Aules obertes. Inici de curs (2)

Fi d'un llarguíssim parèntesi sense presència física a les aules (que no és un sinònim d'absència de feina i de maldecaps, ans al contrari). Aquests dies tornem, sotmesos a una "nova" normalitat amb aires de provisionalitat. Els recursos escassegen i els espais són els que són, però la il·lusió del retorn, ben present en les mirades dels nostres alumnes, ens dona coratge per reprendre el camí. I ho fem amb pessigolles a l'estómac. I no en el punt on tot va començar, sinó més enllà. Perquè malgrat el desconcert i la manca de rumb, tots hem fet aprenentatges en aquests mesos. I amb aquest pòsit hem tornat a retrobar-nos, disposats a arromangar-nos i a continuar aprenent. Les incerteses hi són. I certes dosis d'indignació per com es fan i es comuniquen les coses. Però hem tornat amb ganes de veure les cares dels alumnes en un entorn desvirtualitzat i d'imaginar-los els somriures darrere la mascareta. No serà fàcil fer classe amb portes i finestres esbatanades i la boca tapada; ni evitar les abraçades reparadores en moments que les demanen. Però portem ja  uns mesos de rodatge. No sabem quant temps farem classes a l'aula i quantes vegades ens confinaran. Ni com. Però malgrat tot, sabent que les nostres veus patiran, que no tenim respostes per a tot i que també ens posarem malalts d'altres coses -tot i ser l'any de la Covid- entomem el curs il·lusionats i expectants, amb els ulls ben oberts.

Salut i força, companys!

Lluís Llach, "Que tinguem sort" (Verges 2007)

Sense brúixola. Inici de curs (1)

 

        

Temps era temps, quan el Departament d'Ensenyament/Educació era dirigit pel "tete" Maragall, alguns vam arribar a creure que no es podien fer les coses pitjor... Les "maragallades" de l'Ernest eren èpiques; pretenia que es podien gestionar els centres educatius com si els alumnes fossin taps de suro i els mestres i professors operaris d'una cadena de muntatge.  Han passat uns anys i uns quants canvis de denominació (coi de mania; com si el nom fes la cosa!) i n'hem vist de tots colors, però la tònica que s'ha anat mantenint, indefectiblement, és la manca d'un rumb clar i d'una estratègia ferma per dotar dels recursos necessaris l'ensenyament públic. Analitzar el reguitzell de despropòsits que hem viscut al llarg dels anys donaria per omplir massa pàgines i tampoc no arribaríem enlloc. La qüestió és que els que pretesament manen i menen aquest departament han trobat en l'autonomia de centre una bona excusa per desentendre's dels desgavells que ells mateixos causen. De fa uns mesos vivim instal·lats en el menyspreu més notori i punyent que mai hauríem pogut imaginar: les informacions oficials sempre arriben als centres després que els mitjans de comunicació les hagin tret a la llum de forma poc o molt clara; les directrius mai no són ni clares ni coherents; la improvisació i descoordinació han passat a ser el pa de cada dia... i les ventafocs del sistema ens veiem obligades a treure les castanyes del foc als que manen i ens llancem a la piscina amb aigua o sense perquè no tenim més remei que anar endavant. De què serveix que després ens facin un copet a l'esquena i ens donin les gràcies per la nostra voluntat de sacrifici? Som servidors públics, però no idiotes. És clar que afalagant-nos apel·lant a la vocació i al nostre suposat sentit de la responsabilitat i bla, bla, bla es pensen que  ja en fem prou per donar-nos per reconfortats i posar-hi pit i collons. D'això es tracta, oi? Per la part que ens toca ja ens espavilarem a sortir-nos-en d'aquesta també... I si no seguim prou bé les meravelloses "recomanacions" del departament, sempre podran dir que és culpa nostra; no de la seva manca de previsió, de les incongruències continuades, les informacions a deshora, la inexistència de recursos i la manca flagrant de rumb Quina decepció, senyor Bargalló! (perquè vostè, a diferència del "tete", sí que venia del nostre ram...)

! Farem la nostra feina, sí, però que Déu ens agafi confessats