14 de setembre de 2020

Aules obertes. Inici de curs (2)

Fi d'un llarguíssim parèntesi sense presència física a les aules (que no és un sinònim d'absència de feina i de maldecaps, ans al contrari). Aquests dies tornem, sotmesos a una "nova" normalitat amb aires de provisionalitat. Els recursos escassegen i els espais són els que són, però la il·lusió del retorn, ben present en les mirades dels nostres alumnes, ens dona coratge per reprendre el camí. I ho fem amb pessigolles a l'estómac. I no en el punt on tot va començar, sinó més enllà. Perquè malgrat el desconcert i la manca de rumb, tots hem fet aprenentatges en aquests mesos. I amb aquest pòsit hem tornat a retrobar-nos, disposats a arromangar-nos i a continuar aprenent. Les incerteses hi són. I certes dosis d'indignació per com es fan i es comuniquen les coses. Però hem tornat amb ganes de veure les cares dels alumnes en un entorn desvirtualitzat i d'imaginar-los els somriures darrere la mascareta. No serà fàcil fer classe amb portes i finestres esbatanades i la boca tapada; ni evitar les abraçades reparadores en moments que les demanen. Però portem ja  uns mesos de rodatge. No sabem quant temps farem classes a l'aula i quantes vegades ens confinaran. Ni com. Però malgrat tot, sabent que les nostres veus patiran, que no tenim respostes per a tot i que també ens posarem malalts d'altres coses -tot i ser l'any de la Covid- entomem el curs il·lusionats i expectants, amb els ulls ben oberts.

Salut i força, companys!


Lluís Llach, "Que tinguem sort" (Verges 2007)

Cap comentari:

Publica un comentari

I tu, què hi dius?