dilluns, 24 d’abril de 2017

Paraules d'amor?

Amb aquest microrelat, escrit en un rampell i sense rumiar-m'ho massa, vaig participar a darrera hora en un concurs de microcartes d'amor per Sant Jordi  De fet, només és una nota desesperada...
Malgrat la poca fe, n'he tret un lot de galetes de premi.
No espero que us agradi, però us comparteixo el petit text. Potser algú de vosaltres s'ha sentit així alguna vegada!


Despertar sabent present el dolor de la teva absència. I adormir-me de nou dolçament ignorant que em faltes. Vas anar-te’n, però hi ets. Dius que em vas deixar perquè m’estimaves massa... que potser jo t’estimava massa poc? No hi ets, però aquí em tens: i moro d’amor perquè visc un desamor que em mata.

U2, "Hawkmoon 269"
Yes, I need your love...


dijous, 13 d’abril de 2017

Vacances de primavera

Vacances. Frenesí. Calaix de sastre on ho volem fer cabre tot: tasques domèstiques pendents, matinades generoses, alguna lectura ajornada, aquella trobada sempre diferida, el no-res i el clímax. 
Volem i dolem, però n'acabem gaudint quan ens deixem estar d'orgues i llisquem per les hores vivint els petits moments sense fer càbales, sense sentir-nos culpables del que no fem.  

Tant se val si els deliris prevacacionals han alimentat expectatives del tot il·lusòries,  si l'agenda ens queda curta, o si les hores s'esmunyen... Aquestes vacances que coincideixen amb els dies que la llum s'estira i la mandra minva prometen petits gaudis, plaers quotidians sense presses, un deixar-se anar suau que no vol exigències ni admet observances.

Llegiré, feinejaré per casa sense ànsia, passejaré amb els nanos, repassaré armaris, oblidaré el despertador... Potser improvisarem alguna escapada prop de casa o, simplement, en gaudirem plegats. Farem brunyols a cals avis i ens aguantarem les ganes de menjar-los calents, acabats d'ensucrar. Mandrejarem, sense poder obviar la recança per les coses que deixem de fer. Caminarem sense rumb. Viurem les vacances...
... I dimarts començarem a comptar de nou els dies que ens falten per a les properes.

 Blaumut, "Demà" (d'Equilibri)

dijous, 6 d’abril de 2017

Conviccions i equilibris

"Aquests són els meus principis, però si no li agraden també en tinc uns altres". Aquesta frase cèlebre, atribuïda a Grouxo Marx, em ve de tant en tant al cap. Potser no tenir principis és un bon principi...
Hi ha situacions que m'hi fan pensar sense remei. És clar que dubtar és humà, rectificar, de savis, i mirar de complaure els altres tampoc no té perquè ser un pecat. Però, què voleu que us digui... d'aquí a la incoherència i a la volatilitat de vegades hi va un petit pas, un saltironet de no-res!
Aleshores ve quan certs posicionaments em fan pensar en una altra frase cèlebre del mateix Marx i ric per sota el nas, múrria, potser per no plorar:  "Mai no acceptaria ser membre d'un club que admetés gent com jo".
No sabria dir-vos què és el que avui m'ha dut cap a aquests pensaments: segurament una acumulació d'estímuls i de situacions, viscudes, intuïdes i percebudes. Potser el fet de conviure moltes hores amb adolescents que amaguen les seves inevitables i necessàries inseguretats sota una màscara d'autosuficiència fonedissa i fràgil com el paper de seda. O captar la inconsistència dels arguments d'aquells que no tenen arguments quan volen fer-nos combregar amb rodes de molí o quan pretenen que ens empassem gripaus amb cara de gaubança plena.
No sé...

Al capdavall, però, som humans; febles i inconstants, ens ofeguem en una mar d'hesitacions o avancem titubejant per camins que no són mai drets ni segurs del tot. 
Som només uns aprenents eterns que ens aferrem a les petites certeses que ens ajuden a estintolar-nos per no caure a l'abisme.

I reflexionant innocentment sobre això he recuperat d'algun racó la memòria d'uns versos de l'amic Àngel Rodríguez que versen sobre les conviccions. I he corregut a capturar-los per tancar aquesta digressió, probablement estèril, però tanmateix vivificant:

Molts camins duen a la convicció.
Sovint t'has creat les certeses
amb els materials que has trobat.

Després, quan t'han cremat als dits,
les conviccions més íntimes
s'han tornat cendres voladisses.

T'has posat les mans a la cara
per no veure-les fondre's amb el món.

                                             Infraflor (2011)


Perquè tots busquem l'equilibri...

dimecres, 29 de març de 2017

Síndrome d'abstinència


Diuen que hi ha situacions, substàncies, persones, que ens acaben causant dependència i de les quals no podem prescindir encara que, poc o molt, siguin tòxiques. Elements que ens enganxen, que ens estimulen, que ens arriben a obsessionar... malgrat que ens puguin, en menor o major mesura, arribar a fer mal. Però ens  calen.
Potser això és el que me passa amb el meu cafè matinal. De fet, no m'acabo de despertar del tot fins que no arribo a la cuina i engego la cafetera, gairebé a les palpentes, perquè comenci a moldre el primer cafè del dia, el que em desvetlla les fosses nasals i em retorna al món dels vius.  Només després del ritual de la mòlta i del degoteig començo a ser jo... i m'acabo de posar a lloc quan escuro el darrer glop de la primera tassa. De fet, els meus herois són aquells detectius nòrdics que no són ningú sense beure cafè a cada passa que fan. Jo no necessito immergir-m'hi per poder pensar, però un dia sense cafè és un dia amb mal de cap persistent. Per això m'estalvio el mal tràngol i no em resisteixo mai al meu cafetó, sol, per decomptat. Bé: de tant en tant, acompanyat... per una altra tassa! Segur que hi ha vicis pitjors.

Em deu passar una mica el mateix amb la meva feina: ara que he retornat a les aules, m'adono de fins a quin punt les he trobat a faltar els mesos que n'he estat apartada. Què hi puc fer: la del docent és una feina absorbent i un punt tòxica... una muntanya russa plena d'emocions constants i amb més reptes dels que som capaços d'assumir. Té llums i ombres, òbviament. T'obliga a enfrontar-te amb el fracàs més sovint del que voldries, però et recorda tothora que els petits avenços són, sovint, els més importants. El microcosmos de les aules no et permet viure d'esquena al món que t'envolta. I és això, justament, el que et dona l'oportunitat d'aprendre més cada dia.. Bé: de fet, això i les vivències compartides amb els col·legues, amb qui, a part de fer teràpia conjunta, també embastem projectes, superem febleses i construïm quimeres.

De les persones que ens atrapen de manera poc o molt tòxica, avui no en parlaré.

Franz Listz, Somni d'amor

diumenge, 12 de març de 2017

Preàmbul de primavera

Aquests dies darrerencs d'hivern la fresca matinera s'assuaveix, les hores de llum s'estiregassen i ens fa l'efecte que les obligacions se'ns estireganyen perquè ens comencen a anar balderes, frisosos de prendre el carrer. A vegades fins ens requen les pàgines llegides, perquè ens resten temps per contemplar la natura en eclosió. Quan els capricis meteorològics de tics adolescents de la primavera incipient ens ho permeten, sovint fugim dels espais tancats com esperitats. Carpe diem!
Però alguns tossuts perseverem en el vici de la lectura. Perquè, de fet, a cobert o a la serena, en qualsevol lloc hi ha espai per a acometre quatre ratlles o per enfonsar-se en el mar de les pàgines escrites. Un recer on resguardar-se, un pont per travessar a altres ribes o el passaport per arribar més enllà. Una manera de viure, reviure, conviure...

I justament aquests dies he emprès la lectura a petits glops de La mort i la primavera. La Rodoreda més negra en una obra tenebrosa i lírica, plena de símbols. I també trobo instants per escoltar el darrer Léonard Cohen mentre els cels d'aquest meu Empordà em tenyeixen les retines de promeses i  miratges en els clarosbscurs del viure...


dilluns, 6 de març de 2017

Parèntesi

Els caps de setmana són per reposar. Diuen. I ens ho volem creure. Perquè ho necessitem. Però sense que calgui fer cap esforç per llegir la lletra petita, de seguida descobrim que la major part de les vegades els dissabtes i diumenges només ens serveixen per arribar a dilluns exhausts de tanta activitat.  Tant que ansiàvem acabar d'arribar a divendres!
Acumulem les feines de casa que no hem pogut atendre els feiners; mirem de posar ordre al rebost i als armaris; ataquem aquelles compres pendents que hem d'acabar fent dissabte a la tarda entre cops de colze a les botigues plenes a vessar; vivim i patim els partits de futbol, de bàsquet o de volei dels fills -que ens fan sortir de casa, compartir i gaudir vivències amb altres famílies-; vivim/patim alguna celebració d'aniversari sortida de trascantó; mirem de no fer un lleig a algun àpat familiar i ens busquem entreteniments per si no en fem prou amb tot plegat. I sobrevivim amb prou energies per embarcar-nos al dilluns com si no hagués passat res. Desconnectar no vol dir quedar aturat: els caps de setmana no són un stand by, sinó un parèntesi necessari.
Però no em digueu que no us heu hagut de sentir a dir mai, per part d'algun desaprensiu que no té el goig de ser pare o mare de família: "Massa poc! Per què et complicaves la vida!". Jo no puc endevinar quina resposta teniu a punt per a aquests casos. Potser l'insensat que us ho ha abocat només volia provocar o fer una gràcia, sense calibrar els efectes secundaris d'una tal gosadia. Però us ben asseguro que jo ho tinc claríssim: tenir fills ens complica l'existència, òbviament. L'engranatge que hem de fer funcionar i les elements que cal quadrar en fan una tasca complexa. Difícil? No necessàriament. Però tot acaba tenint un sentit. Tenir família és això, perquè som pares i mares a temps complet. I no s'admeten vacances, permisos o dimissions. Anem més cansats, potser, però, de fet, l'únic canvi realment significatiu és que la nostra vida gira entorn de les activitats del fills i que la nostra agenda acaba sent sovint subsidiària de la seva. L'índex d'activitat i les hores de repòs no tenen, de fet, gaire res a veure amb el fet de tenir o no tenir fills. Fal·làcies.
Que em costi d'imaginar un cap de setmana sense agenda no vol dir que no pugui envejar el plaer d'un diumenge ociós, de deixar el despertador castigat de cara a la paret, d'una tarda de sofà, de fer els sudokus del diari o barallar-me amb els encreuats mentre esmorzo asseguda (!) a taula, del dolce far niente reparador. I per això, per atapeïda que sigui l'agenda, em procuro sempre algun instant per anar a ralentí i deixar de banda el rellotge...
Aquest que acabem de passar ha estat un altre cap de setmana típic: dissabte vam fer dissabte, comme il faut; i ens vam afanyar a dinar per ser a lloc a l'hora: tots convocats a les tres en un partit fora de casa. Vam aguantar el xàfec i els gols en contra i vam fer el camí de tornada enmig de la calamarsada. A casa hi havia prou feina per fer per no avorrir-nos.
I diumenge vam mandrejar una mica abans de tornar a accelerar el cronòmetre per a entaular-nos en una d'aquelles trobades familiars que vivim per endavant amb una barreja d'il·lusió i mandra.
M'estalvio els detalls més quotidians. Qui va dir que els diumenges eren per descansar?
El resultat final és que hem tornat a superar la prova i ja tenim el dilluns mig paït. I demà serà un altre dia.

Coldplay,  Hymn For The Weekend  (Live at The BRIT Awards 2016)




dimecres, 1 de març de 2017

A vegades escric

A vegades escric, ja ho sabeu. Però sovint em guardo per a mi textos que ni tan sols acaben de prendre forma física. No és res d'extraordinari, em direu, si, com jo, esteu d'acord que pensar és, també, una manera d'escriure. Sobretot quan fem l'esforç de posar cert ordre a les disquisicions que ens assalten, de vegades obsesivament, de manera invasiva o, fins i tot, hostil. Ja se sap: no som ningú per impedir que ens assaltin pensaments d'índole diversa i intencions poc o molt ocultes... La ment és indòmita per naturalesa i el flux de les idees que hi discorren fa de mal collar. Algunes vegades, aquesta evidència pot tenir efecte balsàmic: però altres vegades pot fer difícil sortir del pou i fer veure més negra la grisor o tapar les escletxes per on es podria escolar una mica de claror. En moments d'aquests hi ha gent que escriu, buscant l'efecte catàrtic de les paraules que surten de ben endins. No cal que aquests exercicis d'expressió, diguem-ne, terapèutics, parlin de veritats absolutes, que els que escriuen es despullin de manera impúdica, que revelin obsessions, dubtes o sofrences veres. I aquesta és una de les meravelles de les diferents formes d'expressió artística que més em fascina: la capacitat de dir sense dir, la de no dir el que es diu; la impossibilitat de posar fronteres absolutes entre la realitat i la ficció, entre la veritat i la versemblança, entre la veracitat i la falsedat... Perquè, en definitiva, ningú no pot escapar del pòsit de l'experiència, de les herències rebudes, dels fets realment viscuts o d'aquells recreats, somniats, sentits... 

Per a escriure no calen sinó paraules. Paraules que prenen forma sobre el paper o a la pantalla o que només tenen vida, efímera, en el pensament. Mots que s'enllacen per a explicar històries intranscendents o amb efectes secundaris. Relats que són o relats que haurien pogut ser més enllà de l'esbós. Apunts de vida i de somnis.

A vegades escric per trobar les paraules; per posar ordre al dolor d'un comiat, per donar les gràcies, per dir com m'estimo a algú, o per poder recrear moments... Tant se val si és útil o no: escric, sobretot, per dir-me coses, per dialogar amb mi mateixa, per sentir la meva pròpia veu. 

I, de vegades, els meus textos arriben a mans o oïdes d'algú. I el meu monòleg esdevé un diàleg. Voilà! S'accepten suggeriments...



Jamie Cullum, What a Difference A Day Made