22 de març de 2019

Calçobres de l'ànima



Se m’esbocinen els envans de l’ànima,
i del calçobre en faig munts, neguitosa.
Perquè fa prou temps que em sé vençuda:
i no em veig ja amb cor d’aixecar murs
prou sòlids per contenir tantes, tantes pors...

Voldria abraçar ben fort les meves incerteses
i amanyagar-me, serenament,  les flaqueses.
Però vaig  prendre el dolor per company de viatge:
Quina incerta manera de voler passar pàgina!

 
Chopin, Nocturn Op.2 Núm. 2
interpretat per Vadim Chaimovich



3 de març de 2019

Un més...

Avui faig anys. I no passarà res d'extraordinari: de fet, tan sols és un dia més, però amb sensacions que em remouen i un cert pessigolleig involuntari a l'estómac. Suposo que és inevitable encarar-se amb la necessitat de passar revista als dies que s'han anat enfilant en aquest any i fer-ne balanç. I m'adono que no tinc motius per queixar-me de la meva sort: sumo un any més al calendari amb nous petits reptes assolits, la feina que m'agrada en un entorn acollidor, l'escalf de la meva estupenda família sempre present, i els amics que, merescuts o no, hi són sempre quan fa falta. 
Ja sé que no m'han passat grans coses més enllà de tenir la millor de les companyies, veure créixer els meus fills, tenir els pares a prop... estimar i saber-me estimada. Però he continuant aprenent: dels meus alumnes, dels meus companys, dels petits entrebancs de la vida, dels moments feliços, de les llums i de les ombres.
Aquest diumenge assolellat que m'ha tocat propicia una celebració tranquil·la en família. L'aprofitarem per fer una pausa i prendre aire.
I demà començaré a caminar, tan serenament com pugui, per continuar assolint els meus reptes de sempre i per encarar-ne de nous. Qui sap què em portarà aquest any!




Gràcies a tots vosaltres per ser-hi!

6 de gener de 2019

Gener

6 de gener. Vespre. Sec al sofà i respiro amb un alleujament gens forçat. S'ha acabat. Han passat els Reis. A casa, com cada any, han deixat uns quants paquets per obrir. Però com cada any, també, els regals més valuosos no tenen forma, mida, preu ni color. No els podem veure ni aprehendre, flairar o assaborir. I, tanmateix, són els que sentim i gaudim més. Els que ens fan viure la vida.
A aquestes alçades ja hem tingut temps de buidar el rebost de menges pesades i efluvis alcohòlics diversos. I de compartir reiteradament sobretaules familiars amb temes de conversa poc o molt inversemblants, mentre se'ns han anat desfent com el sucre dels terrossos els propòsits (mesurats, que ja n'hem après amb els anys!) que ens havíem fet. Amb sort, potser hem aconseguit no menjar tant, i hem superat prou indemnes les temptacions excessives, les fal·làcies  i els clarobscurs indissociables dels dies de Nadal. Estem cansats i disposats a reconèixer sense gaire esforç que ja en tenim prou de festes, de fer, sisplau o per força, bona cara i de veure arreu llums llampeguejant i somriures volàtils de cotó de sucre. 
Demà serà un altre dia: endreçarem els artificis i llençarem llaços i embalatges. Ens quedarà el pòsit dels dies passats i el pes d'uns propòsits acabats d'estrenar que entomarem, com sempre, amb delit, ben sabedors, però, que ens hi enganxarem de nou els dits. Tant se val: la vida ja és això: anar fent inexorablement un pas rere l'altre...

Lang Lang interpreta  "Consolation, no 3" de Franz Liszt

Perquè qui no es consola és perquè no vol...

21 de desembre de 2018