15 de febrer de 2018

No-poema d'un amor que és o no és



Em faré un xarop de lletres amb les paraules no dites i els desitjos ofegats. I en prendré una cullerada ben plena per guarir-me de tu cada cop que t’imagini lluny de mi.
I prendré de nou alè en els somnis impossibles de les nits eixorques que em torturen des que et vaig saber.
Potser algun dia naufragaré sense remei en les aigües tèrboles que m’arrosseguen cap a tu.  Potser el meu cos es deixarà anar en la tempesta.  I potser tu,  diligent o per atzar, en recolliràs les miques...  Però no sabràs mai les raons del meu naufragi.
La fal·làcia ets tu o, simplement,  és capciós això que sento? Se’m  desdibuixen els límits. I jo mateixa em dissipo en aquesta boira que m’engoleix quan abaixo la guàrdia. Aleshores temo haver de plegar veles abans d’arribar a port. Però el vent canvia sempre de direcció...
Il·lusa, de nou m’aboco il·lusionada a la meva/teva quimera:  probablement el meu bàlsam no pot ser sinó el dolor mateix d’estimar-te. Et vull sense que ho sàpigues. Ets el meu deliri íntim. Callo la teva existència tàcita perquè em fa por que te m’esvaeixis si et dic.  Et sé. I n’hi ha prou. 


Yves Jamait, Quitte-moi

12 de febrer de 2018

Febrer

Febrer. Mes fred. Mig curs. Dies que es van allargant. Carnaval. 
Diuen que l'ètim ve del llatí "februarius", que feia referència a la Februa o festa de la purificació a l'antiga Roma.
I de maneres de purificar-se, n'hi ha tantes!
Per a molts, el febrer són dies de disbauxa carnavalesca, de nits llargues d'enteniment curt. Per Carnaval, diuen, tot s'hi val. I llancen la casa per la finestra i deixen la vergonya aparcada al fons de l'armari.  La rauxa s'allarga més enllà del que el calendari estricte preveia en èpoques en què tothom sabia que després de la dissipació venia la contenció de la Quaresma.  I els carnavals s'encadenen al llarg d'unes quantes setmanes. I l'excusa per sortir de casa.

Per Carnaval, tot s'hi val. I si fa fred, ens la fem passar, amb ajuda o sense. Però jo no sóc ni poc ni gens carnavalera. I se'm fa estrany fer classe a alumnes que venen ben cofois a classe "guarnits" amb  pijama i sabatilles, travestits o amb qualsevol complement estrafolari. I haver d'estar al cas de la gimcana en què es converteix deixar la nena a punt per anar a escola la setmana de carnaval, amb aquelles consignes que ens fan anar una mica més de corcoll del que ja anem qualsevol dia feiner...

Per a mi el febrer  és un mes de trànsit. L'inici del segon quadrimestre escolar. L'equador del curs. Principi de la davallada. Per poc que pugui, miro d'aprofitar la fredor d'aquests dies per reposar una mica, lluny de la gatzara excessiva. No em tanco a casa, però tampoc em moro de ganes d'escapar-me'n. És la meva manera de "purificar-me": sofà, lectura, acabar tasques pendents (domèstiques i laborals), dormir una mica més del que acostumo a dormir i prendre alè per seguir la marxa. Amb música de fons i l'aroma penetrant del cafè acabat de moldre a la tassa...
Petits plaers d'hivern.


Raimon, "Si em mor"

18 de gener de 2018

Docents multitasques

El claustre de professors de l'Institut Narcís Monturiol és polifacètic, polivalent, polinòmic, polisèmic, políglota.... una mica com qualsevol altre, de fet. Són coses d'aquest ofici que ens obliga a estar sempre amb els ulls oberts i a espolsar-nos la mandra de sobre. I a fer teràpia de grup quan ens sobrepassen les tensions del dia a dia (fet prou habitual). Som humans. I tenim necessitats, defectes, dubtes i pors. Però també estem habituats a entomar reptes i a viure amb els canvis.
I no em refereixo estrictament a les manies dels polítics i dirigents de torn de marejar la perdiu empescant-se canvis normatius, giragonses curriculars i salts mortals en els criteris de programació. Nooo... És que el microcosmos en què desenvolupem la nostra feina és un reflex de la complexitat de la societat diversa i canviant en què vivim.
Deixaré de banda aquesta obvietat innegable que els docents som una peça més dins d'un engranatge dinàmic i mutable que ens arrossega mal que ens pesi. Perquè encara que alguns s'esforcin a posar arrels, quedar-se palplantats i deixar que les situacions vagin passant sense despentinar-se ni poc ni molt, i que els temaris que els nous opositors hauran d'estudiar s'hagin d'anar a buscar en un BOE i un DOGC de fa  vint-i-cinc anys, el professorat està habituat a adaptar-se i a treure's recursos de la màniga. Amb il·lusió. I sovint amb més voluntat que traça. No deixem d'aprendre perquè sabem que és l'única manera de poder continuar ensenyant.

Però és que el claustre del meu institut, a més, és una mica i força temerari. I s'ha empescat altres maneres, molt més constructives, de fer teràpia grupal i de treballar la cohesió entre els companys de fatigues docents. I no parem: ara cantem, ara llegim, ara fem "teaitru". Així que aquest desembre passat, el meu primer al centre, ja em vaig veure, disfressada de cap a peus i amb més cara que no pas vergonyia, fent de dimoni dels pastorets. Dels Pastorets alternatius del Monturiol... No vaig pas poder dir que no davant la insistència dels meus companys de departament: com s'ho haurien fet si no haguessin trobant suplent per a la pobra Supèrbia, embarassadíssima? No m'hauria pogut treure aquest pes de la consciència.... Encara que em sembla que va pesar més el factor "Sísif": la inutilitat de qualsevol intent d'escapar-me de la proposta deixada anar insistentment pel factòtum de l'obra, l'infatigable Ernest.
Ernest: espero que després d'un assaig i quatre intents en rigorós directe t'hagi quedat prou clar que el meu lloc és donant suport des de la banqueta, per a no entorpir la feina dels titulars. Gràcies, però, per arrossegar-me i arrossegar-nos a aquesta experiència! 
Definitivament, som multitasques!

31 de desembre de 2017

Trencadís d'any nou

Tossuts, avui tornem a fer balanç. Com si tot acabés i hagués estat una mica en va el camí fet. Com si n'hi hagués prou de creure'ns la il·lusió que tot recomença. Com si fos hora, només, de teixir nous llenços amb els fils del que hem viscut i de traçar-hi itineraris cap a metes encara verges. Res no acaba, res no comença. Com si tot fos tan fàcil. O tan difícil. Un altre cap d'any. Tant se val...
Deixem enrere tres-cents seixanta-cinc dies en què hem anat arreplegant els bocins d'experiències viscudes i els retalls de projectes que no hem pogut o sabut acomplir. Els hem anat recollint al sac dels records i ens els hem penjat, cobejosos, a l'esquena. Encara que alguns puguin fer mal, els recollim àvidament. Són nostres i ens fan ser, per bé i per mal, qui som. Avui, però, badarem una mica el sac i en traurem uns quants. I d'aquest devessall de bocins viscuts en sortirà un trencadís de colors bigarrats i músiques potser dissonants, però nostre, ben nostre... I ens el mirarem respectuosos, admirats del que hem fet, malgrat tot. I els retalls que ens quedin dels propòsits malmesos ens serviran per embastar de nou l'agulla i per esbossar camins no trepitjats. O potser en traurem la força per refer els que hem errat. Res de nou. Com cada any. 

 
BON ANY 2018!

19 de desembre de 2017

Nadal 2017





NADAL A CASA

Que aquest Nadal que, tossut,  ja s’atansa,
i és aiguabarreig de mels i d’agrors,
sigui més que l’interludi onerós
amb què, sovint, volem fer la quitança
de tants oblits, tants errors i recances...

Que siguin dies ben plens d’esperança,
bressol franc de designis i projectes,
preludi joiós de temps de certeses,
diades viscudes amb delectança,
ben conscients que la vida té més actes.

Jo viuré aquestes bromades a casa,
pregant que ens faci net la tramuntana,
la veïna rabent que ens esbatana 
els cels i ens esbandeix el pes de l’ànima...

Nadal 2017
  
Que ni res ni ningú us pugui robar els petits plaers que fan gran la vida! 
Perquè estem fets per aixecar-nos cada vegada que caiem, 
per arreplegar forces quan defallim i 
per trobar el nord quan ens creiem perduts.

BONES FESTES!