31 d’octubre de 2019

Vigília

El dia s'ha aixecat emboirat i gris, però les quatre gotes que han caigut han fet feina i, a migdia, m'han permès estendre la bugada en un terrat que feia olor de net. I així, aquest octubre convuls s'ha anat escolant confús davant d'un novembre incipient amb promesa de cel radiant. Avui, de fet,  ha estat un dia tranquil, de posar coses a lloc i rebre noves. Un dia d'aquells que ens calen per agafar embranzida i seguir caminant. Mentre van passant coses, en mi i al meu voltant, que em fan estar sempre expectant i encuriosida, sense treva.
Demà serà un altre dia, però previsiblement no un dia qualsevol: 1 de novembre, Tots Sants. Recordarem una mica els que ja no hi són: els que van marxar amb la feina poc o molt feta i els que van deixar vides a mig fer.  No sé si menjarem panellets o si aixecarem el porró amb un moscatell joiós que ens ajudi a empassar i a passar el tràngol. 
No sé què serà de demà... però un any més hi serem.
Salut! 

Joan Dausà i Santi Balmes, "Caure no feia mal"

11 d’octubre de 2019

Carpe diem?

Que a vegades el temps passa, ens traspassa i ens depassa sense que tinguem un instant de serenitat per a poder parar-hi esment és un fet que pot arribar a ser trasbalsador. I, òbviament, a menys que no ens ho agafem amb filosofia, no hi ha manera de poder acabar d'estar mai prou contents: mal si el temps ens corre massa ràpid, mai si se'ns fa de mal passar...
Potser el més assenyat és acceptar que, inevitablement, no podem controlar-lo: la vida és plena d'etapes que se succeeixen sense solució de continuïtat; de situacions que se'ns presenten sense trucar a la porta ni esperar a ser convidades; de llums i d'ombres... I els instants feliços se'ns fan fugaços, i inacabables els malaurats. La meva padrina segurament em diria, amb aquella resignació cristiana que li envejo de vegades, que és llei de vida. Sí: tot passa i tot queda. Per bé i per mal, som el que vivim. I som, doncs, el que patim, el que gaudim, el que sentim i -una mica també- el que somniem.
Per edat, ara estic en un d'aquells moments intensos en què soc una mica al mig de tot, però sense ser el centre de res. El dia a dia em fa tenir l'agenda plena sense ser-ne ben bé mestressa. Però no em sap greu. Només sento que a vegades he de treure una mica el cap per no ofegar-me, per agafar aire i continuar la travessa. Endavant, sempre endavant. I sempre ben acompanyada.

Carpe diem?

Georges Moustaki - Pink Martini,  Ma solitude

26 de setembre de 2019

No hi soc

A vegades no hi soc del tot. I no vull dir que no hi sigui tota (que potser també), sinó que més aviat sento que m'agradaria no ser-hi. Que tot em passés de llarg i que el meu nom -en qualsevol de les seves múltiples variants o possibilitats referencials- no fos dit. Algú pot pensar que és una idea molt  bèstia, però em fa l'efecte que no és més que l'expressió d'una necessitat vital absoluta: tant com necessitem la companyia i la conversa, ens cal, de tant en tant, trobar-nos amb la soledat i el silenci per poder-nos reconciliar amb nosaltres mateixos sense ser arrossegats per la corrua frenètica dels esdeveniments. Sí: parlo del llast a vegades feixuc de la quotidianitat, de la suma de càrregues lleugeres que anem acumulant sense que hi parem esment. No us venen mai ganes de cridar: "Prou!"? I de vagar sense res que us vagui? Umm!

Doncs això: que a vegades m'agradaria no ser-hi. I no per desídia... més aviat al contrari: per poder-hi ser amb més plenitud la resta del temps...

Lluís Llach,  Vida 

23 de juliol de 2019

Sense treva





Plou, poc, però sense treva,
mentre truquen a la porta, tossudes,
totes les frases que mai no he dit,
i em premen el cor, feixugues,
les velles pors i les noves certeses.

Cloc ben fort les parpelles, i ric,
perquè em veig forta, fent fora penes,
malgrat que ignoro encara la cura
per a tants dubtes i incerteses,
i desconec la recepta màgica de l'oblit.

Vull creure que seré sempre capaç
de trobar terra sota els meus peus
i de creuar els ponts cap a la calma.
Somnio viure un armistici perpetu,
alimentat amb ma voluntat tenaç.

Però no sé si mai en sabré prou...

10 de juliol de 2019

I ja en van dotze!

Dotze no és un número rodó, però no hi fa res, oi? Perquè avui que en fas dotze fas un pas endavant cap a noves experiències. I segur que et fa il·lusió assumir aquests reptes: nous amics, nous espais, nous aprenentatges... En només un parell de mesos t'estrenaràs com a estudiant d'institut i acabaràs de tancar una etapa bonica, d'aprenentatges que ja se t'han fet petits i d'amics que s'han fet grans. Aquests, els sumaràs als nous que ja has començat a fer, oi? 

Els dotze t'aboquen a una etapa de canvis; canviaràs d'entorn, de companys, d'il·lusions... i et canviaran el cos, els interessos i el caràcter (esperem que poc i que sigui un mal lleu i passatger) i potser hi haurà dies que no sabràs quin camí seguir o que et penediràs de la tria feta. És el preu de fer-se gran. Però nosaltres serem al teu costat, ja ho saps. 
I seguirem gaudint de la vitalitat, la generositat, l'alegria i l'empatia que encomanes. I d'alguna rabieta de tant en tant, que per això ets una doneta de caràcter
Segueix així: fent camí amb pas ferm, sent mestressa de les teves decisions, amb curiositat i ganes de conèixer altres opcions. Segueix així, valenta i decidida, sorprenent-nos amb les teves inquietuds i ganes d'eixamplar horitzons. Però no tinguis massa pressa per créixer. Gaudeix del camí.

PER MOLTS ANYS, JANA!

 
"Camins", Sopa de Cabra