Fa pocs dies vaig decidir (no sé si amb poc seny) parlar del “via crucis” de les obres del Casino Menestral. I vaig escriure una carta a la premsa per congratular-me de la possibilitat que finalment es pogués començar a entreveure el final d'aquest tortuós camí. Avui vull recuperar les meves paraules i parafrasejar-les quan calgui per explicar-me més extensament. Però no patiu... no penso buscar ni atiar polèmiques. No. Només en parlaré des del punt de vista d'una ciutadana esperançada a veure el principi del fi. Puc, doncs, dir-hi la meva sense que ningú se senti ofès?
El cas és que jo (sòcia i seguidora d'Atenea) no sóc sòcia de l'entitat, però des de fa uns vint-i-cinc anys que hi tinc una relació que gairebé m'atreviria a titllar de “sentimental” si no em fes vergonya l'expressió. Per això m'il·lusiona pensar que s'està posant fil a l'agulla per superar tots els despropòsits que han acompanyat des del primer moment el projecte de rehabilitació de l'edifici que l'acull. Sembla que el finançament s'està desencallant --esperem que s'acabin signant tots els convenis acordats!-- i hi ha menys obstacles per mirar de poder continuar les obres a curt termini. La Diputació de Girona va aprovar dies enrere la modificació pressupostària necessària per complir el compromís establert ja fa temps amb el Casino Menestral. Altrament, des de l'Ajuntament també s'ha fet un esforç considerable per modificar el conveni de finançament amb vista a escurçar-lo i evitar la càrrega financera que suposava l’anterior per a les arques del Casino (tant el regidor de cultura com el regidor d'hisenda, però, saben prou bé que trobar diners a bon preu avui dia és difícil a qualsevol banc!). Des de la Generalitat també han arribat notícies grates: s'ha aconseguit una aportació considerable des de Cultura i ja es van complint els compromisos adquirits mesos enrere. Però això no vol dir que ja estigui tot fet: continuen faltant diners: sembla que poc menys d'un milió d'euros, quantitat gens menyspreable.
I no cal oblidar que encara hi ha algun altre obstacle prou important (“diferències” entre l'empresa constructora i el Casino) que dificulta el desencallament definitiu del projecte, si bé sembla que hi ha certa voluntat per resoldre la situació.
Estarem tots d'acord, suposo, que ara no és moment de buscar culpables ni de fer retrets, sinó de mirar endavant i intentar redreçar les coses a fi que tot acabi bé. A més: segurament hi ha culpes compartides i repartides, com hi ha veritats diverses per a persones diverses... Així, si per a uns pot ser difícil acceptar que una entitat privada (per més notori i lloable que sigui el servei que fa, directament o indirecta, a la ciutat) pugui “acaparar” tant diner públic, per a altres és més inexplicable la tossuderia d'alguns socis del casino en alguns aspectes. Personalment, em costa d'entendre que des d'una entitat com aquesta, que té entre els seus molts socis i sòcies persones de validesa i capacitat humana, intel·lectual i professional irrefutables a vegades s'hagin fet gestions i s'hagin pres decisions sense prou garanties, amb més bona fe que no pas encert. Ignorar que els temps han canviat (no som al segle XIX, sinó al XXI) no ha facilitat, de ben segur, les coses.
Però, ara que comença a semblar possible entonar un “al·leluia” en lloc d'un rèquiem, crec, sincerament que és moment de mirar endavant i intentar treure profit de la lliçó sense perdre de vista que les paraules se les enduu el vent (especialment les d'alguns polítics!) i que els números s'han de fer sempre amb el cap (i no amb el cor).
Sort n'hi ha que, malgrat els entrebancs, els recels i els múltiples despropòsits, darrerrament l'afany i insistència de persones com el nostre tinent d'alcalde han ajudat a desencallar, sembla, el projecte.
Ep! Que no se m'ofengui ningú ara! No vull dir amb això que no hi hagi altres persones que hi hagin estat a sobre tots aquests anys. I de ben segur que no ho han tingut gens fàcil. A tots, gràcies!
27 de maig del 2009
19 de maig del 2009
Parlar per parlar
Fa dies, tot fent el cafè amb un amic d'aquells de tota la vida amb qui de vegades ens fem la il·lusió d'arreglar el món, va acudir a la conversa la preocupació comuna que tenim per la llengua de molts personatges públics, polítics inclosos. No va caldre invitació per què el tema acaparés ràpidament el nostre interès -les nostres tertúlies tenen això: qualsevol tema hi és benvingut sense necessitat de cita prèvia!
Em deia el meu amic -- anomenem-lo XXX, i feu-vos a la idea que ja us l'he presentat-- que n'està tip del llenguatge “políticament correcte” que ho acaba emmascarant tot i que sovint ens distreu d'allò que realment importa. Molts s'han especialitzat, potser sense ni tan sols saber-ho, en aquest subtil art de parlar molt per no dir res: amb quatre formulismes i un nombre indeterminat de tòpics, llocs comuns i banalitats diverses basteixen discursos ensopits i buits.
De tota manera, aquesta manca tan palesa d'aptitud per saber o voler (qui sap!) dir les coses pel seu nom no és exclusiva de l'estament polític: crec que avui dia és un mal ja gairebé endèmic de la societat. El llenguatge és cada vegada més pobre, més buit, més imprecís... i es troba a faltar gent que tingui el valor de dir les coses pel seu nom, però amb fermesa, amb estil i, sobretot, amb contingut!
Potser ens han de fer més por, però, els discursos bensonants i enfaristolats que només ens regalen l'oïda i, amb una mica de sort, l'ego.
17 de maig del 2009
Casino Menestral: Al·leluia?
Avui em permetré el poc seny de parlar del “via crucis” de les obres del Casino Menestral. Però no patiu... no penso buscar ni atiar polèmiques. No. Només en parlaré des del punt de vista d'una ciutadana esperançada a veure el principi del fi. Puc, doncs, dir-hi la meva sense que ningú se senti ofès?
El cas és que jo no sóc sòcia de l'entitat, però des de fa uns vint-i-cinc anys que hi tinc una relació que gairebé m'atreviria a titllar de “sentimental” si no em fes vergonya l'expressió. Per això m'il·lusiona pensar que s'està posant fil a l'agulla per superar tots els despropòsits que han acompanyat des del primer moment el projecte de rehabilitació de l'edifici que l'acull. Sembla que el finançament s'està desencallant --esperem que s'acabin signant tots els convenis acordats!-- i hi ha menys obstacles per mirar de poder continuar les obres a curt termini.
Ara no és moment de buscar culpables ni de fer retrets. A més: segurament hi ha culpes compartides, com hi ha veritats diverses per a persones diverses (però difícilment n'hi ha cap d'única i absoluta). Així, si per a uns pot ser difícil acceptar que una entitat privada (per més notori i lloable que sigui el servei que fa, directament o indirecta, a la ciutat) pugui “acaparar” tant diner públic, per a altres és més inexplicable la tossuderia d'alguns socis del casino en alguns aspectes. Ignorar que els temps han canviat (no som al segle XIX, sinó al XXI) no ha facilitat, de ben segur, les coses.
Però, ara que comença a semblar possible entonar un “al·leluia” en lloc d'un rèquiem, crec, sincerament que és moment de mirar endavant i intentar treure profit de la lliçó sense perdre de vista que les paraules se les enduu el vent (especialment les d'alguns polítics!) i que els números s'han de fer sempre amb el cap (i no amb el cor).
El cas és que jo no sóc sòcia de l'entitat, però des de fa uns vint-i-cinc anys que hi tinc una relació que gairebé m'atreviria a titllar de “sentimental” si no em fes vergonya l'expressió. Per això m'il·lusiona pensar que s'està posant fil a l'agulla per superar tots els despropòsits que han acompanyat des del primer moment el projecte de rehabilitació de l'edifici que l'acull. Sembla que el finançament s'està desencallant --esperem que s'acabin signant tots els convenis acordats!-- i hi ha menys obstacles per mirar de poder continuar les obres a curt termini.
Ara no és moment de buscar culpables ni de fer retrets. A més: segurament hi ha culpes compartides, com hi ha veritats diverses per a persones diverses (però difícilment n'hi ha cap d'única i absoluta). Així, si per a uns pot ser difícil acceptar que una entitat privada (per més notori i lloable que sigui el servei que fa, directament o indirecta, a la ciutat) pugui “acaparar” tant diner públic, per a altres és més inexplicable la tossuderia d'alguns socis del casino en alguns aspectes. Ignorar que els temps han canviat (no som al segle XIX, sinó al XXI) no ha facilitat, de ben segur, les coses.
Però, ara que comença a semblar possible entonar un “al·leluia” en lloc d'un rèquiem, crec, sincerament que és moment de mirar endavant i intentar treure profit de la lliçó sense perdre de vista que les paraules se les enduu el vent (especialment les d'alguns polítics!) i que els números s'han de fer sempre amb el cap (i no amb el cor).
Passejar per Figueres (II)
Dies enrere, després d'exaltar les virtuts i els goigs innegables que comporta anar a peu pels carrers de la nostra ciutat (amb “detalls” o sense, que això va a gust de cadascú, només faltaria!), ja vaig aventurar que tornaria per convidar-vos a visitar el costat menys idíl·lic de les passejades per Figueres.
Així que, si no us fa res, avui em permetré la llicència d'acompanyar-vos a veure la ciutat d'una altra manera: amb ulls de “maredecriaturaambcotxet”.
Ja han passat una colla de dies (i uns quants anys) d'ençà que vaig descobrir, tot just estrenada la meva faceta de mare maldestra i inexperta, la trepidant aventura d'intentar arribar a algun lloc caminant per aquests carrers i places amb cotxet. El temps m'ha ensenyat que no tots els fracassos són atribuïbles a la poca traça de la mare “novella”: he repetit com a mare i començo a acumular quilòmetres, però les coses no han canviat gaire!
En resum: és un fet irrefutable que l'espècie “maredecriaturaambcotxet” ho té realment cru per desplaçar-se sense un entrenament previ intens. A còpia d'anar topant amb dificultats múltiples, però, acaba desenvolupant una aptitud extraordinària per adaptar-se a un medi tan hostil i es fa prou hàbil en l'art de sortejar tota mena d'obstacles.
D'obstacles, els nostres carrers, places i voreres ens n'ofereixen de tota mena: d'estructurals i de circumstancials, de sòlids i de no tan sòlids, d'evitables i d'inevitables... Així que les dificultats que ens poden entorpir en l'intent d'emprendre la fascinant aventura de descobrir a peu la nostra ciutat són de naturalesa ben diversa. Algunes depenen d'imponderables, i ben poc podem fer per evitar-les: el pas del temps comporta un desgast, com comporta també nous usos i noves necessitats per als quals els vells espais no sempre estan adaptats. El que hauria d'estar ja eradicat, però, són els fanals, papereres, senyals, paradetes, testos i altres artefactes plantats enmig de voreres que esdevenen gairebé impracticables. Suposo que aquí podem apel·lar a les autoritats perquè hi posin mà. D'altres dificultats, en canvi, sí que depenen de la irresponsabilitat i/o de l'incivisme de les accions dels ciutadans, diguem-ho així, de carrer.
Quant als primers, em consta que s'està fent un esforç (només faltaria!) per adequar i arreglar calçades i voreres, encara que el ritme i l'abast d'aquestes intervencions no siguin del gust de tothom. D'altra banda, és ben lloable l'interès per alliberar certes zones de la nostra ciutat de cotxes estacionats a fi d'afavorir un espai més amable per als vianants. (Aquí he de confessar, però, que, egoistament i a cop calent, alguna vegada també he reprovat aquesta dèria "pacificadora"). El problema rau en el fet que molts conductors i conductores despreocupats, desesperats o, simplement, maleducats, opten per ocupar l'espai dels vianants. Arribats a aquest extrem: què hi guanyem els caminants? On abans hi havia una zona reservada per a l'estacionament de vehicles a la calçada, ara conductors desaprensius miren d'esquivar la ratlla groga plantant el cotxe sobre la vorera! Val a dir, posats a confessar, que, de tant en tant la "maredecriaturambcotxet" també deixa anar algun exabrupte o improperi i, fins i tot, es veu en la necessitat de reprimir unes ganes immenses d'arremetre contra un retrovisor invasor i de desfogar certs instints vandàlics damunt un vehicle de dues o més rodes "graciosament" aturat o estacionat al seu pas. Però es reté.
Un altre handicap el suposen les inevitables obres. Qui vol presumir, ha de patir... Però no hi ha una manera humana de posar ordre al desori que pot suposar l'existència de dues o més obres simultànies en un mateix carrer? Si més no s'hauria d'evitar l'absurd que suposa que un pas de vianants provisional disposat amb la funció d'evitar els inconvenients d'una vorera afectada per obres et condueixi a l'altre costat del mateix carrer amb la sorpresa que, o no hi ha vorera, o també hi ha obres! Vet aquí un risc afegit a la nostra aventura.
És clar que, posats a repartir, també n'hi ha d'haver per als que circulem a peu! No estem pas més lliures de pecat que els altres. La nostra "maredecriaturaambcotxet" de vegades no se'n sap estar de recriminar a un altre vianant el fet que "involuntàriament" li hagi "caigut" un paper, un xiclet o vés a saber què a terra. Hi hagi o no hi hagi prou papereres a la via pública (sincerament, no m'he pres mai la molèstia de posar-me a fer-ne inventari, ni tinc cap intenció de fer-ho), no es mai disculpable aquest afany de desfer-se de les noses sense miraments. Arribats a aquest capítol no cal dir que un tipus de nosa que m'esperona especialment l'instint reprovatori són els records que els amos i mestresses d'alguns gossos deixen a la nostra vista i al nostre pas! Sort n'hi ha, i cal dir-ho, que, si més no al centre, l'arranjament i manteniment d'espais públics adreçats a l'esplai de la mainada ha millorat aquests darrers anys, però és que ja tocava!
Amb tot, mantinc i refermo la meva invitació a descobrir i gaudir les benaurances del passeig per Figueres. Però no vull acabar sense retre homenatge (per solemne que sembli) a tots aquells que amb moltes més dificultats per moure's que no pas la nostra soferta mare (prou àgil i sana encara) no tenen altre remei que sotmetre's heroicament a les dures condicions d'aquest hàbitat per desplaçar-se.
30 abril 2009
(Publicat a Hora Nova 08/05/09)
Així que, si no us fa res, avui em permetré la llicència d'acompanyar-vos a veure la ciutat d'una altra manera: amb ulls de “maredecriaturaambcotxet”.
Ja han passat una colla de dies (i uns quants anys) d'ençà que vaig descobrir, tot just estrenada la meva faceta de mare maldestra i inexperta, la trepidant aventura d'intentar arribar a algun lloc caminant per aquests carrers i places amb cotxet. El temps m'ha ensenyat que no tots els fracassos són atribuïbles a la poca traça de la mare “novella”: he repetit com a mare i començo a acumular quilòmetres, però les coses no han canviat gaire!
En resum: és un fet irrefutable que l'espècie “maredecriaturaambcotxet” ho té realment cru per desplaçar-se sense un entrenament previ intens. A còpia d'anar topant amb dificultats múltiples, però, acaba desenvolupant una aptitud extraordinària per adaptar-se a un medi tan hostil i es fa prou hàbil en l'art de sortejar tota mena d'obstacles.
D'obstacles, els nostres carrers, places i voreres ens n'ofereixen de tota mena: d'estructurals i de circumstancials, de sòlids i de no tan sòlids, d'evitables i d'inevitables... Així que les dificultats que ens poden entorpir en l'intent d'emprendre la fascinant aventura de descobrir a peu la nostra ciutat són de naturalesa ben diversa. Algunes depenen d'imponderables, i ben poc podem fer per evitar-les: el pas del temps comporta un desgast, com comporta també nous usos i noves necessitats per als quals els vells espais no sempre estan adaptats. El que hauria d'estar ja eradicat, però, són els fanals, papereres, senyals, paradetes, testos i altres artefactes plantats enmig de voreres que esdevenen gairebé impracticables. Suposo que aquí podem apel·lar a les autoritats perquè hi posin mà. D'altres dificultats, en canvi, sí que depenen de la irresponsabilitat i/o de l'incivisme de les accions dels ciutadans, diguem-ho així, de carrer.
Quant als primers, em consta que s'està fent un esforç (només faltaria!) per adequar i arreglar calçades i voreres, encara que el ritme i l'abast d'aquestes intervencions no siguin del gust de tothom. D'altra banda, és ben lloable l'interès per alliberar certes zones de la nostra ciutat de cotxes estacionats a fi d'afavorir un espai més amable per als vianants. (Aquí he de confessar, però, que, egoistament i a cop calent, alguna vegada també he reprovat aquesta dèria "pacificadora"). El problema rau en el fet que molts conductors i conductores despreocupats, desesperats o, simplement, maleducats, opten per ocupar l'espai dels vianants. Arribats a aquest extrem: què hi guanyem els caminants? On abans hi havia una zona reservada per a l'estacionament de vehicles a la calçada, ara conductors desaprensius miren d'esquivar la ratlla groga plantant el cotxe sobre la vorera! Val a dir, posats a confessar, que, de tant en tant la "maredecriaturambcotxet" també deixa anar algun exabrupte o improperi i, fins i tot, es veu en la necessitat de reprimir unes ganes immenses d'arremetre contra un retrovisor invasor i de desfogar certs instints vandàlics damunt un vehicle de dues o més rodes "graciosament" aturat o estacionat al seu pas. Però es reté.
Un altre handicap el suposen les inevitables obres. Qui vol presumir, ha de patir... Però no hi ha una manera humana de posar ordre al desori que pot suposar l'existència de dues o més obres simultànies en un mateix carrer? Si més no s'hauria d'evitar l'absurd que suposa que un pas de vianants provisional disposat amb la funció d'evitar els inconvenients d'una vorera afectada per obres et condueixi a l'altre costat del mateix carrer amb la sorpresa que, o no hi ha vorera, o també hi ha obres! Vet aquí un risc afegit a la nostra aventura.
És clar que, posats a repartir, també n'hi ha d'haver per als que circulem a peu! No estem pas més lliures de pecat que els altres. La nostra "maredecriaturaambcotxet" de vegades no se'n sap estar de recriminar a un altre vianant el fet que "involuntàriament" li hagi "caigut" un paper, un xiclet o vés a saber què a terra. Hi hagi o no hi hagi prou papereres a la via pública (sincerament, no m'he pres mai la molèstia de posar-me a fer-ne inventari, ni tinc cap intenció de fer-ho), no es mai disculpable aquest afany de desfer-se de les noses sense miraments. Arribats a aquest capítol no cal dir que un tipus de nosa que m'esperona especialment l'instint reprovatori són els records que els amos i mestresses d'alguns gossos deixen a la nostra vista i al nostre pas! Sort n'hi ha, i cal dir-ho, que, si més no al centre, l'arranjament i manteniment d'espais públics adreçats a l'esplai de la mainada ha millorat aquests darrers anys, però és que ja tocava!
Amb tot, mantinc i refermo la meva invitació a descobrir i gaudir les benaurances del passeig per Figueres. Però no vull acabar sense retre homenatge (per solemne que sembli) a tots aquells que amb moltes més dificultats per moure's que no pas la nostra soferta mare (prou àgil i sana encara) no tenen altre remei que sotmetre's heroicament a les dures condicions d'aquest hàbitat per desplaçar-se.
30 abril 2009
(Publicat a Hora Nova 08/05/09)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
