dilluns, 16 d’octubre de 2017

AMB LLETRA ESTRIPADA (IMPLORARÉ EMPENTA A LA TRAMUNTANA)


Des del Palau del Vent (M. Àngels, Palau-saverdera, gener 2107)


Emprenc aquest vell nou camí mandrosa,
buscant un alfabet prou conegut
per donar sentit a allò que em fa nosa.
I miro d’omplir amb traç insegur
papers on no se’m desfacin les lletres...

Somnio fulls nets amb lletra serena
però escric amb tinta massa fugaç.
I tot i volent  saber ser poeta
temo el neguit dels versos delicats,
mentre em brolla aquesta lletra estripada.

Amb sort, enviaré a la paperera
esborranys oportunament descartats
sabent que dels esbossos imperfectes,
dels mals moments viscuts o embastats,
sense recances, també se n’aprèn.

I imploraré empenta a la Tramuntana!




dissabte, 14 d’octubre de 2017

Em sotgen les hores incertes...


Quan tornen les hores incertes,
truquen tossudes a la porta.
I, ulls clucs, faig el desentès
mentre em sotgen des del replà
hores que pesen, sense pressa,
i m’assetgen silencioses.
Dissimulo com puc el gest:
no em moc, malgrat que és en va.

Quan tornen les hores incertes,
em desvetllen agosarades.
Maldo per desfer-me del malson
però el malson és realitat.
I em flagel·lo: estic desperta
i jo no m’ho vull creure encara.
Per més que clami a la son
la il·lusió passa de llarg.

Quan tornen Ies hores incertes
em remouen feroces l’ànima.
Em parlen d’una veritat
que no comprenc i que em commou,
que no és la meva ni la teva:
són certeses enverinades.
Però, per què fer lloc al plany
quan ens aguaita aquest horror?
Seguiré la meva drecera
amb pas ferm, sempre esperançada...


"Silenci", Lluís Llach


Podeu llegir uns versos meus a www.versos.cat:



diumenge, 10 de setembre de 2017

Tarda despentinada (cel de tramuntana)

Avui el meu post  són uns versos entramuntanats:




TARDA DESPENTINADA
(CEL DE TRAMUNTANA)

Els vespres de cel serè
jugo a empaitar el sol
des del nostre mirador
ple de somnis sempiterns.

I amb sort atrapo espurnes:
s’esbatana la finestra
dels nostres cels imperfectes,
quan la tramuntana bufa.

Profano velles postals
amb filtres desconeguts.
I prego, si cal, l’indult,
perquè em sé flac,  i embriac.

Quan cau el tel d’una tarda
que esclata desvergonyida
regalimant tons impossibles,
tossuda i despentinada,

els llums em piquen l’ullet:
dansen dins un cel galant
i somric... que m’és donat
gaudir de tot,  del no-res!

dimarts, 8 d’agost de 2017

Aritmètica d'estiu

Estiu. Anem sumant dies que resten i restant dies que sumen. Les vacances, ja se sap, sempre són dies d'aritmètica complicada i de desequilibris vitals. A estones fem la viu-viu atuïts per la xafogor d'un estiu tossudament xardorós. Però, a poc que badem, la tramuntaneta ens empaita amb un pim-pam sobtat de portes i finestres esbatanades. Algorismes imperfectes on caben la mandra i l'afany, la feina i el repòs. Temps d'hores a deshora.
I tenint tot el temps, se'ns fan curtes les hores. Endrecem, badem, feinegem, reposem... volem i dolem. Perquè sempre ens fem propòsits que ens venen balders. I no n'aprenem. Sortosament, entremig vivim històries, llegim capítols nous i escrivim arguments que, potser, prendran forma a partir de setembre. Enfilem les hores amb petits reptes que ens fan d'esquer: assolir aquell cim, llegir la novel·la que eternament se'ns escapa, escriure versos, cuinar un plat nou, posar fil -literalment- a l'agulla, encalçar somnis...
Avui, vuit d'agost, faig un punt i seguit prou satisfeta perquè els meus desafiaments es van deixant conquerir i em desempallego de recels i cauteles excessius. 

Nota: entre les pàgines llegides, com sempre eclècticament i sobreposades, sobreviu l'Ulisses, que vaig atrapant despreocupadament en petites dosis. Les lliçons autodidactes d'alemany segueixen un camí paral·lel, sense presses...




Lluís Llach, Aprendre

dilluns, 10 de juliol de 2017

10 de juliol




10. Un número rodó. Dos dígits. Una dècada. Dos lustres.  Cent vint mesos. Dues mans, ara sí, ben plenes.
Deu anys fa ja que la meva Jana va creixent. Com creixen els reptes i els neguits... Llei de vida.
I què voleu que us digui: la meva Jana no és un deu;  no és perfecta, i Déu me’n guard! Però ens omple la casa amb xerroles, cants  i rialles, o amb algun rampell o rebequeria, si s’escau, que, de caràcter, no n’hi falta! I acumula deu primaveres plenes d’aprenentatges, realitats i promeses.
La Jana és curiosa, una mica trapassera, a estones rebel i sempre caparruda, per bé i per mal. Però, per sobre de tot, és la germana sempre atenta, incapaç d’estar més de cinc minuts enfadada amb el seu Roger; i la nena que es deleix per ajudar; la nineta dels ulls del pare (per no contradir el tòpic); la néta que gaudeix de la conversa dels avis i que no pot viure sense fer-los partícips dels seus delits i peripècies.
La Jana no para mai quieta. Barrina, projecta, xerra i protesta. I ens fa companyia.
La Jana va néixer fa deu anys. Prop de casa i en les millors mans, la meva nineta, petitona com era, es va afanyar a sortir i a esbatanar els ulls per veure món. Eren les deu i set del matí d’un dimarts fresc de juliol: el deu del set del 2007.  Fa quatre dies... I avui, aquella nena és una noieta que mai no en té prou de pàgines per llegir i d’històries per explicar, que tot el dia corre amb algun llibre a les mans i  no es perd mai detall del que passa al seu voltant; prou sap que, per aprendre, cal estar sempre atent!
I ja la tenim camí de fer-se una doneta, amb ganes de créixer i que el temps corri més ràpid del que toca. Jana: no tinguis pressa, no, que tot arriba... Gaudeix del que tens i de la sort de tenir-ho;  no perdis mai temps anhelant el que no pots abastar, o lamentant el que no arriba, però no deixis mai de tenir somnis per conquerir. Continua trepitjant ferm com ara per poder aprendre a volar quan toqui. I no tinguis pressa. Continua estimant i fent-te estimar sent, simplement, com ets tu.  

Per molts anys, Jana! 

diumenge, 2 de juliol de 2017

15 anys.

Quinze anys! Quatre dies. Te'ns fas gran. I vols i dols... Aquell nadó tan poqueta cosa és ara un homenet ferm i ben plantat: tu, Roger.  Ja fa temps que saps prou que el pare i la mare no som perfectes, ni els més guapos, ni els millors; fa temps que has après a tenir criteri, a fer-te valer, a ser tu sense deixar-te seduir pels falsos ídols. Ja saps que els reis som els pares, que res no és de franc, que s'ha de lluitar pels somnis, i que el respecte dels altres ens l'hem de guanyar. Però encara ens escoltes i, de tant en tant, ens agraeixes els consells. Som pesats, sí. Llei de vida: als pares ens toca acceptar aquest rol; no podem ser, simplement, els vostres amics... I ens toca posar límits, aconsellar, ajudar-vos perquè amb les vostres ales sigueu capaços de volar quan sigui l'hora. No és fàcil: tu estàs ara en aquella etapa meravellosa en què sembla que toca rebel·lar-se contra tot; l'autoritat fa nosa, els consells importunen, els adults som molestos... res de nou: ser adolescent és això. Aprendre a a fer-se grans, encara que faci mal. Però tu no ets un rebel sense causa: tenim tanta sort de tenir un fill com tu! I no em puc estar de dir-t'ho una vegada més. Encara que avui vaig tard: de segur que t'esperaves les meves quatre paraules de cada aniversari sota el coixí al llevar-te. No hi he estat a temps, però te les devia. De fet, ja saps què penso. Encara que a vegades em costi de dir-t'ho o que et costi encara més a tu escoltar-ho. Perquè ara toca fer-te una mica l'esquerp i fer veure que no et calen les abraçades de la mare. Ai, aquests quinze anys que tot just estrenes! Segur que els sabràs viure intensament. Encara que a nosaltres ens costi una mica veure que et vas fent cada vegada més autònom i autosuficient. Estic orgullosa de com ets. Segur que hi ha detalls per polir, però la matèria de què estàs fet és meravellosa: un cor generós, ganes d'aprendre, sentit de la lleialtat i de la responsabilitat, un amor sense límits cap a la teva germana, admiració i respecte sincer pels teus avis... i molts altres ingredients que em deixo, que la llista és llarga. Sobretot m'agrada saber que tens els peus ben plantats a terra. D'entrada, la millor garantia perquè puguis aprendre a volar ben alt. 

Gaudeix dels teus quinze! Per molts anys, Roger!












dijous, 22 de juny de 2017

Fi de curs. Sort als navegants!

buida Fi de curs. Adéus, a reveures, parèntesis que s'obren i camins nous per trepitjar... Portes que es tanquen, que s'ajusten o que s'obren.  Memòries i projectes.
Amb aquesta calor no estic per fer balanç ni per deixar-me endur per gaires cabòries. Però no me'n puc estar a l'hora de tancar aquest curs estrany i d'acomiadar-me dels deixebles (que només he conegut de febrer a juny) de reflexionar sobre una idea que fa dies que em fa companyia: la vida deu ser una lluita persistent per mantenir l'equilibri. Amb batalles més o menys reeixides, llums i ombres, punts i seguit, punts i a part i punts i final. I hem d'aprendre, sisplau o per força, a viure amb això.
Viure és anar traient l'entrellat de la vida, sense tenir un manual que ens hi ajudi; trobar els vasos comunicants i els límits, difusos o estrictes, que ens condicionen. Viure és recalibrar constantment els mecanismes que ens mantenen a flot.
I és gaudir, i patir, i esperar, I tenir, també, la certesa que res no és infal·lible ni etern. Viure és superar uns límits i trobar-ne d'altres, coronar uns cims sabent que en vindran més, buscar dreceres o acceptar que a vegades cal fer marrada. Aquesta és la grandesa de tot plegat: poder trobar les eines per superar esculls i  poder fer viu i etern en algun racó de la memòria el centelleig dels instants feliços. I anar fent-nos més forts per resistir la pressió constant de les marees i l'embat capriciós de les onades.
Tot plegat són lliçons que hem d'anar aprenent: així com ningú no neix ensenyat, tampoc ningú no pot suplir-nos en els procés, encara que a vegades aprendre a viure ens faci mal...

Sempre m'agrada acomiadar els meus tutorats amb alguna reflexió que els acompanyi. La majoria no en faran cabal. Pensaran que faig el que em toca: donar consells innecessaris que ningú no m'ha demanat i fer veure que m'importen. Són adolescents. Algun, però, anirà una mica més enllà i, potser, fins i tot pairà el missatge. Amb sort, passats uns mesos encara hi haurà un petit racó per recordar aquella tutora de quart que un dia, amb més passió que traça, els va voler obsequiar amb un pensament de vida per a la vida. 
Que tingueu sort i sigueu capaços de navegar encara que els vents no us siguin sempre favorables!