27 de novembre de 2017

Portes


Aquests dies de ventades m'ha vingut la falera de fixar-me en les portes. Potser perquè, a poc que et descuidis, has de córrer per evitar que petin! O perquè la fred que estrenem m'ha fet adonar que darrere de les portes dels armaris hi ha un munt de roba malendreçada que aquesta tardor estranya no m'ha llegut encara de posar a lloc. Portes i armaris: una bona metàfora de la vida!

Estareu amb mi que la vida és un continu anar obrint i tancant portes. I anar passant per aquelles que et franquegen el pas i topant amb les que se't clouen. A vegades les traspassem sense mirar-nos-hi gaire; ens pot la curiositat o bé anem prou segurs del que ens espera a l'altra banda. I, amb tot, més d'una vegada ens penedim d'haver-ne obert alguna. Llavors, en aquests casos, només podem mirar de tancar-les, si és que no hi ha un corrent d'aire que empeny en contra dels nostres desitjos.

Hi ha moments en què cal cloure definitivament portes. Hem d'ajustar bé les que no ens duen enlloc. Potser només cal esperar a trucar-hi en moments més propicis. Si no és així, no ens ha de recar gens tancar-les amb pany i clau, llençar la clau ben lluny i mirar d'oblidar que existeixen.
Altres vegades només ens cal ajustar-les una mica i esperar que passi el mal temps i la tempesta afluixi per poder tornar-les a obrir quan l'aire sigui nou. Sempre cal ventilar les estances, oi?

Com que la nostra vida és feta d'episodis que se succeeixen, s'encavallen, s'enllacen i es repeteixen, en qualsevol cas, sempre cal estar amatents a deixar que circuli l'aire, que els passadissos no siguin massa estrets i que hi hagi sortides a punt. Sense que calgui fer ús de les d'emergència.

Se m'ha fet tard, però us faré una confessió: a mi, les portes dels armaris m'agraden sempre ben closes, però, les del viure, procuro que no n'estiguin massa; només el just per anar fent camí sense encaparrar-m'hi en excés. I per deixar que passi l'aire.

Txarango, "Obriu les portes"




6 de novembre de 2017

Ventada

Avui, que bufa la tramuntana amb afany, voldria fer net. Fa dies que hi penso. Tant de bo el buf insistent fos capaç de fer cap i arreu! Però no: com la vida mateixa, la tramuntana té clarobscurs: s'alça decidida i sense mesura per escombrar cels i carrers mentre arremolina la brossa en racons on senyoreja el caos. Té aquest do: ens pinta cels de llums i flaires impossibles i perfila fins les ombres més tènues, però ens desmanega carrers, terrats, horts, brancam... ànimes.
Dies així la mainada va esvalotada. Tots plegats ens hiperactivem en menor o major mesura i el frenesí ens fa companyia. Correm abrandats sense fixar-nos-hi massa i ens encomanem de l'aire electritzat. Espitosos, posem la directa sense parar esment en cap on ens duu l'embat. Ens embriaguem, amb recança o sense, i vivim l'instant, mal que ens dugui per un camí errat.
Si la fúria de la ventada dura poc, en sortim amb les piles carregades, l'esperit alliberat i la feina més que embastada. Però si s'allarga massa, ai las! Aleshores l'efecte reparador s'embastardeix i ens fa mal el cap de tanta endreça.
Espero que aquesta tramuntanada no sigui d'aquelles que s'estiregassen i ens fan miques l'ànim.



Macaco, "La república de la Tramuntana"

16 d’octubre de 2017

AMB LLETRA ESTRIPADA (IMPLORARÉ EMPENTA A LA TRAMUNTANA)



Des del Palau del Vent (M. Àngels, Palau-saverdera, gener 2107)


Emprenc aquest vell nou camí mandrosa,
buscant un alfabet prou conegut
per donar sentit a allò que em fa nosa.
I miro d’omplir amb traç insegur
papers on no se’m desfacin les lletres...

Somnio fulls nets amb lletra serena
però escric amb tinta massa fugaç.
I tot i volent  saber ser poeta
temo el neguit dels versos delicats,
mentre em brolla aquesta lletra estripada.

Amb sort, enviaré a la paperera
esborranys oportunament descartats
sabent que dels esbossos imperfectes,
dels mals moments viscuts o embastats,
sense recances, també se n’aprèn.

I imploraré empenta a la Tramuntana!




14 d’octubre de 2017

Em sotgen les hores incertes...


Quan tornen les hores incertes,
truquen tossudes a la porta.
I, ulls clucs, faig el desentès
mentre em sotgen des del replà
hores que pesen, sense pressa,
i m’assetgen silencioses.
Dissimulo com puc el gest:
no em moc, malgrat que és en va.

Quan tornen les hores incertes,
em desvetllen agosarades.
Maldo per desfer-me del malson
però el malson és realitat.
I em flagel·lo: estic desperta
i jo no m’ho vull creure encara.
Per més que clami a la son
la il·lusió passa de llarg.

Quan tornen Ies hores incertes
em remouen feroces l’ànima.
Em parlen d’una veritat
que no comprenc i que em commou,
que no és la meva ni la teva:
són certeses enverinades.
Però, per què fer lloc al plany
quan ens aguaita aquest horror?
Seguiré la meva drecera
amb pas ferm, sempre esperançada...


"Silenci", Lluís Llach


Podeu llegir uns versos meus a www.versos.cat:



10 de setembre de 2017

Tarda despentinada (cel de tramuntana)

Avui el meu post  són uns versos entramuntanats:




TARDA DESPENTINADA
(CEL DE TRAMUNTANA)

Els vespres de cel serè
jugo a empaitar el sol
des del nostre mirador
ple de somnis sempiterns.

I amb sort atrapo espurnes:
s’esbatana la finestra
dels nostres cels imperfectes,
quan la tramuntana bufa.

Profano velles postals
amb filtres desconeguts.
I prego, si cal, l’indult,
perquè em sé flac,  i embriac.

Quan cau el tel d’una tarda
que esclata desvergonyida
regalimant tons impossibles,
tossuda i despentinada,

els llums em piquen l’ullet:
dansen dins un cel galant
i somric... que m’és donat
gaudir de tot,  del no-res!