14 de setembre de 2020

Aules obertes. Inici de curs (2)

Fi d'un llarguíssim parèntesi sense presència física a les aules (que no és un sinònim d'absència de feina i de maldecaps, ans al contrari). Aquests dies tornem, sotmesos a una "nova" normalitat amb aires de provisionalitat. Els recursos escassegen i els espais són els que són, però la il·lusió del retorn, ben present en les mirades dels nostres alumnes, ens dona coratge per reprendre el camí. I ho fem amb pessigolles a l'estómac. I no en el punt on tot va començar, sinó més enllà. Perquè malgrat el desconcert i la manca de rumb, tots hem fet aprenentatges en aquests mesos. I amb aquest pòsit hem tornat a retrobar-nos, disposats a arromangar-nos i a continuar aprenent. Les incerteses hi són. I certes dosis d'indignació per com es fan i es comuniquen les coses. Però hem tornat amb ganes de veure les cares dels alumnes en un entorn desvirtualitzat i d'imaginar-los els somriures darrere la mascareta. No serà fàcil fer classe amb portes i finestres esbatanades i la boca tapada; ni evitar les abraçades reparadores en moments que les demanen. Però portem ja  uns mesos de rodatge. No sabem quant temps farem classes a l'aula i quantes vegades ens confinaran. Ni com. Però malgrat tot, sabent que les nostres veus patiran, que no tenim respostes per a tot i que també ens posarem malalts d'altres coses -tot i ser l'any de la Covid- entomem el curs il·lusionats i expectants, amb els ulls ben oberts.

Salut i força, companys!


Lluís Llach, "Que tinguem sort" (Verges 2007)

6 de setembre de 2020

Sense brúixola. Inici de curs (1)

 
        


Temps era temps, quan el Departament d'Ensenyament/Educació era dirigit pel "tete" Maragall, alguns vam arribar a creure que no es podien fer les coses pitjor... Les "maragallades" de l'Ernest eren èpiques; pretenia que es podien gestionar els centres educatius com si els alumnes fossin taps de suro i els mestres i professors operaris d'una cadena de muntatge.  Han passat uns anys i uns quants canvis de denominació (coi de mania; com si el nom fes la cosa!) i n'hem vist de tots colors, però la tònica que s'ha anat mantenint, indefectiblement, és la manca d'un rumb clar i d'una estratègia ferma per dotar dels recursos necessaris l'ensenyament públic. Analitzar el reguitzell de despropòsits que hem viscut al llarg dels anys donaria per omplir massa pàgines i tampoc no arribaríem enlloc. La qüestió és que els que pretesament manen i menen aquest departament han trobat en l'autonomia de centre una bona excusa per desentendre's dels desgavells que ells mateixos causen. De fa uns mesos vivim instal·lats en el menyspreu més notori i punyent que mai hauríem pogut imaginar: les informacions oficials sempre arriben als centres després que els mitjans de comunicació les hagin tret a la llum de forma poc o molt clara; les directrius mai no són ni clares ni coherents; la improvisació i descoordinació han passat a ser el pa de cada dia... i les ventafocs del sistema ens veiem obligades a treure les castanyes del foc als que manen i ens llancem a la piscina amb aigua o sense perquè no tenim més remei que anar endavant. De què serveix que després ens facin un copet a l'esquena i ens donin les gràcies per la nostra voluntat de sacrifici? Som servidors públics, però no idiotes. És clar que afalagant-nos apel·lant a la vocació i al nostre suposat sentit de la responsabilitat i bla, bla, bla es pensen que  ja en fem prou per donar-nos per reconfortats i posar-hi pit i collons. D'això es tracta, oi? Per la part que ens toca ja ens espavilarem a sortir-nos-en d'aquesta també... I si no seguim prou bé les meravelloses "recomanacions" del departament, sempre podran dir que és culpa nostra; no de la seva manca de previsió, de les incongruències continuades, les informacions a deshora, la inexistència de recursos i la manca flagrant de rumb Quina decepció, senyor Bargalló! (perquè vostè, a diferència del "tete", sí que venia del nostre ram...)
! Farem la nostra feina, sí, però que Déu ens agafi confessats

10 de juliol de 2020

Tretze!



Que per molts anys, bonica, ens continuïs il·luminant amb la teva joia de viure, aprendre i compartir. I que segueixis sent l'esquellerinc que ens posa en solfa cada matí.
Avui en fas tretze: tretze anys farcits de petites experiències t'han fet acumular un munt de companys i amics que t'acompanyen en l'aventura de fer-te gran. I aquest darrer any, justament, has fet molts passos en aquesta cursa. Des de l'adéu a l'escola vas emprendre ben decidida el repte de començar una nova etapa. No vas triar el camí més obvi ni còmode, però has demostrat tenir empenta i idees clares per assumir petits reptes i emprendre el que calgui. Estem més que orgullosos de tu. És clar que tens un mirall on mirar-te, el teu germà. I justament veure com aneu fent camins paral·lels (però cadascú amb el seu tarannà),  com us doneu suport incondicionalment i com us estimeu és un estímul continu en el nostre dia a dia.
No perdis mai aquestes ganes de fer, de sentir, de compartir, de gaudir, de superar-te i d'estimar.
Per molts anys, Jana!

2 de juliol de 2020

Divuit!



18 anys. I el temps que abans de ser tu vas ser primer només una ombra, una idea vaga. Una idea que va anant prenent força fins que es va convertir en forma. I amb la forma, la notícia del teu esclat, de la teva transformació d’aquell no res indefinit que era estimar-te sense tenir-te, a la certesa de la vida que creixia dins meu.
Nou mesos per anar construint la idea de no ser mai més dos i prou. Quaranta setmanes (que no van arribar a ser) per fer-te un lloc i donar-te les claus de la nostra vida de família. Mentiria si ara et digués que recordo cada una dels dies que van omplir aquelles setmanes mentre tu m’anaves omplint, però sí que en recordo instants fulgurants i estremiments de futura mare novella: la confirmació de l’embaràs, la primera imatge (acompanyada de la certesa del batec accelerat del teu cor estrenat de poc), la constatació que series un nen (encara que abans ens haguessin gairebé assegurat que duia una nena al ventre), la il·lusió dels avis, preparar casa per rebre’t, la tria del nom -«nom de peix, li voleu posar?»-, les sotragades del tren amb què anava a treballar cada dia (i la sort que vaig tenir de treballar tot el curs a Girona!)...

Quan el metge va augurar que podies néixer cap al 7 de juliol, vaig pensar: «no naixerà pas per Sant Fermí». I no ho vas fer. Les últimes setmanes, quan em deien que venies petitó, gairebé m’asseguraven que no passaries de les revetlles, que ja hauries sortit. Però et vas quedar dins, ben confortable, mentre jo sentia, ajaguda al sofà del pis calorós, l’esclat del petards que a tu tampoc no t’han agradat mai. Ni revetlles, ni Sant Fermins: vas triar néixer la matinada d’un dimarts, el 2, i vas arribar amb pressa. Jo havia sopat amb gana, però a l’hora d’anar a dormir el mal de ronyons no em deixava jeure: «coi de mal d’esquena!». Després d’uns quants intents sense aconseguir jeure, vam agafar els trapaus i vam enfilar cap a urgències, amb la por que ens aviessin cap a casa abans de gaire. Però va resultar que estava de part... encara que havia d’anar per llarg. Però tres hores després, i enmig de corredisses perquè havies decidit anar de pressa, ja et coneixia la fesomia i tenia clavats els teus ulls intensos i voraços -però que encara no hi veien- a les pupil·les. Ja tenia un grau més: era mare!
I tu ja tenies nom: Roger! I vas néixer petit, però amb gana i et vas afanyar a menjar i créixer. I ens ho vas fer tot fàcil, encara que als ulls d’uns pares novells, el veritable repte començava aleshores: la paternitat és el gran canvi, l’aprenentatge de veritat.

Han passat una colla d’experiències i tens ja moltes lliçons apreses. Avui estrenes la majoria d’edat i estàs a punt de tancar definitivament una etapa de reptes mesurats i d’horitzons propers. Perquè ara et tocarà emprendre el vol i mirar més enllà. Ho pots fer ben tranquil: deixes l’institut amb el llistó ben amunt (sort que no t’agrada especialment, dius, estudiar!) i amb els idees clares. Pots estar orgullós de tot el que has aconseguit fins ara sense haver hagut de fer renúncies. Tu ets així: fas les coses i ja està, sense escarafalls, perquè, simplement,  toca. Tal com has anat fent sempre: la guitarra, l’anglès, el futbol, els amics...

I així seguiràs, ho sabem, ara que començaràs a ser tu mateix, més que mai, el que vagi traçant l’itinerari de la teva vida. 
Ho faràs tu, però nosaltres -els teus pares i la Jana, la germana que tant t’estimes- hi serem per acompanyar-te sempre, no ho oblidis. 

Llença’t a la vida que t’espera amb els braços oberts!

Per molts anys, Roger!



Figueres, 2 de juliol de 2020

"Happy Birthday" (Bono and The Edge)

1 de juliol de 2020

Abraçades i petons

Agafem-nos-ho bé, que poc més podem fer-hi i no cal que ens hi posem pedres al fetge, que diria la padrina. 

Ja fa dies que vivim una nova normalitat postissa que ens ha allunyat una mica del tacte i del contacte i ens ha obligat a amagar els somriures. Però costa d'acceptar, així que ja em teniu, jo que no soc especialment petonera ni enganxosa, trobant a faltar tots els petons i abraçades que ara no puc fer.
I maleint aquests comiats que estem vivint des de les pantalles on ara fem aplec de petites finestres esbatanades a cada casa. Dir adéu així a alumnes que passen de llarg, als companys que canvien de destí o als que tot just estrenen la jubilació es fa massa estrany per poder conformar-nos-hi sense protestar  ni tan sols una miqueta (encara que picar de peus no seveixi de res i, soferts, fem convençuts i capcots el que toca).

Per això escric avui aquestes quatres ratlles: per repartir totes les abraçades que he hagut de retenir i fer tots els petons que he ofegat; per dir gràcies a tots els que heu passat pel meu costat d'una manera o d'una altra i que ara canvieu de vehicle o agafeu una altra drecera; per recordar cada un dels petits detalls que heu deixat en la meva vida, els transvassaments rebuts que m'han fet ser on soc i ser qui soc...

Gràcies, Sandra, Xixon, Pere! Gràcies, nois i noies que m'heu patit! Gràcies companys! Gràcies també a tantes i tants que no dic!

Que tingueu una bona travessa!



Judit Neddermann, "Avui" (de l'àlbum Un segon, 2016)