14 de novembre de 2018

Seure

A vegades seure i veure passar la vida és una alternativa -potser l'única-. Sovint, però, seure un instant és indispensable per poder tornar a agafar embranzida. També és cert que el repòs pot ser la recompensa justa després del desgast inevitable d'una feina feta a consciència. Altres vegades, tanmateix, no és res més que una pausa dramàtica en el nostre frenesí quotidià (un intent de posar en relleu la domèstica grisor dels nostres tràfecs diaris). Però en el esports col·lectius, sovint seure a la banqueta és un càstig als indisciplinats, als poc feiners, als que no estan a l'alçada, als que encara van curts d'entrenaments... als que no mereixen la titularitat.
Pot ser que aquesta imatge presa fa uns dies en un camp de futbol garrotxí ben peculiar m'hagi vingut casualment al cap ara perquè sí. Potser no vol dir res... O potser sí. Tant se val: ara no tinc pas temps de seure a comtemplar (ni a comtemplar-me!). El deure em reclama i hauré de recuperar l'estona que he badat seguint un capítol qualsevol d'una novel·la de fulletó. Continuaré corregint, sense grans pretensions  mentre altres es fan la il·lusió que regeixen i que algun dia podran seure amb honors i per mèrits propis en el banc envoltat d'heures... De tant en tant, fer deures no fa cap mal.

1 de novembre de 2018

Líders?


Què és un líder? Segur que no és fàcil trobar una definició prou ajustada del que és un veritable líder. Els diccionaris generals el defineixen com a la persona que controla o administra un grup de persones, especialment a causa de la seva habilitat o posició. També pot ser, simplement, aquell que ocupa la posició capdavantera o més important. D’aquestes accepcions en podem inferir dues coses: d’una banda, que alguns líders tenen certes aptituds per a ser considerats com a tals; d’altra banda, que hi ha suposats líders que ho són només pretesament, perquè han anat a raure a una posició que els ve poc o molt grossa.
Pensant-hi una mica,  ara mateix em vindrien fàcilment al cap no pocs exemples de suposats líders que no disposen ni dels més elementals dels dons necessaris per a liderar res. Segur que m’enteneu: caps que creuen que el que els confereix autoritat és donar ordres sense raonar; persones que no saben què són l’empatia ni la connexió;  subjectes incapaços de posar-se al davant i de motivar a partir del propi exemple; individus que no dialoguen amb els seus equips i que no aglutinen. Aquest tipus d’elements solen irradiar les seves frustracions en l’equip que pretenen liderar i el culpabilitzen de les mancances pròpies. I, sovint, aquesta mena d’ídols de fang acaben sols, però convençuts que la seva autoritat es manté intacta i que s’han guanyat el respecte a cop d’improperis i pocasoltades. Pobra gent!  No saben que els veritables líders ni tan sols es proposen de ser-ho. Simplement, són persones capaces d’aplegar gent motivada al seu entorn, de fer aflorar el millor de cadascú, de prendre nota de les apreciacions dels altres, de compartir els èxits i, sobretot- el que més costa-, els fracassos. Persones que es guanyen l’autoritat perquè són properes, empàtiques, sensibles i humanes. I ho són sense deixar de ser fermes i sense cap necessitat que els reconeguin el lideratge des de la submissió. En resum: són persones que sumen, en lloc de persones que resten.
Aquests líders, els de carn i ossos, són els que vull tenir al meu voltant. Gràcies als que sabeu ser-ne. Als altres, el temps ja us posarà a lloc.

(A tu, Joan, que et mereixes tenir al capdavant un líder de veritat)
 Manu Guix canta "Amor particular" de Lluís Llach

28 d’octubre de 2018

Imperfeccions


Plou, poc, però sense treva,
mentre truquen a la porta, tossudes,
totes les frases que mai no he dit,
i em premen el cor, feixugues,
les velles pors i les noves certeses.

Cloc ben fort les parpelles, i ric,
perquè em veig forta, fent fora penes,
malgrat que ignoro encara la cura
per a tants dubtes i incerteses,
i desconec la recepta màgica de l'oblit.

Vull creure que seré sempre capaç
de trobar terra sota els meus peus
i de creuar els ponts cap a la calma.
Somnio viure un armistici perpetu,
alimentat amb ma voluntat tenaç.

Però no sé si en sabré mai prou...

Raimon, "Al meu país la pluja"

25 d’octubre de 2018

Les hores incertes

 
Quan tornen les hores incertes,
truquen tossudes a la porta.
I, ulls clucs, faig el desentès
mentre em sotgen des del replà
hores que pesen, sense pressa,
que m’assetgen silencioses.
Dissimulo com puc el gest:
no em moc, malgrat que és en va.

Quan tornen les hores incertes,
em desvetllen agosarades.
Maldo per desfer-me del malson
però el malson és realitat.
I em flagel·lo: estic desperta
i jo no m’ho vull creure encara.
Per més que clami a la son
la il·lusió passa de llarg.

Quan tornen Ies hores incertes
em remouen feroces l’ànima.
Em parlen d’una veritat
que no comprenc i que em commou,
que no és la meva ni la teva:
són certeses enverinades.
Però, per què fer lloc al plany
quan ens aguaita aquest horror?
Seguiré la meva drecera
amb pas ferm, sempre esperançada...

(http://www.versos.cat/poema/4416/em-sotgen-les-hores-incertes)

Lluís Llach, "Cançó sense nom"


22 d’octubre de 2018

Escriure amb el cor a la mà

Foto: Carles Pujol
Divendres passat vaig acompanyar l'Àngels Bassas en la presentació del seu deliciós llibre de relats La vida té aquestes coses (amb l'Alfons Gumbau com a inefable mestre de cerimònies). I l'Àngels reconeixia el que tots els presents ja sabíem: que és una autora que escriu amb el cor a la mà i que es despulla en l'acte d'escriure. Els quinze relats del llibre tenen un to intimista i vitalista perquè l'autora és una persona summament vital, amb una vida interior plena, una vida viscuda i assaborida glop a glop, tant en els moments de goig com en els inevitables moments de sofrença. 
Els relats de l'Àngels emocionen perquè neixen de l'empatia i perquè inclouen múltiples dimensions.
Si fem l'exercici de resseguir, simplement, a qui dedica cada un dels textos, ja veiem quina mena d'autora hi ha al darrere: una persona propera, que es dona a qui l'estima i que respon amb agraïment a qui se li dona. Una observadora atenta i perspicaç de la realitat que homenatja els herois i antiherois de la quotidianitat en uns relats on podem trobar connexions imprevistes, punts de vista discordants, personatges que es troben i retroben i que tenen en comú el compromís amb la vida. 
Tenim a les mans uns relats polièdrics que demanen una lectura atenta i desacomplexada i que són, per sobre de tot, un cant a la vida, a la veritat, a la perseverança. L'Àngels construeix personatges que lluiten, que prenen partit, que es donen, que emocionen i s'emocionen. I aprofita per incloure en la seva obra reflexions filosòfiques, anàlisi psicològica de caràcters, bones dosis de realisme màgic, un toc imprescindible d'ironia empordanesa i, per sobre de tot, el reconeixement innegable del valor de la paraula, en qualsevol forma que prengui, ja sigui en converses quotidianes, monòlegs sense espectadors, pensaments íntims... 

No us esteu de llegir-la. Ja em direu el què.