Tancada?

Dues setmanes tancada. I amb perspectives que siguin moltes més. Curiosament, però, no em cauen al damunt les parets de casa. Ni tinc gaire temps d'avorrir-me: de fet, gens. Miro de mantenir rutines per no caure en una semiletargia anihiladora. 

De dilluns a divendres treballo, em formo, cuino (mirant de no repetir-me massa, però sense caure en la temptació d'experimentar exquisideses i cuinar plats poc recomanables en situacions de confinament), netejo -i,sobretot, em netejo-, faig esport (dintre de les possibilitats de l'espai limitat de què disposo) i fins i tot tinc temps per a petites disputes conjugals o batalles dialèctiques amb l'adolescent o la preadolescent de casa.  Ja se sap que la convivència mai no es fàcil, però estic gratament sorpresa de la capacitat d'adaptació que tenim i de la resposta de tots plegats a aquesta cohabitació forçada que ha convertit casa en una mena de comuna tancada. Casa nostra és ara una petita fortalesa amb finestres obertes, per sort, i gràcies a la tecnologia, a moltes altres cases. Enmig de tot plegat, miro d'informar-me. Ni poc ni massa, però: no vull entrar en un bucle desesperant d'opinadors, retrets, xifres i supòsits diversos. A casa fem bondat: en quinze dies m'he escapat tres moments (sí, 3!) comptats de casa: per comprar queviures i medicaments. No ens cal més. Pel que fa als avis, que viuen a vint quilòmetres, van entendre de seguida que s'haurien d'avesar a sentir les nostres veus per telèfon. Ells no entenen de tecnologies modernes, telèfons intel·ligents o càmeres a l'ordinador. Per això esperen amb deler les diverses trucades que ens fem cada dia. També espera amb ànsia les trucades la sogra, sola i ben resignada que, molt de tant en tant, algun dels tres fills tregui el nas per casa seva el temps just de deixar-hi algun encàrrec i mantenint sempre una distància feridora, però prescriptiva. I ens reconforta saber que amb les nostres veus a qualsevol hora i amb l'excusa més aparentment  insignificant podem evitar, també, que uns i altra caiguin en la desesperació de no tenir altra distracció que veure una programació de tv que s'ha convertit en una simfonia repetitiva amb aires de rèquiem! La televisió pública té ben poc en compte que els nostres grans sovint no tenen accés a programació a la carta... Ja no direm les altres tv!

 

Tots plegats continuem somniant paisatges que ara no podem gaudir i revivint moments despreocupats gaudint de l'entorn que ara se'ns nega. Tant se val: la imaginació permet superar totes les barreres i travessar murs ben sòlids. I sempre ens queda l'opció d'obrir-nos finestres a altres mons mitjançant lectures diverses: la literatura sempre pot ser un bon bàlsam!

Com a tantes llars, a casa, a les vuit del vespre compartim amb bona part del veïnat el ritual de sortir als balcons i picar de mans per agrair la feinada de tanta gent que treballa a preu fet, sense recances ni descans per ajudar-nos a superar aquesta crisi. Cada dia en som més. Ara ja ens saludem com vells coneguts; estic ben convençuda que ens acabarem coneixent pel nom. No puc evitar emocionar-me cada dia en aquella petita estona de comunió veïnal. Deu ser perquè soc conscient que la mateixa estampa es repeteix en cada carrer i en cada barri de tants i tants pobles i ciutats. I això em fa sentir molt petita i molt gran alhora: tots tan lluny i tan a prop al mateix temps.

I havent sopat, com un ritual, compartim una estona de sofà tots quatre. Som afortunats, malgrat tot. 

I confiem que tot anirà bé.

Boniques

Soc prou afortunada de ser qui soc i de ser on soc: si n'hi  ha de gent bonica al meu voltant! Persones diverses amb idees diverses; persones properes, tant a frec de pell, com malgrat la distància física; un calidoscopi de gent que val la pena haver conegut perquè, sens dubte, em fan ser qui soc.

Creieu-me: no en tinc cap dubte, encara que en moments de feblesa qualsevol pot caure en la temptació de pensar el contrari, de creure's realment sol davant els reptes de la quotidianitat. 

Tanmateix, la companyia a vegades està feta de presències tàcites, de paraules que no cal dir, de mirades inadvertides, d'amistats latents que no necessiten estridències de cap mena.

I avui, dia de la dona, necessito reivindicar aquest pòsit que tinc a la meva vida. I ho faig, agraïda, perquè ahir, justament, vaig tenir l'oportunitat de retrobar-me unes hores amb velles/belles amigues de l'etapa adolescent i vaig sentir-me molt afortunada de constatar que, malgrat que la vida ens ha portat per camins diferents, els nostres retrobaments continuen tenint el mateix caliu. Som dones madures i amb il·lusions que mirem endavant mentre vivim l'avui sense oblidar d'on venim. 

Gràcies, Imma, Bet, Marta, Sònia, Anna! Gràcies, boniques!

Març

Acabem d'estrenar aquest mes de març que se'm fa d'horitzó costerut perquè l'atzar ha volgut que se m'hi acumulessin tasques i obligacions diverses i inajornables. Tant se val: algunes vegades la vida ens la compliquem nosaltres sols i d'altres ens ve més a repèl... El quid de la qüestió és parar per prendre aire i tornar-hi. 

Per això, malgrat la feina pendent, encaro els dies que venen amb la determinació i amb la il·lusió que sempre em fa viure aquest meu mes... el meu març que convida a obrir portes, a eixamplar horitzons, a prendre aire per viure amb intensitat, a renéixer.  El mes que em va veure néixer, ja fa una bona colla de primaveres i de tardors.

Sento que haver nascut aquest mes ja és un bon regal. Però no me'n demaneu el perquè: probablement és una certesa poc racional, un encaterinament capriciós sense gaire més sentit que qualsevol superstició banal. I tant se me'n dona que sigui així. En faig prou de saber que som a un altre març i que encara em puc repetir el mateix mantra: soc aquí.

Tanmateix, avui, vigília del meu aniversari, m'adono que allò que ara mateix em faria més feliç és veure com la tristor s'esborra dels ulls d'una de les persones que més m'estimo, desolada per un dels primers desenganys de la seva vida. Tant de bo pogués pair sense gaire dolor la sinceritat dels meus mots quan li dic que tot passarà, que aquest dolor punyent que sent avui s'anirà diluint i deixarà pas a altres dolors -la vida té aquestes coses!- però que, per sobre de tot s'imposaran altres experiències, nous reptes i multitud de moments feliços i de pàgines compartides. Demà serà un altre dia, fill.

Ser mare té això: no deixem mai de patir mentre ensenyem els nostres fills a trepitjar la pols i les pedres del seu propi camí. I aprenem a fer-nos a un costat per tot just oferir-los el braç si mai necessiten un suport on agafar-se. Que per molts anys pugui ser així.

Lluís Llach, "Que tinguem sort"