18 d’abril de 2020

Una maleta plena de desitjos... i l'aniversari de la mare

Demà la mare fa anys i no la podrė abraçar. I no puc evitar d'imaginar-me-la, ella que mai no es queixa, plorant les llàgrimes que mai no ha plorat per poder compartir tots junts, amb el meu pare, fills i nets el seu arròs a la cassola i la sobretaula sense artificis dels diumenges desconfinats. I em sap greu, perquè  ni tan sols tinc manera de fer-li arribar aquestes paraules: el pare  i ella són analògics, de telèfon fix i pantalla de tv i la tecnologia els atabala. Per això, demà ens haurem de conformar amb sentir-nos la veu dos o tres cops, i dir-nos l'una a l'altra que tot va bė, com cada dia des d'aquesta clausura profilàctica. I no sé si en farà prou... Però és el que ara toca: mantenir-nos a recer, malgrat que això no ens lliuri de tenir els sentiments a la intempèrie i de sentir-nos poca cosa enmig de la tempesta. I d'enyorar retrobaments.
Precisament aquest matí em mirava una maleta que tinc des de fa setmanes aparcada arran de la porta d'entrada de casa. És una maleta nova, tot just estrenada pel meu home abans de tot plegat i que espera d'ençà de la tornada que li fem lloc al traster.  Però no he trobat el moment de fer-ho. ¿Per què, si aquestes setmanes he estat capaç de fer dissabte en altres calaixos i prestatges? Em sembla que ho començo a entendre: la maleta que espera és una metàfora que conté els meus desitjos d'escapar d'aquestes quatre parets i córrer els quilòmetres inexpugnables que em separen dels qui estimo i enyoro. S'alça arran de porta com una promesa.
Així que, per si de cas, no endreçaré encara la maleta...


 Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Marina Rossell, "Cant de l'enyor"






12 d’abril de 2020

Avorriment?

A vegades cal ben poc per tastar moments feliços. Avui m'hi ha ajudat pujar al terrat d'esquitllentes, per poder esgarrapar, encara que fos furtivament, l’escalf d'aquesta  primavera confinada. Confesso, però, que aquest diumenge m’he arribat a avorrir una mica d'estar reclosa, per bé que ha estat un avorriment autoimposat i gairebé profilàctic. Un dolce far niente necessari per poder trencar amb una nova rutina aclaparadora en què s'han diluït els horaris, els  límits, els terminis i les prioritats. Demà passat tornaré a immergir-me en aquesta voràgine. Però avui fins i tot m'he permès de badar en aquest balcó que habitualment m'oprimeix més que no pas m'allibera. I he vist el pas dels núvols i he atrapat el volar lliure de les orenetes. I he sentit la flaire de l'abril. I tot plegat m'ha dut les promeses dels dies que vindran...

Lax'n Busto, "Tornarem"


11 d’abril de 2020

Esbós de versos confinats


Vull pintar de verd el ressò de les paraules,
que no les persegueixi més l'alè del dol.
Vull vèncer les pors, revestir-les d’esperances 
i beure’m a glops les promeses del retorn.

Passen tan lentes les hores sota aquest sostre! 
Però no és una condemna el confinament:
la pena és la incertesa que em capgira l'ordre
i que em remou febleses que crèiem absents...

Si avui acato amb recel ser captiva a casa
és pel gust agredolç d’un recés imposat
que em confina per força amb la meva ànima.

Però pinto amb colors els dies que vindran
rebent amb les finestres ben esbatanades
la claror insolent d’un abril esclatant.


Lluís Llach, "Que tinguem sort"

7 d’abril de 2020

Necessito vacances!

Sí, ja ho sé: el més petit dels mals ara com ara és no poder fer unes vacances reparadores lluny de la rutina laboral i domèstica. Però molts m'entendreu, per poc que us ho proposeu. Ja sé que aquest confinament imposat no és una condemna, encara que té efectes col·laterals d'abast imprevisible i que només el pas del temps ens farà avinents. No cal que ens hi amoïnem gaire ara, i menys encara si acceptem que alguns d'aquests efectes seran poc o molt positius (no en tinc cap dubte!). De moment, però, i per curar-me en salut abans no peti, he decidit que faig vacances, ja que aquesta és l'única certesa que tinc: el calendari escolar no ha estat modificat pel que fa a la consideració de la setmana actual com a setmana no lectiva. Per això he decidit desconnectar (una mica, si més no) de reunions virtuals, programacions, correccions, assessoraments, tutories, resposta ràpida a consultes diverses, cursets i control de tasques. Ja em perdonareu, però és que aquestes setmanes he estat a anys lluny de la inactivitat... i necessito un respir. I no: no em demaneu que us digui quina feina heu de fer o que us retorni ràpidament les correccions. Aquesta setmana, no.
El fet, tanmateix, és que ara mateix se'm fa difícil imaginar la meva vida sense aquesta nova rutina imposada sisplau per força. Fins i tot m'he habituat a no sortir al carrer, si no és obligada, més d'un o dos cops per setmana,  i sempre per la necessitat imperiosa d'omplir el rebost i de buidar les escombraries. Certament, no ho negaré, trobo a faltar un jardinet o una bona terrassa on eixorivir-me, però les escapades per estendre la roba al terrat (sempre mirant de no coincidir amb cap veí) ja em donen una mica d'oxigen per anar fent. 
Amb tot, la perspectiva, en alguns moments de defalliment, no és gaire encoratjadora pel que fa a la possibilitat que s'allarguin algunes de les circumstàncies menys tolerables de la convivència familiar. Us imagineu tenir un fill adolescent jugant a la play cridant com un energumen a totes hores mentre conversa a través del micròfon dels seus auriculars amb un munt d'amics que sembla que t'acabin d'envair la sala d'estar de casa? O el moment d'enfrontar-vos a la cuina per anar a preparar el ranxo familiar intentant imaginar quin serà el motiu de la queixa d'avui (perquè sempre n'hi ha!). O mirar el telenotícies per constatar que amb cinc minuts ja ho podrien tenir tot dit, malgrat que s'entestin a mantenir una secció d'esports plena d'entrenaments domèstics, a comentar evidències amb titulars pretensiosos o a connectar amb l'enèsima roda de premsa d'aquí o d'allà... 
Però hi ha més conseqüències de l'encasolament forçós. De moment, jo ja m'he hagut de canviar la clenxa de lloc. I si he aconseguit evitar haver d'afluixar el cinturó és perquè he reeixit a establir una rutina d'exercici físic diari cada vespre que m'ha convertit en poc menys que una ionqui. En una ionqui que a vegades s'ha de barallar amb home i fills per l'ús de la bicicleta estàtica o per ocupar un dels pocs espais del pis prou aptes per a practicar exercici físic sense perill de quedar encallada entre dos envans, amb alguna extremitat  dislocada  per intentar encabir-m'hi o encastada a la paret com un pòster (com als dibuixos animats).
De moment, sobrevisc, que no és poc, i m'esplaio projectant un munt de petits canvis que vull fer a casa, però que hauran d'esperar fins que les botigues de bricolatge obrin i jo ja no tingui temps per dedicar-m'hi. 
Què hi farem! Tal dia, diuen, farà un any!
Blaumut, "Previsions d'acostament"


27 de març de 2020

Tancada?


Dues setmanes tancada. I amb perspectives que siguin moltes més. Curiosament, però, no em cauen al damunt les parets de casa. Ni tinc gaire temps d'avorrir-me: de fet, gens. Miro de mantenir rutines per no caure en una semiletargia anihiladora. 
De dilluns a divendres treballo, em formo, cuino (mirant de no repetir-me massa, però sense caure en la temptació d'experimentar exquisideses i cuinar plats poc recomanables en situacions de confinament), netejo -i,sobretot, em netejo-, faig esport (dintre de les possibilitats de l'espai limitat de què disposo) i fins i tot tinc temps per a petites disputes conjugals o batalles dialèctiques amb l'adolescent o la preadolescent de casa.  Ja se sap que la convivència mai no es fàcil, però estic gratament sorpresa de la capacitat d'adaptació que tenim i de la resposta de tots plegats a aquesta cohabitació forçada que ha convertit casa en una mena de comuna tancada. Casa nostra és ara una petita fortalesa amb finestres obertes, per sort, i gràcies a la tecnologia, a moltes altres cases. Enmig de tot plegat, miro d'informar-me. Ni poc ni massa, però: no vull entrar en un bucle desesperant d'opinadors, retrets, xifres i supòsits diversos. A casa fem bondat: en quinze dies m'he escapat tres moments (sí, 3!) comptats de casa: per comprar queviures i medicaments. No ens cal més. Pel que fa als avis, que viuen a vint quilòmetres, van entendre de seguida que s'haurien d'avesar a sentir les nostres veus per telèfon. Ells no entenen de tecnologies modernes, telèfons intel·ligents o càmeres a l'ordinador. Per això esperen amb deler les diverses trucades que ens fem cada dia. També espera amb ànsia les trucades la sogra, sola i ben resignada que, molt de tant en tant, algun dels tres fills tregui el nas per casa seva el temps just de deixar-hi algun encàrrec i mantenint sempre una distància feridora, però prescriptiva. I ens reconforta saber que amb les nostres veus a qualsevol hora i amb l'excusa més aparentment  insignificant podem evitar, també, que uns i altra caiguin en la desesperació de no tenir altra distracció que veure una programació de tv que s'ha convertit en una simfonia repetitiva amb aires de rèquiem! La televisió pública té ben poc en compte que els nostres grans sovint no tenen accés a programació a la carta... Ja no direm les altres tv!
 
Tots plegats continuem somniant paisatges que ara no podem gaudir i revivint moments despreocupats gaudint de l'entorn que ara se'ns nega. Tant se val: la imaginació permet superar totes les barreres i travessar murs ben sòlids. I sempre ens queda l'opció d'obrir-nos finestres a altres mons mitjançant lectures diverses: la literatura sempre pot ser un bon bàlsam!




Com a tantes llars, a casa, a les vuit del vespre compartim amb bona part del veïnat el ritual de sortir als balcons i picar de mans per agrair la feinada de tanta gent que treballa a preu fet, sense recances ni descans per ajudar-nos a superar aquesta crisi. Cada dia en som més. Ara ja ens saludem com vells coneguts; estic ben convençuda que ens acabarem coneixent pel nom. No puc evitar emocionar-me cada dia en aquella petita estona de comunió veïnal. Deu ser perquè soc conscient que la mateixa estampa es repeteix en cada carrer i en cada barri de tants i tants pobles i ciutats. I això em fa sentir molt petita i molt gran alhora: tots tan lluny i tan a prop al mateix temps.
I havent sopat, com un ritual, compartim una estona de sofà tots quatre. Som afortunats, malgrat tot. 
I confiem que tot anirà bé.