22 d’octubre de 2018

Escriure amb el cor a la mà

Foto: Carles Pujol
Divendres passat vaig acompanyar l'Àngels Bassas en la presentació del seu deliciós llibre de relats La vida té aquestes coses (amb l'Alfons Gumbau com a inefable mestre de cerimònies). I l'Àngels reconeixia el que tots els presents ja sabíem: que és una autora que escriu amb el cor a la mà i que es despulla en l'acte d'escriure. Els quinze relats del llibre tenen un to intimista i vitalista perquè l'autora és una persona summament vital, amb una vida interior plena, una vida viscuda i assaborida glop a glop, tant en els moments de goig com en els inevitables moments de sofrença. 
Els relats de l'Àngels emocionen perquè neixen de l'empatia i perquè inclouen múltiples dimensions.
Si fem l'exercici de resseguir, simplement, a qui dedica cada un dels textos, ja veiem quina mena d'autora hi ha al darrere: una persona propera, que es dona a qui l'estima i que respon amb agraïment a qui se li dona. Una observadora atenta i perspicaç de la realitat que homenatja els herois i antiherois de la quotidianitat en uns relats on podem trobar connexions imprevistes, punts de vista discordants, personatges que es troben i retroben i que tenen en comú el compromís amb la vida. 
Tenim a les mans uns relats polièdrics que demanen una lectura atenta i desacomplexada i que són, per sobre de tot, un cant a la vida, a la veritat, a la perseverança. L'Àngels construeix personatges que lluiten, que prenen partit, que es donen, que emocionen i s'emocionen. I aprofita per incloure en la seva obra reflexions filosòfiques, anàlisi psicològica de caràcters, bones dosis de realisme màgic, un toc imprescindible d'ironia empordanesa i, per sobre de tot, el reconeixement innegable del valor de la paraula, en qualsevol forma que prengui, ja sigui en converses quotidianes, monòlegs sense espectadors, pensaments íntims... 

No us esteu de llegir-la. Ja em direu el què.

11 d’octubre de 2018

Que sí, Àngels, que la vida té aquestes coses...

Hi ha gent que llegeix molt. I que escriu. Potser com a conseqüència del fet primer. D'altres, però, escriuen molt i mai no es llegeixen. I ho haurien de fer. Si fossin, és clar, capaços d'entendre's. Potser aleshores s'adonarien que els falla alguna cosa i no insistirien a perllongar la seva vana gesta.  
Hi ha persones, escasses, val a dir, dotades d'un do; que estan fetes per a l'escriptura, que tenen el geni, l'enginy, la creativitat i la gràcia necessaris per a ser bons escriptors. Però la immensa majoria dels bons escriptors són gent d'ofici: lectors àvids que necessiten observar, digerir, triar, practicar, deixar-se els dits en la feina d'escriure. Aquests respecten profundament l'ofici, conscients que no n'hi prou amb idees poc o molt inspirades o inspiradores. 
Aquests dies estic assaborint els relats del llibre que acaba de publicar una d'aquestes escriptores d'ofici que s'han anat cuinant a foc lent al llarg d'anys. Una persona que ha hagut de plantar cara a la suposició que algú del mal anomenat món de la faràndula no pot aspirar a res més que a ser un autor mediàtic, un suflé que es desinfla ràpidament. No és el cas de l'Àngels Bassas, que presenta aquests dies el llibre de relats La vida té aquestes coses i es reivindica amb tot el dret del món com a escriptora, per si algú encara en dubtava.
Ja us faré la ressenya de l'obra en un proper post. De moment, us en recomano vivament la lectura. 



Violeta Parra, Gracias a la vida

5 d’octubre de 2018

Gym... què?

Un cop començat el curs escolar, de mica en mica les rutines es van fent lloc a totes les cases. Una rere l'altra, reprenen el seu curs les ocupacions, tant les ineludibles com les que ens busquem amb certa fal·lera pseudomasoquista per no deixar gaire res a l'atzar. Es reprenen les activitats extraescolars, les reunions de pares, les competicions esportives que ens amenitzen el cap de setmana, els fòrums, clubs de lectura, conferències i trobades... I, entremig de les tasques planificades i les propostes sobrevingudes, alguns mirem de trobar lloc per a la desconnexió. 
Cadascú desconnecta a la seva manera, és cert, i no hi ha cap recepta màgica que es pugui prescriure per a tothom (només faltaria!). Fins i tot per a un mateix, la mateixa fórmula no és sempre infalible. Ja se sap: hi ha moments per a tot! A vegades caminar és terapèutic; o ho és la lectura sense pressa amb un bon cafè a mà. Ho pot ser posar la música a tot drap o deixar-se acaronar per melodies suaus a cau d'orella. Fer una classe de ioga a mitja llum o suar de valent la samarreta fent una sessió de cycling amb música eixordadora de fons i un monitor cridant com un possés per esperonar-nos. Tot s'hi val. Ara bé: reconec que a vegades la fal·lera d'actualitzar les coses i rebatejar-les és també un potencial motiu d'estrés afegit a les nostres vides atrafegades. Ho pateixo a la feina. No hi ha curs que no ens deixin anar, gairebé a traïció, unes noves sigles per incorporar a la nostra experiència docent, etiquetes renovades per aplicar a transtorns varis  o noves dimensions per avaluar els àmbits diversos del coneixements dels nostres alumnes (competencials, of course). Tranquils: ja estem fets a anar modificant el nostre particular diccionari pedagògic de supervivència a còpia d'anar topant amb les novetats de cada redefinició, decret o adaptació en les reunions de treball inherents a la tasca docent. No em ve de nou.
Una altra qüestió és quan entro al gimnàs i consulto els horaris de les activitats dirigides... perquè en pocs anys hem passat del ciclisme indoor al cycling passant per l'spinning (i el bicing?);  i hem pogut gaudir de propostes per millorar el to muscular, la resistència, la coordinació o la flexibilitat amagades sospitosament sota denominacions diverses i canviants. Amb aigua i sense aigua. Descalços o amb sabatilles. Amb ritme o sense. Amb aparells o a pèl.
De fet, també té el seu què comprovar si endevines la tria. Jo, fa uns dies, vaig tirar-me a la piscina (metafòricament només) i em vaig plantar a una sessió de difusion. Em va agradar i vaig repetir. Espero que no me li tornin a canviar el nom! Si no, continuaré provant. El nom no fa la cosa. I no serà pas una qüestió de denominacions el que em farà desistir del meu intent. Ni el volum de la música que acompanyi la rutina. Si molt convé, ja em posaré taps a les orelles. Total: els taps a les orelles no impedeixen treure el fetge per la boca.




27 de setembre de 2018

Te'm desfeies


Imagen relacionada
Veia que te’m desfeies com un terròs de sucre al cafè calent
I m’ho mirava, calmadament absorta en el meu va deliri,
Perquè no em cabia al cap la possibilitat del sacrifici,
Ni se’m feia remotament  avinent  un adeu tan silent.

Cega, et sabia meu i ben meu, perquè ignorava els avencs.
Jo era incapaç de notar l’aire que aixecava la teva fugida
I encara et gaudia, en el goig onanista d’aquella fantasia,
Mentre t’allunyaves de mi  amb una embranzida evident.

Que no em volies fer mal, em dius ara, gairebé clement,
I esperes que no et tingui en compte la covardia onerosa
De permetre que em continués enfilant, cega i candorosa,
En desvaris amb arrels de fum,  promeses i  fútils volers.


(Em semblava que era al cel i només era un núvol de sucre)

22 de setembre de 2018

Ciutat, educació i reptes


El mes de juliol passat, en el marc de l’Escola d’Estiu de l’Alt Empordà, vaig assistir a una brillant ponència presentada pel sociòleg  i professor de la UAB Xavier Bonal. Va parlar de “La segregació escolar en temps de crisi” i, a banda de mostrar un gran coneixement de la complexitat del fenomen de la segregació escolar i dels factors que en determinen els diferents nivells (entre xarxes, entre escoles i entre grups), va insistir en la necessitat de la immersió lingüística com a factor indispensable per a la cohesió social. Bonal coneix bé el territori i la diversitat de casuístiques que s’hi donen pel que fa a la distribució de la població escolar. Va ser adjunt al Síndic de Greuges i té un currículum brillant en l’àmbit de la sociologia de l’educació. Actualment dirigeix el grup de recerca Globalització, Educació i Polítiques Socials (GEPS) de la UAB.  
A Bonal, se l’ha d’escoltar. Coneix les mancances del sistema. Té prou elements d’anàlisi per afirmar que Mataró, Olot o Manlleu, per exemple, són bones mostres de poblacions amb una bona distribució de la població escolar. El cas de Figueres, però, dista de ser exemplar. I això ho poden explicar factors molt diversos, com la mateixa estructura urbana de la ciutat, la distribució de centres escolars i concertats, les dinàmiques de creixement...  La zonificació escolar a Figueres no funciona i, any rere any, es reprodueixen els mateixos problemes en les assignacions de les places escolars. Molt probablement una part del problema s’alleujaria si les adscripcions d’escoles als centres de secundària fos més racional i equitativa. És evident (i difícil de resoldre) la necessitat de crear zones heterogènies.  Però per més que des d’alguns centres educatius s’insisteixi a donar dades que desmenteixen els posicionaments oficials del departament, no hi ha manera de corregir les distorsions que es repeteixen i que dificulten la planificació a inici de curs, però que també generen tensions al llarg de l’any escolar.
Hi ha aspectes, diu Bonal, que depassen les possibilitats de les polítiques locals. Cert. Un altre exemple és la necessitat de fer una reserva de places per a infants i joves amb necessitats educatives especials (NEE) a partir de criteris clars i objectius, que correspon a la Generalitat d’establir. Però això no obsta que la necessitat d’elaborar un projecte educatiu de ciutat sigui ineludible i  urgent.
Bonal va més enllà i proposa mesures que a vegades poden provocar controvèrsia, perquè entén que hi ha casos en què tancar línies o centres és una mesura necessària per a lluitar contra la segregació escolar. 
Òbviament hi ha molta feina a fer a nivell polític i institucional, però també cal fer molta pedagogia entre les famílies perquè tots plegats prenguem consciència que la tria de centre, el fet que una gran majoria de les famílies puguin suposadament triar centre, és un "engany" que va en contra d’una planificació escolar adequada.
Val la pena prendre nota de les aportacions de Bonal.
Espero que també ens sigui ben profitosa la conferència d’inici del curs escolar del proper 10 d’octubre a Figueres a càrrec d’Aina Tarabini, sociòloga i membre també del GEPS. Tarabini hi parlarà d’un altre dels grans reptes que tenim en els nostres centres educatius: l’abandonament escolar.