23 de juliol de 2019

Sense treva





Plou, poc, però sense treva,
mentre truquen a la porta, tossudes,
totes les frases que mai no he dit,
i em premen el cor, feixugues,
les velles pors i les noves certeses.

Cloc ben fort les parpelles, i ric,
perquè em veig forta, fent fora penes,
malgrat que ignoro encara la cura
per a tants dubtes i incerteses,
i desconec la recepta màgica de l'oblit.

Vull creure que seré sempre capaç
de trobar terra sota els meus peus
i de creuar els ponts cap a la calma.
Somnio viure un armistici perpetu,
alimentat amb ma voluntat tenaç.

Però no sé si mai en sabré prou...

10 de juliol de 2019

I ja en van dotze!

Dotze no és un número rodó, però no hi fa res, oi? Perquè avui que en fas dotze fas un pas endavant cap a noves experiències. I segur que et fa il·lusió assumir aquests reptes: nous amics, nous espais, nous aprenentatges... En només un parell de mesos t'estrenaràs com a estudiant d'institut i acabaràs de tancar una etapa bonica, d'aprenentatges que ja se t'han fet petits i d'amics que s'han fet grans. Aquests, els sumaràs als nous que ja has començat a fer, oi? 

Els dotze t'aboquen a una etapa de canvis; canviaràs d'entorn, de companys, d'il·lusions... i et canviaran el cos, els interessos i el caràcter (esperem que poc i que sigui un mal lleu i passatger) i potser hi haurà dies que no sabràs quin camí seguir o que et penediràs de la tria feta. És el preu de fer-se gran. Però nosaltres serem al teu costat, ja ho saps. 
I seguirem gaudint de la vitalitat, la generositat, l'alegria i l'empatia que encomanes. I d'alguna rabieta de tant en tant, que per això ets una doneta de caràcter
Segueix així: fent camí amb pas ferm, sent mestressa de les teves decisions, amb curiositat i ganes de conèixer altres opcions. Segueix així, valenta i decidida, sorprenent-nos amb les teves inquietuds i ganes d'eixamplar horitzons. Però no tinguis massa pressa per créixer. Gaudeix del camí.

PER MOLTS ANYS, JANA!

 
"Camins", Sopa de Cabra

3 de juliol de 2019

17 anyets

Ahir el meu fill gran va fer un pas més cap a la majoria d'edat: el nadó desnerit que es va afanyar a créixer a còpia de dormir a batzegades i menjar a totes hores va complir disset anys fet tot un home, si més no en aparença... El petit trapella ja és un ganàpia fet i dret.
I, com sol passar en dates assenyalades com aquesta, el dia abans vaig tenir un rampell de nostàlgia que em va fer córrer a abastar àlbums de fotos desats a l'armari. Dels seus primers anyets de vida encara en tenim àlbums físics d'aquells que, especialment els avis, es remiren passant pàgines al sofà. Prou que ens ho retreu la Jana, que d'ella no n'hi ha, d'àlbums com aquests! Però, ja ho veieu: cinc anys no són res, però a vegades són un abisme!

Tornant al meu nen: no sé si amb disset anys en Roger és només un home a mig fer o ja comença a tenir els fonaments ferms, però, malgrat els estralls inevitables de l'adolescència que cueja, sí que puc afirmar que té una personalitat ben definida. Fet que no treu que, tot i l'embestida inicial quan té un propòsit que els adults no veiem del tot clar, sempre acaba parant l'orella als consells. Vol i dol.

Els pares d'adolescents volem (necessitem, de fet) creure que els nostres vailets són adorables fora de casa, ja que a casa, en el millor dels casos, amb prou feines hi són de "cos present": parlen per força, sovint amb desídia o retrets... Sortosament, i per ser justos, cal reconèixer que també ens ofereixen moments d'aproximació on es deixen estimar i ens fan sentir estimats i afortunats.

En Roger ha acabat primer de batxillerat amb un expedient excel·lent, però fa certa mandra pensar que el curs vinent haurà de viure, inevitablement, les angoixes del darrer curs d'institut, aquell en què sembla que el món s'acaba i que les set plagues d'Egipte cauen sobre els pobres estudiants. Malgrat tot, sé que se'n sortirà, pas a pas, i que d'aquí a un any estarà celebrant la seva majoria d'edat amb la feina feta i un nou horitzó a la vista. Encara que ara li faci mandra només de pensar-hi...

Per molts anys, Roger! 

20 de juny de 2019

Adeu, escola!

S'acaba un altre curs escolar. Un curs més. Però no és un curs qualsevol per a nosaltres: el sisè és un punt i a part, un traspàs inevitable amb regust agredolç.
Tanquem portes: la Jana i els seus companys diuen definitivament adeu al Sant Pau nou anys després d'haver-hi posat els peus  per primer cop. Aleshores eren uns marrecs maldestres i encuriosits que un dia van descobrir el pati immens de l'escola, ben guarnits amb les seves bates de quadres balderes i sofertes. Obrien els ulls esbatanats, expectants, porucs o il·lusionats, sense saber gaire bé què hi anaven a fer. Amb prou feines sabien que al pati hi havia pedretes i a les aules racons i ignoraven que les "senyoretes" no vivien a l'escola. Es volien afanyar a créixer per poder jugar als patis dels grans i dur motxilles pesades a l'esquena.
Al llarg dels cursos han tingut temps per descobrir junts moltes altres coses, per crear vincles, per saber qui són...
Ara els toca tornar a experimentar, amb plena consciència ja, les mateixes emocions i commocions i certa sensació de desempara inherent al fet de posar els peus a una nova etapa de la vida: l'adolescència  que arribarà a l'eclosió màxima els anys d'institut que ara els esperen.

Inevitablement, malgrat la intenció de mantenir els llaços amb l'escola i amb els companys de sempre, tancaran -o només ajustaran una mica- algunes portes darrere seu.  Perquè ara precisament se'ls comença a obrir un abisme de possibilitats per a continuar construint-se.

Vosaltres, la comunitat educativa de l'Escola Sant Pau, heu estat des del primer dia el ciment que ha ajudat a solidificar la base de l'educació dels nostres fills i filles. Un equip docent vocacional, motivat i motivador són la millor garantia per  acompanyar les famílies en la construcció del creixement de qualsevol infant. Quina sort que hem tingut tots plegats! Perquè els nostres nens i nenes han pogut créixer cantant, rient, compartint, construint il·lusions, superant barreres i estrenyent llaços. I aquell pati tant gran se'ls ha anat fent petit i ja necessiten nous horitzons i nous reptes per continuar formant-se.
No vull dir noms perquè en aquest equip humà tan complet i especial tothom hi ha tingut un paper fonamental: òbviament, els tutors, però també tots els especialistes, mestres de suport i altre personal docent i d'administració, equips directius, monitors i monitores de menjador i d'extraescolars, cuineres, conserges, equip de la coral, personal de neteja i manteniment, ampa, famílies, companys...

A tots vosaltres: gràcies infinites per la vostra ciència i, sobretot, per la vostra paciència.

Avui tanquem el teló, però no és el darrer acte, només un punt i a part.


(PS: Només una menció especial a tu, Mercè, la tutora dels dos darrers cursos, perquè has estat, sense cap dubte, el millor colofó d'aquest camí d'aprenentatge a l'escola de primària. Tingues per segur que aquesta mainada et portarà sempre ben endins del cor i del pensament). 

13 de juny de 2019

Punt i seguit


La meva feina, cada vegada més, és una espiral vertiginosa en què ens toca fer conviure sense solució de continuïtat tancaments -poc o molt previsibles i afortunats- i nous projectes que intuïm més que no coneixem.
Amb exàmens de setembre o sense, encara no podem acomiadar un curs que ja n'hem d'anar encetant un altre. I anem obrint pas al curs que ens espera quan encara tenim el que acaba amb les finestres ben esbatanades, les andròmines al mig del pas i els armaris per endreçar. 
Però ja estem acostumats a viure en una contínua successió de punts i seguit, punts i a part i punts i final -no sempre en l'ordre que caldria esperar-.
I ens agrada el repte d'aprendre i ajudar a aprendre cada dia; i la responsabilitat de fer una mica nostres les angoixes, els dubtes, les il·lusions, els desencisos, les frustracions i els clarobscurs dels joves que ens encomanen la seva adolescència, a vegades adolorida, a vegades pletòrica.

I sovint naveguem contra corrent mentre intentem surar en aigües remogudes per qualsevol vent que passi... siguin decrets trets de la màniga de la Conselleria a deshora, "magnífics" programes de gestió  implantats a la brava o noms nous per a velles idees... 
Som conillets d'índies o soldats d'infanteria a primera línia de foc. Sens dubte, és una feina que s'ha de saber estimar i gaudir, una feina que la majoria realment no triem, sinó que ens tria. En diuen vocació.

Tinc sort. Molta sort. Faig la feina que m'agrada i al lloc que vull, la meva ciutat.