11 de novembre de 2021

Un altre dia qualsevol a classe amb el grup "X"... (2a part)

Continuo sent professora de secundària. O, si més no, això diu a la meva nòmina. Es veu que cobro per a això, que és per al que em vaig preparar i vaig opositar.  Tanmateix, i sense que sigui res d'extraordinari, en una sola hora de classe puc acabar desplegant una multiplicitat de facetes gairebé marejadora. I, creieu-me, ho faig sense tenir superpoders, encara que no descarto que n'acabi desenvolupant algun després de tantes hores de trinxeres a les aules...

Avui podria ser un dia qualsevol. Posem-hi que tornem de l'esbarjo i entro a una aula de 1r d'ESO. Ben decidida, aconsegueixo obrir-me pas entre la munió d'alumnes que fan pinya davant la porta de l'aula frisant per entrar. Obro la porta i surto indemne de l'allau, però abans d'arribar a la taula ja n'hi ha quatre o cinc que, tal com han entrat, tornen a sortir esperitats perquè s'han oblidat de fer pipi, tenen la cantimplora d'aigua buida, han d'anar a buscar paper per mocar-se o han deixat la jaqueta abandonada a qualsevol racó del pati. Primer bufo. Tot seguit, respiro fondo i compto fins a deu. Primer avís perquè tothom corri a lloc. Amb sort, en un parell de minuts més aconsegueixo que tothom estigui més o menys endreçat. Una colla tenen el material a punt. Entremig de tots, un despistat negant l'evidència: "-què fas aquí, si no toca català?". Els companys el contradiuen, però ell es posa farruc. Acaba descobrint que és dijous i que, efectivament, toca català. Primer assalt. 

El segon no comença gaire millor: n'hi ha que continuen sense treure res de la motxilla. Espero. Mentre vaig donant instruccions de la feina que farem, vaig anotant, com sempre, a la pissarra data i "ordre del dia" (és a dir: què s'ha de fer).  Constato que els llibres i llibretes no han sortit encara solets de totes les motxilles i recordo als despistats que potser els n'haurien de treure ells. I ràpidament, si pot ser. Alguns més riuen. I curiosament també, sempre n'hi ha algun dels que riu que no ha agafat el llibre que toca o que tot just comença a buscar la clau de l'armariet per anar a buscar el material! Paciència! "-Quin dia és?", -"Què s'ha de fer?", -"Què toca?", -"Puc anar al lavabo?", -"En P. m'està mirant i em fa riure!", -"Em fa mal el dit petit de la mà dreta!", "Quant falta per Nadal?"... 
Tot està escrit a la pissarra. L'assenyalo amb vehemència. Empasso saliva. Al fons, el de sempre fa poc menys que acrobàcies damunt la cadira. Mai no sé si seu, jeu, escala o fa el pi. Prefereixo no dir res perquè no se n'adoni ningú més, que encara li sortiran competidors. Ja he hagut de recordar set o vuit vegades que la mascareta s'ha de dur ben posada. El que no para de queixar-se perquè no hi ha silenci és, justament, el que no calla mai. La M. no para de bufar i en R. es queixa que el sol el molesta (avui, que està ben ennuvolat!).

Enmig d'un ordre més aviat precari aconsegueixo que vagin repassant el text del dictat que toca fer avui. Els he anat repartint la llibreta de dictats. Ja temo el tercer assalt. Començo per recordar que han d'escriure amb bolígraf i que enmig del dictat no és el moment oportú per aixecar-se a llençar un paper a la paperera o per anar a fer punta al llapis. Riuen, però no hi ha dia que no em trobi algú que té una "urgència" d'aquest estil enmig del dictat. 
No us explico com segueix la sessió perquè ja estic esgotada només de pensar-ho i no us voldria encomanar l'esgotament... Només us avanço que aconsegueixo superar els diferents assalts. Jo soc més tossuda i persistent que ells. De moment.

Benvinguts, passeu, passeu...

Jaume Sisa, "La nit de Sant Joan"

(Sí, ja sé que encara no hi som, però l'objectiu és arribar sans i estalvis a la revetlla de Sant Joan!)

1 de novembre de 2021

1 de novembre...

Hi hem tornat. I hem passejat civilitzadament enmig d'aquells carrers ben arrenglerats, de geometria lineal i avingudes planeres. Aquell jardí endreçat que acull records i rememora la nostra caducitat indefugible. I com els altres anys no hem pogur evitar aturar la mirada davant cognoms coneguts, fotos destenyides, mausoleus de famílies, il·lustres o tan sols pedants, i làpides decadents que fa anys que ningú amanyaga.  Avui hi hem tornat, i ens ha acollit la fredor just estrenada d'una tardor romancera que no volia acabar d'arribar. Un dia gris per retrobar-nos al vell/bell passeig del cementiri. I tot segueix allà: les històries passades,  les llàgrimes vessades, les paraules no dites, les promeses incomplertes, les esperances estroncades, la certesa del que tard o d'hora vindrà... 



Em veig aquí plantada en aquesta cruïlla,

al camí de tornada de tot i de no res,


amb prou delit enfilo cada dia la vida,

per anar plantant cara a tots els meus recels.


No tinc gens clar encara on em duu el destí

ni si hi ha cap parada per refer el camí…




W.A. Mozart, "Lacrimosa"


31 d’octubre de 2021

Ficcions: L'altra (4)


 

Ja feia una colla de dies que arrossegava els peus com una ombra per aquella casa fosca que el tornava a acollir, per força, sense escarafalls, de manera furtiva i silenciosa. 
 
En Joan havia tornat com un espectre i malvivia com a tal. Calia continuar amagat, fer el que fos per no cridar l’atenció de ningú. Ell no existia. La vida havia de fer el seu curs, com si res, com si no hi fos.
 

Encara tenia ben viu l’instant en què la porta de casa es va entreobrir aquella matinada freda. La dona, l’Adela, havia  tardat una bona estona a arrossegar els peus fins allà per atendre els trucs tímids d’en Joan. De fet, ell ja estava a punt d’entornar-se’n boscos enllà, amb l’ànima als peus per l’esforç inútil, quan va sentir grinyolar les xarneres. De primer, l’Adela va arrufar el nas i es va retirar instintivament. Aquella figura bruta, escabellada, esparracada i pudenta que tenia palplantada davant la porta feia més por que goig. Però, malgrat la basarda del primer moment, va reconèixer un espurneig familiar en aquells ulls abatuts. I va esbatanar la porta mentre reprimia un xiscle i se li llançava al coll. Era ell. Una ombra del que havia estat; pell i ossos mal engiponats…


Els primers dies van ser els més difícils. Li va costar molt de dur aquella vida d’espectre, sempre reclòs dins de casa. Per descomptat no li va passar mai pel cap d’intentar sortir-ne. No es podia refiar de ningú. Ni tan sols es permetia la temeritat d’acostar-se a la finestra. Els finestrons sempre estaven mig closos, per por que algú el pogués escallimpar. De fet, de dia pràcticament feia vida sota el llit. Només en sortia de nit, quan les finestres eren ben tancades i barrades. Aleshores es refeia una mica i explicava alguns records dels mesos de guerra passats lluny de tots. Però tot eren sempre històries banals: les cicatrius de tot el que acabava de viure li feien massa mal. S’estimava més explicar facècies i asseure’s a la falda la nena, que el mirava embadalida amb aquells ullassos innocents.—”Arri, arri, tatanet, que demà irem a Mollet…” —cantava fluixet en Joan. I la nena, ben enriolada, mai no en tenia prou:  — “més, papa, més!”   

La Júlia, pobreta, els primers dies se’l mirava ben espantada. Amb prou feines el reconeixia. Aquell home barbut i sec. Si no fos per les cançons que li cantava a cau d’orella! Ara ja se l’havia tornat a fer seva. La Julieta, la nineta dels seus ulls. La seva raó de viure. Havia entès el joc: no podia explicar a ningú que el papa vivia sota el llit del quarto dels avis.

 
 
 

17 d’octubre de 2021

Ficcions: L'altra (3)



Torno a obrir el calaix de la tauleta de nit. Ja fa molts anys que vaig aprendre a dormir a batzegades i em prenc els intervals d’insomni amb calma. Va amb el fet de ser vella, això! Sé que, tard o d’hora, les meves parpelles cansades es tornaran a agemolir sota el pes de la son, que acabarà tornant. Cada nit és així. Com una lletania. Mentrestant, però, a vegades rumio. Prou que intento no deixar-me portar pels pensaments per no acabar de desvetllar-me, però hi ha nits que l’enyorança em venç. Aleshores palpo dins el calaix fins que trobo el rellotge del pare. He perdut el compte dels anys que fa que va deixar de marcar les hores. Tant se val. El rellotge vell va sobreviure amb ell el calvari de la guerra. Per això no se’n va voler desempallegar mai. Era l’únic testimoni de les calamitats viscudes en aquell camí de tornada del qual mai no va voler parlar. La tornada de tot i de res, deia sempre… I no el trèiem d’aquí. 

De joveneta em fascinava aquell rellotge d’esfera nacarada i caixa de plata. Tenia una  cadena gruixuda que li penjava de la butxaca del pantalons, sempre ben planxats, que era molt presumit! El darrere del rellotge era tot gravat amb flors i unes inicials recargolades. Però no eren les del seu nom. Coses d’avantes, deia. I no el trèiem d’aquí…


Jo devia tenir uns quinze anys quan el rellotge del pare va dir prou. Un dia va anar a caçar bolets i va tornar amb el cistell ple d’ous de reig. Quin goig que feia! Però el pare no estava gens satisfet: el rellotge se li havia aturat enmig de les sureres. No sabria dir si estava trist,  enfadat, o una barreja de les dues coses, però no se’n sabia avenir que no anés. 

Va mirar de fer-lo arreglar, però no hi va haver res a fer. Prou que, tossut com era, el va dur a tots els rellotgers de la comarca: no tenia remei; la maquinària s’havia rovellat.  Tot i així, van passar anys abans no se’n va poder separar. Era curiós veure’l amb el rellotge de polsera lluent al canyell i la cadena del vell rellotge penjant de la butxaca, com una relíquia muda d’un temps intocable i d’uns fets innombrables.


Jo no he pogut descobrir els secrets que amagava el vell rellotge. Tampoc no vaig voler furgar mai en els records del pare. El dia que va estar preparat per a separar-se’n, me’n va fer ofrena. Sabia que el cuidaria. I jo l’he guardat fins avui com un tresor. 

I, ara, aquell rellotge de butxaca que sempre va mantenir el secret del seu origen em parla del pare, que fa tants anys que ja no hi és...


16 d’octubre de 2021

Trencadís


El meu jo és fet d'un trencadís

de clams xiuxiuejats amb la veu nua,

d'arestes de la vida que em brolla

enmig de silencis eixordadors.


El meu jo és fet d'acceptacions,

de certeses, dubtes, precs i renúncies,

de les fiblades punyents de la vida

i de dolors, balsàmics o de fel.


El meu jo és cosit de bocinets,

sang que flueix, rebel o resignada,

de carn madura que silent s'esqueixa,

glopada dels sentits ennuegats.


La meva vida pot tenir del blau

tots els matisos i més, sense fronteres,

o pot ser el paradigma dels grisos.


EXISTÈNCIA:

Conjugació imperfecta del viure,

declinació de l'ara i l'aquí.



The Cramberries, "Dreams"