22 de juny de 2021

Adeu, floretes!


Aquests dies em toca de dir-vos adeu,  a vosaltres, les meves floretes d'aquest curs, als putxinel·lis que heu hagut d'aprendre amb mi aquest any estrany. Un parèntesi fins al curs vinent, en què espero tornar a ensopegar amb vosaltres pels passadissos del nostre "submarí" del Monturiol... Ara us toca gaudir d'un descans ben merescut, I continuar fent camí, sempre endavant!

 Gràcies per tot el que m'heu ensenyat. Perquè, ja m'ho heu sentit dir prou vegades, jo he après al vostre costat tant o més del que espero que vosaltres hagueu après al meu. Espero que més enllà de les normes d'accentuació, les característiques dels textos explicatius, les categories gramaticals o la interpretació dels enunciats, us hagueu quedat, sobretot, amb les ganes d'aprendre, de descobrir, de potenciar els vostres punts forts i de superar els vostres punts dèbils. I que hagueu descobert la riquesa de viure i conviure amb la diversitat, amb maneres de fer diverses, amb dies bons i dies dolents... En definitiva: que hagueu crescut com a persones civilitzades, respectuoses i amb criteri.

Seré feliç si un dia, temps a venir, m'atureu en qualsevol lloc i em recordeu que alguna cosa del que us he intentat transmetre a l'aula ha quedat en vosaltres i us ha servit per anar endavant.

Un petonàs (emmascarat) a tots i a totes!

(Mentre esperem veure'ns les cares algun dia, més proper que llunyà)


"Compta amb mi" Txarango i Judit Neddermann



16 de juny de 2021

Trencadís










El meu jo és fet d'un trencadís

de clams xiuxiuejats amb la veu nua,

d'arestes de la vida que em brolla

enmig de silencis eixordadors.


El meu jo és fet d'acceptacions,

de certeses, dubtes, precs i renúncies,

de les fiblades punyents de la vida

i de dolors, balsàmics o de fel.


El meu jo és cosit de bocinets,

sang que flueix, rebel o resignada,

de carn madura que silent s'esqueixa,

glopada dels sentits ennuegats.


La meva vida pot tenir del blau

tots els matisos i més, sense fronteres,

o pot ser el paradigma dels grisos.


EXISTÈNCIA:

Conjugació imperfecta del viure,

declinació de l'ara i l'aquí.


(juny 2021)


Blaumut, 0001, "Ara, aquí, present"


2 de juny de 2021

Juny, la vacuna al puny?

Juny. Un cop arribats a aquest punt del calendari, com qualsevol docent mínimament lliurat a la seva tasca, ja no sé si soc persona. Però en farem prou amb alguns dies intermitents d'aquestes setmanes sense corregir tasques per recuperar l'alè perdut i tornar-hi: reprendre avaluacions, fer endreça de taules i prestatges, carpetes físiques i virtuals, sobreviure a sortides i activitats de final de curs, completar memòries, triar llibres i materials, repartir grups i matèries, fer entrevistes, planificar nous projectes... Res de nou per aquesta banda. Potser estem una mica més atropelladots i amb les ulleres més marcades aquest curs -la mascareta no hi ajuda gaire i la manca de criteris dels de més amunt tampoc-. Tranquils, doncs: continuarem fent teràpia de grup, i santes pasqües!

La novetat d'aquest any és que es veu que som personal essencial. I ho som tant i tant que després de començar-nos a vacunar fa quatre mesos, ara ens envien a ballar la conga a les cues del centre de vacunació de la capital, tots ben juntets amb els altres "essencials". A final de curs. Allà això dels "grups bombolla" no es porta.  Però, a més, com que es veu que som tan estupends, ens ofereixen la possibilitat de triar si volem combinar vacunes o ens estimem més mantenir-nos fidels a la menystinguda AZ. Ei! que alguns encara estem intentant no fer-nos mal fent PIs i desxifrant el munt de sigles i acrònims que ens amenitzen, cada curs amb variants i significats canviants, la tasca de programar, fer classes, atendre diversitats múltiples i sobreviure! Segur que tenim prou criteri per decidir aquestes coses? Ja s'agraeix aquesta confiança cega en la capacitat dilucidatòria dels nostres gremis, però no caldria, que, a aquest pas, ens haurem de posar la vacuna nosaltres. Amb tutorial, o sense! Senyors: que la majoria l´única similitud que tenim amb el gremi sanitari és que sabem llegir  i interpretar lletra "de metge" com els farmacèutics!

Ah! I no oblidem que hi ha de tot a la vinya del Senyor. Gent amb aptituds i actituds ben diverses. I sense PI. També (per descomptat!), al nostre essencial gremi! 



25 de maig de 2021

Vida




Que un dia no hi serem, i els nostres afanys només seran fum, confosos entre la boira del temps, dels passats viscuts i d'un present deixatat. Tant se val... Això serà un demà indefinit, més enllà de l'avui que vivim sense parar-hi gaire esment. Mentrestant, passa la vida, que ens agombola, encara que sigui, de vegades, a contrapel.

Carpe diem! Cal que ens atrevim a viure, encara que a estones ens faci mal, perquè aquesta cursa només la farem una vegada. I hi ha tants motius per viure-la, sentir-la, beure-la i omplir-la!

Per molts anys!

Ara, aquí, present..


Lluís Llach, "Vida"


2 de maig de 2021

Reconfinar-se (per força)


Fa dos dies escassos que a casa hem sortit d'un reconfinament, obligat per contacte directe amb un positiu. Molt més curt i "normalitzat" que el primer. Coses que passen. No ha estat cap drama, tot s'ha de dir,  però sí un xoc de realitat per posar-nos a lloc i fer-nos veure que no ens podem relaxar. Com que a casa ens hem trobat bé i, de feina, no ens n'ha faltat, les hores han passat lleugeres, sense temps d'avorrir-nos o lamentar-nos. De tota manera, per si en algun moment defallíem, la "burrocràcia" gairebé decimonònica d'aquest país de pandereta no m'ha deixat gaire temps d'oci. Obligada a estar a casa, teletreballant en múltiples fronts, però amb la impossibilitat de fer classes presencials i de tenir un substitut per una setmana, no hi ha hagut pausa. A tu et confinen, però la roda no s'atura i cal tenir les coses endreçades. En aquest context, aconseguir una resposta ràpida de segons quin organisme de l'Estat és gairebé una epopeia. Després d'insistir trucant a telèfons fixos que no es depengen mai -deuen tenir els aparells silenciats-, números d'informació (de pagament) que et van desviant d'una banda a l'altra com si fessis una gimcana sense que mai aconsegueixes tocar la tecla que et porti a la resolució del dubte que t'urgeix resoldre, vaig acabar contactant, a la deseperada, amb dues bústies de correu. No comptava pas (fa temps que no soc tan il·lusa!) que la resposta fos immediata. Per tant, vaig continuar indagant a cegues per poder resoldre un problema burocràtic a priori senzill de preveure per qui s'hi ha de trobar cada dia, però no per al funcionari poc o gens avesat a baixes, permisos i llicències. La resposta als meus missatges va arribar, respectivament, dos i tres dies després que jo soleta m'hagués tret les castanyes del foc. Res sorprenent... si no fos pel contingut contradictori de les respostes. Ai, mare! Això és un campi quei pugui! Tant se val: jo ja vaig fer els deures. I encara vaig tenir temps de corregir exàmens i redaccions, posar al dia programacions, comprar sense sortir de casa, fer de mare i de mestressa de casa i sobreviure al tancament obligat. Ah! i de poder fer arribar a temps abans de tornar a les aules els papers que havien de justificar la meva absència forçada... Espero que quan dimarts (demà és festa a Figueres) torni a l'institut no em facin girar cua perquè el departament encara em tingui vetat el pas.

De moment, aquests dos dies de desconfinament hem pres aire i eixamplat l'horitzó de les nostres mirades. Hem trepitjat carrers i albirat muntanyes. En definitiva, hem sortit del niu i ens hem deseixit del pes de viure uns dies reclosos.

Gloria Gaynor "I Will Survive"