dimarts, 8 d’agost de 2017

Aritmètica d'estiu

Estiu. Anem sumant dies que resten i restant dies que sumen. Les vacances, ja se sap, sempre són dies d'aritmètica complicada i de desequilibris vitals. A estones fem la viu-viu atuïts per la xafogor d'un estiu tossudament xardorós. Però, a poc que badem, la tramuntaneta ens empaita amb un pim-pam sobtat de portes i finestres esbatanades. Algorismes imperfectes on caben la mandra i l'afany, la feina i el repòs. Temps d'hores a deshora.
I tenint tot el temps, se'ns fan curtes les hores. Endrecem, badem, feinegem, reposem... volem i dolem. Perquè sempre ens fem propòsits que ens venen balders. I no n'aprenem. Sortosament, entremig vivim històries, llegim capítols nous i escrivim arguments que, potser, prendran forma a partir de setembre. Enfilem les hores amb petits reptes que ens fan d'esquer: assolir aquell cim, llegir la novel·la que eternament se'ns escapa, escriure versos, cuinar un plat nou, posar fil -literalment- a l'agulla, encalçar somnis...
Avui, vuit d'agost, faig un punt i seguit prou satisfeta perquè els meus desafiaments es van deixant conquerir i em desempallego de recels i cauteles excessius. 

Nota: entre les pàgines llegides, com sempre eclècticament i sobreposades, sobreviu l'Ulisses, que vaig atrapant despreocupadament en petites dosis. Les lliçons autodidactes d'alemany segueixen un camí paral·lel, sense presses...




Lluís Llach, Aprendre

dilluns, 10 de juliol de 2017

10 de juliol




10. Un número rodó. Dos dígits. Una dècada. Dos lustres.  Cent vint mesos. Dues mans, ara sí, ben plenes.
Deu anys fa ja que la meva Jana va creixent. Com creixen els reptes i els neguits... Llei de vida.
I què voleu que us digui: la meva Jana no és un deu;  no és perfecta, i Déu me’n guard! Però ens omple la casa amb xerroles, cants  i rialles, o amb algun rampell o rebequeria, si s’escau, que, de caràcter, no n’hi falta! I acumula deu primaveres plenes d’aprenentatges, realitats i promeses.
La Jana és curiosa, una mica trapassera, a estones rebel i sempre caparruda, per bé i per mal. Però, per sobre de tot, és la germana sempre atenta, incapaç d’estar més de cinc minuts enfadada amb el seu Roger; i la nena que es deleix per ajudar; la nineta dels ulls del pare (per no contradir el tòpic); la néta que gaudeix de la conversa dels avis i que no pot viure sense fer-los partícips dels seus delits i peripècies.
La Jana no para mai quieta. Barrina, projecta, xerra i protesta. I ens fa companyia.
La Jana va néixer fa deu anys. Prop de casa i en les millors mans, la meva nineta, petitona com era, es va afanyar a sortir i a esbatanar els ulls per veure món. Eren les deu i set del matí d’un dimarts fresc de juliol: el deu del set del 2007.  Fa quatre dies... I avui, aquella nena és una noieta que mai no en té prou de pàgines per llegir i d’històries per explicar, que tot el dia corre amb algun llibre a les mans i  no es perd mai detall del que passa al seu voltant; prou sap que, per aprendre, cal estar sempre atent!
I ja la tenim camí de fer-se una doneta, amb ganes de créixer i que el temps corri més ràpid del que toca. Jana: no tinguis pressa, no, que tot arriba... Gaudeix del que tens i de la sort de tenir-ho;  no perdis mai temps anhelant el que no pots abastar, o lamentant el que no arriba, però no deixis mai de tenir somnis per conquerir. Continua trepitjant ferm com ara per poder aprendre a volar quan toqui. I no tinguis pressa. Continua estimant i fent-te estimar sent, simplement, com ets tu.  

Per molts anys, Jana! 

diumenge, 2 de juliol de 2017

15 anys.

Quinze anys! Quatre dies. Te'ns fas gran. I vols i dols... Aquell nadó tan poqueta cosa és ara un homenet ferm i ben plantat: tu, Roger.  Ja fa temps que saps prou que el pare i la mare no som perfectes, ni els més guapos, ni els millors; fa temps que has après a tenir criteri, a fer-te valer, a ser tu sense deixar-te seduir pels falsos ídols. Ja saps que els reis som els pares, que res no és de franc, que s'ha de lluitar pels somnis, i que el respecte dels altres ens l'hem de guanyar. Però encara ens escoltes i, de tant en tant, ens agraeixes els consells. Som pesats, sí. Llei de vida: als pares ens toca acceptar aquest rol; no podem ser, simplement, els vostres amics... I ens toca posar límits, aconsellar, ajudar-vos perquè amb les vostres ales sigueu capaços de volar quan sigui l'hora. No és fàcil: tu estàs ara en aquella etapa meravellosa en què sembla que toca rebel·lar-se contra tot; l'autoritat fa nosa, els consells importunen, els adults som molestos... res de nou: ser adolescent és això. Aprendre a a fer-se grans, encara que faci mal. Però tu no ets un rebel sense causa: tenim tanta sort de tenir un fill com tu! I no em puc estar de dir-t'ho una vegada més. Encara que avui vaig tard: de segur que t'esperaves les meves quatre paraules de cada aniversari sota el coixí al llevar-te. No hi he estat a temps, però te les devia. De fet, ja saps què penso. Encara que a vegades em costi de dir-t'ho o que et costi encara més a tu escoltar-ho. Perquè ara toca fer-te una mica l'esquerp i fer veure que no et calen les abraçades de la mare. Ai, aquests quinze anys que tot just estrenes! Segur que els sabràs viure intensament. Encara que a nosaltres ens costi una mica veure que et vas fent cada vegada més autònom i autosuficient. Estic orgullosa de com ets. Segur que hi ha detalls per polir, però la matèria de què estàs fet és meravellosa: un cor generós, ganes d'aprendre, sentit de la lleialtat i de la responsabilitat, un amor sense límits cap a la teva germana, admiració i respecte sincer pels teus avis... i molts altres ingredients que em deixo, que la llista és llarga. Sobretot m'agrada saber que tens els peus ben plantats a terra. D'entrada, la millor garantia perquè puguis aprendre a volar ben alt. 

Gaudeix dels teus quinze! Per molts anys, Roger!












dijous, 22 de juny de 2017

Fi de curs. Sort als navegants!

buida Fi de curs. Adéus, a reveures, parèntesis que s'obren i camins nous per trepitjar... Portes que es tanquen, que s'ajusten o que s'obren.  Memòries i projectes.
Amb aquesta calor no estic per fer balanç ni per deixar-me endur per gaires cabòries. Però no me'n puc estar a l'hora de tancar aquest curs estrany i d'acomiadar-me dels deixebles (que només he conegut de febrer a juny) de reflexionar sobre una idea que fa dies que em fa companyia: la vida deu ser una lluita persistent per mantenir l'equilibri. Amb batalles més o menys reeixides, llums i ombres, punts i seguit, punts i a part i punts i final. I hem d'aprendre, sisplau o per força, a viure amb això.
Viure és anar traient l'entrellat de la vida, sense tenir un manual que ens hi ajudi; trobar els vasos comunicants i els límits, difusos o estrictes, que ens condicionen. Viure és recalibrar constantment els mecanismes que ens mantenen a flot.
I és gaudir, i patir, i esperar, I tenir, també, la certesa que res no és infal·lible ni etern. Viure és superar uns límits i trobar-ne d'altres, coronar uns cims sabent que en vindran més, buscar dreceres o acceptar que a vegades cal fer marrada. Aquesta és la grandesa de tot plegat: poder trobar les eines per superar esculls i  poder fer viu i etern en algun racó de la memòria el centelleig dels instants feliços. I anar fent-nos més forts per resistir la pressió constant de les marees i l'embat capriciós de les onades.
Tot plegat són lliçons que hem d'anar aprenent: així com ningú no neix ensenyat, tampoc ningú no pot suplir-nos en els procés, encara que a vegades aprendre a viure ens faci mal...

Sempre m'agrada acomiadar els meus tutorats amb alguna reflexió que els acompanyi. La majoria no en faran cabal. Pensaran que faig el que em toca: donar consells innecessaris que ningú no m'ha demanat i fer veure que m'importen. Són adolescents. Algun, però, anirà una mica més enllà i, potser, fins i tot pairà el missatge. Amb sort, passats uns mesos encara hi haurà un petit racó per recordar aquella tutora de quart que un dia, amb més passió que traça, els va voler obsequiar amb un pensament de vida per a la vida. 
Que tingueu sort i sigueu capaços de navegar encara que els vents no us siguin sempre favorables!


dijous, 15 de juny de 2017

A reveure! (dedicat a la gran família de l'equip cadet del CF Navata 2016-2017)

Quan els vailets són petits els Reis els solen portar pilotes per jugar. Pilotes de futbol. Això sempre que  els pares no siguin uns militants antifutbol consagrats. No és el cas.  Alguns i algunes, doncs, comencen a caminar quan ja fa temps que remenen, amb poca o gens de gràcia, la pilota. I a molts papes i a algunes mames, els cau la baba veient-los entrabancar-se amb una pilota que en fa dos com ells, sovint "engalanats" amb la samarreta del club de futbol que admiren (els pares, òbviament). Per poc conscients que siguin, ja es deuen imaginar que el nen o nena no serà un professional idolatrat de la primera divisió que els assegurarà definitivament una suposada bona i mediàtica vida. Però somniar és de franc. I corren, és clar, abans i tot que el nen no hi demani, a inscriure'l a un club de futbol. Quina patxoca fan, amb aquelles samarretes i mitges balderes i corrent desorientats i sense gaire esma darrere una pilota que els va, també gran. Ai, senyor!

En Roger, però,  no va ser d'aquests... De fet, devia tenir set o vuit anys ben bons quan va començar a aficionar-se al futbol. Quan va començar a tornar a casa amb els pantalons foradats i els genolls pelats. A mirar Inazuma Eleven i estudiar-se partits històrics dels ídols del seu pare a Barça TV. A quart de primària, la rivalitat amb els del gup A en els partits a la pista de l'escola va obligar els mestres a prendre mesures. Havien arribat a no voler passar per la mateixa porta que els rivals!

Però en Roger encara no volia jugar en un equip... Deia que en feia prou amb els enfrontaments al pati. I amb estudiar les tàctiques del Dream Team en els partits repescats de la nostàlgia a la tele, que rememorava, sense haver-los viscut, amb el seu pare. Aleshores, com que nedava, vam pensar que potser li agradaria provar amb el waterpolo... però va dir que no: a l'aigua en feia prou amb nedar i jugar sense normes. Ara puc dir que amb aquesta decisió ens vam estalviar moltes matinades i desplaçaments llargs els caps de setmana i entrenaments en hores més que tardanes. Però ho hauríem assumit si hagués calgut perquè creiem en els valors de l'esport i en la solidaritat que suposa compartir en un esport d'equip. 

Amb deu anys finalment va voler fer el pas. I, és clar, el vam fer tots amb ell. Per gaudir plegats de l'aventura. La tria va ser prou fàcil: el CF Navata ens va fer de seguida el pes. I  no ens n'hem mogut durant cinc temporades; cinc anys que l'hem vist créixer i aprendre al camp. I ara, que ens n'apartarem físicament perquè la crida per provar una altra experiència l'ha motivat prou, ens n'adonem com mai de la sort que hem tingut tots plegats per les experiències viscudes amb la gran família del Navata: les alegries en les victòries i el desencís compartit en algunes derrotes, els partits seguits amb intensitat des de la grada a sol i serena, les xefles... i els noms incorporats definitivament a l'agenda. Hem fet pinya. Pàgines escrites amb tinta indeleble. Això ja no ens ho pot treure res ni ningú.

Que qualsevol canvi implica cert neguit, tots ho sabem. Altrament, només la inconsciència ho pot explicar. Però a vegades ens fa bé que ens sacsegin una mica per tornar a posar els peus ferms a terra després de replantejar-nos coses. Obligats o escollits, els petits canvis ens fan moure: fer passos fora del nostre trajecte habitual, acceptar reptes encara que ens facin sortir de la zona de confort o buscar nous horitzons no és, per se, cap temeritat, sinó un estímul que ens fa sentir vius.

Aquest any personalment he viscut algunes d'aquestes petites sacsejades. I a dia d'avui he de dir que m'han carregat bé les piles: m'han permès retrobar-me i descobrir nous reptes després d'un parèntesi breu que no em va ser fàcil d'obrir, però encara menys de tancar, forçada per circumstàncies alienes... No me'n penedeixo gens de res. Al contrari: tot suma i deixa pòsit. He fet tantes coneixences i he après tantes coses!  I considero que he deixat portes obertes. Gràcies.

Per això entenc que no era el moment de tallar les ales a en Roger. Perquè és un bon moment per assumir responsabilitats i reptes. Som conscients que ajustem, tota la família, una porta a un club que ens hem fet ben nostre. Però no podem negar a un noi que entén de l'esforç i la responsabilitat, la possibilitat de viure un repte del qual, vagi bé o no,  en traurà aprenentatges... Ens n'anem amb recança després d'un darrer partit a Zarautz i d'un viatge compartit que ha estat un regal per a tots. Avui, més que mai, som conscients del pòsit impossible d'esborrar que ens deixen els anys viscuts amb intensitat al Club de Futbol Navata. Hi hem fet coneixences que deixen traça i amistats perdurables.  Hi hem viscut l'entrada a l'adolescència del nostre fill en un entorn sempre amigable i sa. Per sobre de la competitivitat, sempre han prevalgut la cohesió del grup i les estones compartides, dins i fora del camp, amb famílies, tècnics i seguidors. El Navata ha estat una gran família: acollidora i propera. Però ara, no sense dubtes i recances, fem un punt i a part que volem que sigui un a reveure. Vosaltres ja sabeu on som. Nosaltres us durem sempre al cor. Sort, companys!

A reveure!
Lluís Llach, Que tinguem sort

dimarts, 6 de juny de 2017

Pausa

Acabo d'entrar a casa i m'he fet la il·lusió que em podria instal·lar còmodament durant una estona en un mode pausa serè i impertorbable.  Ai, el dolce far niente! Diuen que existeix i que, fins i tot, hi ha gent coneguda que ha aconseguit fer-ne un tastet alguna estona -més guanyada, segur, que perduda-. No ha estat el meu cas: al cap d'un parell de minuts d'intentar posar una mica d'ordre al meu cap xarbotat ja he sentit una veu que em cridava... i no: no era cap crida espiritual, ni un eco del més enllà, ni tan sols una al·lucinació auditiva; qui em cridava era la nena. Calia que corrés sol·lícita a resoldre algun d'aquells seus maldecaps que requereixen mobilització immediata i tracte preferent; és a dir, alguna minúcia d'aquelles que, amb tota probabilitat, ja sol haver oblidat quan he aconseguit superar tots els obstacles per socórrer la urgència.  Res. Primer intent fallit. L'avio cap a la dutxa amb instruccions clares i escometo un segon intent d'abraçar l'èxtasi del no fer res. 
M'assec i respiro fondo. Però constato amb horror que m'he oblidat de deixar el mòbil sense sentits: ara és el zum-zum impertinent d'algun grup de whatsapp! Ahir vaig fugir esperitada d'uns quants grups caducats (regal de la mestra, regal de l'entrenador, sopar de fi de...). Els vaig aniquilar sense comtemplacions, amb un gran alleujament i ni el més mínim deix de recança. Però encara hi ha un bon grapat de grups actius amb comptes pendents dels quals no puc fugir si no vull ser considerada un ser asocial i  proper a l'autisme. Faré el cor fort: al cap i a la fi jo tampoc no puc viure sense ells! Consultat l'origen del zum-zum constato que no era res que no pogués esperar: un despistat que no sap trobar la data d'un acte en una invitació; el graciós virtual que envia l'acudit suat en un fòrum que no toca i, això sí, l'amistat que s'interessa per com duus l'estrès d'un dia intens...
El tercer intent fracassa abans encara de néixer: miro el rellotge i m'adono que ja és hora de córrer cap al cotxe per anar a recollir el noi a futbol. Coi de dies de primavera tardana, llargs d'hores de sol: sempre et sembla que tens temps de fer massa coses!
Ja em desdic de la pausa: m'esperen el sopar per fer, les rentadores àvides de teca, exàmens a mig gestar, redaccions frisoses de rebre el traç vermell, i altres múltiples tasques en diverses dimensions, conegudes i/o desconegudes, of course!

Demà serà un altre dia! I qui no es consola és perquè no vol...

Franz Listz, Consolation 3


dilluns, 15 de maig de 2017

Petits reptes

Partim de la base que no sóc de posar-me medalles; entre altres motius prou elementals, perquè tampoc no tindria gaires mèrits per sortir de la grisa mitjania...
Però no me'n puc estar de fer cinc cèntims a qui em vulgui seguir de la ferma voluntat d'acomplir petits nous reptes per sentir-me una mica més, diguem-ne, realitzada. I sense necessitat de tenir les butxaques plenes, de passar pel quiròfan o de subornar ningú. Com que ja tinc una edat i fa temps que no crec en contes de fades -potser tampoc no hi vaig creure mai: jo era més dels Hollister i Los Cinco- m'he decidit a ser pràctica i proposar-me reptes al meu abast. D'aquesta manera potser evitaré fer-me trampes al solitari, generar-me frustracions o morir (metafòricament) en l'intent d'escalar cims inassolibles. Potser ja m'enteneu. En qualsevol cas, aquesta decisió ferma de tocar de pes a terra no vol ser una renúncia a mantenir aspiracions i reptes o una concessió imperdonable a la vida monòtonament regalada dels que no aspiren a gaire res... A la vida necessitem un cert estrès i algunes cites d'índole diversa per ocupar l'agenda i sentir-nos vius; petits desafiaments per poder tastar  la diferència entre l'èxit i el fracàs (en minúscules). Òbviament reivindico el valor terapèutic i estimulant -sempre que no ens passem de dosi o ens automediquem- d'aquests propòsits que ens fan moure.
Jo, darrerament, en un moment en què em vaig haver de resituar professionalment en un tancar i obrir d'ulls i, tot s'ha de dir, sense cap altre dolor que el de la urgència, vaig recuperar alguns d'aquests petits determinis que ens ajuden a equilibrar-nos i a trobar sentit als petits detalls. No us en penso fer una llista detallada... molts petits reptes me'ls guardo per a mi: són meus i només meus. Però, una pinzellada, sí que us la puc fer. No us creeu expectatives exuberants o espereu confessions sucoses. Els meus propòsits discrets tenen el valor de la quotidianitat i de la normalitat; la senzillesa dels gestos que no suposen grans metamorfosis però que ens aboquen a la dolçor dels nostres petits triomfs.
Fa uns mesos em vaig proposar continuar alimentant aquest meu bloc amb reflexions sense massa pretensions. I ho vaig fent.  També vaig decidir que tornaria a participar en alguna cursa, sense ganes de deixar-hi la pell, després d'uns quants lustres de no fer-ho. I ja m'hi he estrenat sense perdre l'alè en l'intent. També he decidit ser més ferma en el meu propòsit de complir amb el lema "mens sana in corpore sano". I, de moment, la meva esquena en diu bé i gaudeixo com feia temps que no ho feia amb les suades al gimnàs. La lectura no podia quedar al marge d'aquesta reformulació de desitjos: continuo alternant a bon ritme la lectura de textos diversos. I no m'angoixo si alguna vegada abandono una lectura que no em complau (llegir per gust té això, fet que no em permeto, però, quan la lectura és prescriptiva  o per necessitat professional). Mentrestant, els reptes professionals no queden de banda: m'agrada la meva feina i espero amb candeletes reprendre projectes. Abans, però, haurem de tancar un curs que se m'ha fet estrany i començar, inevitablement, a posar els fonaments del proper.
Ah! Llegint, llegint, també m'he trobat -sense saber com- encadenant versos. I, contradient un meu principi, dictat per la consciència de qui se sap poc destre, els versos han acabat anant a parar a un concurs de poesia proper, que m'ha fet l'honor de seleccionar-me'ls... Em sento com quan de joveneta guanyava als Jocs Florals de l'institut! Que inconscient que era aleshores i que inconseqüent ara! Però no me'n desdic: ser-hi és un triomf minúscul que no em farà cap mal.
Em temo que el motor d'aquests petits reptes potser és el record d'allò que jo volia ser/fer quan tenia  poc més de quinze anys. Tant se val: em fan feliç aquestes gestes tímides i mesurades. Potser perquè no sóc res més que una persona normal.

Pensant, pensant, assumeixo que també estan dins del meu abast immediat propòsits més domèstics, com canviar el color de les parets de casa, fer endreça al traster o posar ordre (mai definitiu) als armaris... 
Blaumut, "Normal"