns dels quals ens hauran de regir) siguin capaços d’expressar-se en el registre adequat a cada situació i que sàpiguen fer ús de recursos diversos a l’hora de parlar davant dels altres. No serveix de res tenir molts coneixements si no som capaços de comunicar-los, de fer-ne partíceps els altres i d’argumentar-ne adequadament la validesa o conveniència.

Dono fe que no és una tasca fàcil. Sovint hem de nedar contra corrent perquè els models de referència que tenen molts nois i noies a casa, al seu entorn més proper o als mitjans de què s’abasteixen (teledeixalla, webs de gust i estil més que qüestionables, etc.) no van gens en la línia desitjable: les males maneres triomfen, la cura en les formes hi és absent i sembla que qui més crida i qui la diu més grossa és el rei del mambo.

A vegades els professors de llengua  (i de “lletres” en general) ens sentim una mica sols en la responsabilitat de neutralitzar aquests models perquè, ja sigui per convicció o per inseguretat, col·legues nostres encara continuen delegant la tasca d’ensenyar llengua en els professors de les àrees lingüístiques com si la cosa no anés també amb ells: “ja s’ho faran!”. Certament hi ha coses que han canviat, però de vegades ens falten eines.

Com es troben a faltar disciplines com la Retòrica i l’Oratòria clàssiques!  Quins aprenentatges més valuosos que oferien als ciutadans!

Sortosament, sempre hi ha aprenents que superen les expectatives; alumnes responsables i dotats de sentit crític (i d’amor propi) que creuen en la importància de saber expressar-se bé, tant en públic com en la intimitat.

I m’imagino que ells, com jo, deuen morir-se de vergonya (aliena!) quan veuen la imatge patètica i reincident del president de l’Estat llegint de manera maldestra discursos plens de fal·làcies Discursos que ni ell no entén. Un senyor que fins i tot quan replica els seus opositors necessita llegir les respostes escrites en un paper (com si acudís a un d’aquells apartats de “preguntes més freqüents” amb respostes prefabricades que trobem en algunes pàgines web per fer veure que ens escolten i ens ajuden). El mateix personatge que fa “rodes de premsa” sense preguntes per por que no li’n facin alguna per a la qual no tingui una resposta preparada pel seu equip oficial  de guionistes. Aquell de les pantalles de plasma...

Quanta mediocritat!