Ep! 3 de juliol i amb les piles ben carregades.

Avui estic convençuda que comparteixo amb molts companys i companyes d'ofici/vocació de l'entorn altempordanès un estat d'exaltació (positiva i proactiva) inusual en aquestes dates. Els docents solem començar juliol poc o molt cremats, exhausts i eixuts d'idees, esgotats físicament i psicològicament i amb fam de refer el nostre intel·lecte, una mica malmès per la voràgine del final de curs. Encara no ens hem refet d'un curs que ja ens veiem abocats a començar a idear (i potser idealitzar) el següent sense solució de continuïtat. Mentre fem endreça i tanquem memòries, signem actes i posem punt i seguit,  punt i apart o punt final als projectes que hem tingut entre mans una colla de mesos, si els decrets, ministres i consellers de torn ens ho permeten, anem començant a embastar el curs següent. Molts ho fem amb prou il·lusió, però amb el dipòsit de combustible en reserva i el pilot d'alarma encès perquè el camí encara fa pujada i no podem acabar de deixar anar el llast que ens pesa.

Aquest any, però, a l'Alt Empordà hem començat juliol amb un parèntesi d'aire fresc, malgrat la canícula evident. Hem viscut, gaudit  i compartit una escola d'estiu renovada, nascuda de la tossuderia i l'empenta d'un grup impulsor admirable que ha sabut engrescar gent ben diversa. Aconseguir prop de cinc-cents participants i una multitud de simpatitzants potencials que faran expandir el virus de la inquietud i l'afany de continuar aprenent té molt de mèrit. Aconseguir fer renèixer aquell moviment de mestres empordanesos que van ser capaços d'anar al capdavant de la renovació pedagògica fa una colla d'anys no és només meritori, és de justícia i altament motivador.

Jo, que ja sóc d'una generació pont, m'he sentit feliç de veure com aquells mestres, molts dels quals reconec (perquè entre ells, sempre actiu, també hi havia el meu pare) han pogut finalment passar el testimoni als mestres i professors d'avui, als docents que han estat capaços de moure cel i terra per aconseguir posar els fonaments d'allò que semblava impossible.

M'ha fet una il·lusió immensa fer balanç d'aquests dies parlant amb el meu pare i sentir-li renéixer l'emoció en rememorar l'esperit lluitador dels anys de les seves escoles d'estiu. I entenc perquè em va transmetre la vocació per aquesta feina.

Em sento feliç d'haver participat en unes jornades il·lusionants que han ajudat a teixir més xarxes i a fer visibles tants projectes, estratègies i inquietuds! He après moltes coses d'uns ponents meravellosos,  però també dels companys de batalla més propers. M'he endut unes quantes frases per reflexionar anotades en el quadern d'aquest congrés. I també m'he endut una bossa (vermella!) plena d'idees, projectes, estratègies, imatges suggeridores, companyonia i...  interrogants! Perquè qüestionar-nos la nostra pràctica, compartir i debatre és el que ens fa avançar, oi?

Ep! L'escola parla! Quin nom tan definidor i carregat d'intenció i de sentit! 

Gràcies als artífexs d'aquesta re-moguda i per molts anys #lescolaparla! Gràcies al Servei Educatiu de l'Alt Empordà!

Ningú no està preparat

No: ningú no ens prepara per a l'inexplicable. Som humans. Patim, dubtem, improvisem, ens equivoquem, aprenem... Som docents. A vegades la gent pensa que pel sol fet de ser-ho tenim més recursos per gestionar certes situacions. I, a priori, si més no, pot ser cert. La nostra és una feina vocacional (en la majoria de casos!) en la qual, per sort o per desgràcia, sovint pesa més en la nostra manera d'afrontar les situacions del dia a dia la nostra intuïció que no pas la formació. L'experiència ens va mostrant el camí; el suport dels companys és un gran aliat, el sentit comú ens hi ajuda, però res ni ningú ens pot preparar per afrontar l'imprevist. Avui, entre la perplexitat, la indignació i el dolor m'esgarrifo de pensar què hauria fet jo davant una atrocitat com la que han viscut els companys i els estudiants de l'institut Joan Fuster. No em puc resignar a pensar que ha estat una fatalitat. és ben humà buscar respostes a allò que no en té, a trobar on poder fer recaure la culpa de tot plegat.

Ha mort un company. Un  company que treballava precàriament. Un professor vocacional que feia poc havia iniciat, ben il·lusionat (i content potser de la sort que havia fet!) una nova substitució en aquest institut. El seu valor li ha costat la vida. Fa mal pensar-ho. Qui més qui menys ha rebut alguna vegada per haver intercedit en una baralla al pati, al passadís o a l'aula. Li podia haver tocat a qualsevol altre.

Cal ser cauts, en les valoracions i  en les reaccions. Però no se'ns pot demanar que no expressem el  dolor, la ràbia, la incredulitat, la tremenda impotència d'un acte com aquest. Ens cal pair-ho.

El millor homenatge, sens dubte, és el respecte per les víctimes. Per totes.

Ningú no està preparat per a això...

Professors "relaxats"? En defensa de l'ensenyament públic.

Educar és una tasca col·lectiva (compartida per la societat,  la família,  l'escola i tots i cadascun dels ciutadans). És una responsabilitat en la qual no s'hi val delegar o eludir el compromís. Tots som agents educadors i en la interacció diària de factors múltiples i diversos és on radica l'educació dels individus que formen i conformen la societat (o les societats, en plural, si volem ser més exactes).

Jo, que sóc professora i, per tant, formo part del món "educatiu", sempre he recelat d'aquesta etiqueta com a distintiu professional. Sóc educadora, sí, en tant que sóc mare, ciutadana, adulta,veïna... però no em va agradar, per exemple, quan anys enrere el departament d'Ensenyament va adoptar el nom de departament d'Educació. Per què? Ras i curt: entenc la voluntat integradora del concepte -que permetia que se sentissin acollits sota el mateix paraigua molts professionals de l'entorn educatiu més enllà del professorat estricte o "convencional"- però és una idea perniciosa; si ja hi ha professionals que eduquen, què fan els pares, la família, l'entorn...? Jo prefereixo que em diguin ensenyant, simplement. I no és poc! No hi ha ensenyament sense aprenentatge, sense vocació, sense interacció, sense patiment... Sí: patiment! Perquè quan creus en la teva feina i en la responsabilitat enorme que implica, pateixes cada minut de classe que fas, i també els molts que no fas. No hi ha relaxació possible. Mai. Pots arribar a disfrutar-ho, a trobar motivacions sota les pedres, a rebre com un regal els progressos més ínfims o una mostra de gratitud casual i senzilla. Evidentment l'experiència t'ensenya a posar distància dels problemes que vius o intueixes a les aules i/o fora d'elles. Per salut mental (i, fins i tot, física!). L'empatia és bona i necessària, però identificar-se amb els problemes i endur-se'ls posats cap a casa pot arribar a ser corrosiu, nociu... Només el temps ens ho ensenya i, de fet, per sort o per desgràcia, mai no n'aprenem del tot. El temps ens ajuda a conviure amb aquesta realitat. A les aules dels centres d'ensenyament públics, òbviament, no vivim un món ideal. No tenim alumnes perfectes ni recursos enlluernadors. No hi ha estabilitat, ni confiança, ni autoritat. No tenim un sistema òptim -ni cap possibilitat de res que s'hi assembli-, ni professors fora de sèrie . O potser sí. Potser és ple de petits herois, moltíssims professionals encara prou motivats que s'escarrassen per tirar endavant malgrat tot. Gent que lluita per ajudar a formar ciutadans que toquin de peus a terra en un món real, tangible, divers i complex. A l'ensenyament públic no hi ha, òbviament, ni temps ni espai per a relaxar-se. Com tampoc no hi ha clients. Hi ha ciutadans als quals s'han d'oferir possibilitats i oportunitats. 

Evidentment, al món hi ha lloc per a escoles elitistes que venen serveis, distinció i pedigrí. Però jo crec en l'ensenyament públic perquè és el que ofereix més eines per a viure en el món real. I no m'agrada veure com es vol promocionar un centre privat carregant els neulers contra el professorat "relaxat" de l'escola pública. Prou castigats que estem! Al marge que, com en qualsevol col·lectiu més o menys nombrós, també a l'ensenyament hi ha "professionals" d'implicació dubtosa o de vocació nul·la. Però això ja són figues d'un altre paner.

Jo no vull clients. M'estimo més un model d'ensenyament en què fem escola plegats i en el qual interactuem, siguem crítics i acceptem que cal aprendre cada dia, sense treva, per no deixar de millorar. Un entorn on no se'ns fiscalitzi constantment, on no se'ns menystingui; un sistema on no correm el risc de convertir-nos ens simples mercenaris abocats a vendre un producte com l'ensenyament amb un màrqueting desmesurat. Mantenir un sistema participatiu, autocrític, obert no ha de passar per fer dels centres educatius una fira on el marxandatge pesi més que els valors i l'enlluernament causat per la forma ens impedeixi veure el fons.

Una mica d'Enya per a relaxar-nos... 

Que vagi de gust!

Carta als Reis

Benvolguts Reis,

(tant se val si d'Orient o de la Zarzuela, que, de fet ja ho sabeu, sóc ben poc monàrquica...)

Aquest any podria demanar que em portéssiu moltes coses. Ja se sap que qui no plora no mama i que somniar està (encara) a l'abast de tothom. Però em faria molt més servei i una il·lusió de no dir que en lloc d'omplir-me d'andròmines poc profitoses em féssiu el refotut favor d'endur-vos-en unes quantes coses que em fan nosa, por o vergonya, o una mixtura de totes elles. La llista és massa llarga, i no voldria fer-me massa pesada. Per això, a tall d'exemple, us en diré només unes quantes, i vosaltres ja sabreu què vull dir i us en fareu el càrrec, oi? Em voldria desempallegar de governants que no governen, sinó que imperen, de lleis retrògrades que ens omplen l'aire de nafaftalina amb regust de NODO,  de pors que crèiem superades, d'amenaces que desfan camins...

Per poc que pugueu, mirareu de fer-me aquest favor? No em porteu res: tan sols emporteu-vos ben lluny aquesta involució galopant, que ja passa d'amenaça!

Sé que no serà fàcil, però per demanar que no quedi... Moltes gràcies per endavant,

M. Àngels

PS: Entendré que ens deixeu a tots plegats una bona carretada de carbó per no saber fer-ho millor... ;)

Michael Bublé: "All I want for Christmas is you"

Socarrimats? I ara!

La senyora Rigau diu ara que possiblement acabarem el curs socarrimats, però no cremats... Segur? Però si no ens en sentirem de res! Miri: ho farem tot molt bé i els resultats seran espectaculars perquè estem megacapacitats i tenim superpoders que ens fan incombustibles, ubics, reprogramables, ultraresistents i, sobretot, insensibles!!!! (fora d'uns quants tiquis-miquis amb ganes de tocar el botet, oi?) 

Pobre ensenyament públic!
(I pobres ensenyants, aprenents i, sobretot, ciutadans!)

Conflictes fora!

Veure destacat en titulars de premsa com a argument principal de la federació d'associacions de pares per rebutjar la jornada intensiva el fet que la conflictivitat s'ha desplaçat fora de les aules em sembla d'una mesquinesa, falta de respecte i pobresa tals que em fan enrojolar de vergonya. No puc evitar que se'm remoguin les entranyes, ni com a docent ni, sobretot, com a mare. Em passen pel cap molts arguments possibles per poder defensar tant la idoneïtat com la manca d'encert de la jornada intensiva. Arguments pedagògics, econòmics, socials, politics... arguments poc o mols encertats, més o menys ponderats, racionals o viscerals, de bona fe i de mala fe... Però resumir-ho tot plegat, a l'hora de rebutjar l'horari intensiu, en un argument que de nou torna a carregar-ho tot a les espatlles dels ensenyants i dels centres educatius em sembla ofensiu. Els instituts no són residències o centres de dia per a desempallegar-se dels adolescents (i dels seus problemes i tensions) bona part del dia. Tampoc no són la panacea a l'hora d'educar si les famílies obvien la seva responsabilitat i no hi posen uns bons fonaments i parets ben dretes. Educar és feina de tots. I també ho és posar fre als conflictes. No es  pot abonar la idea que la nostra tasca com a ensenyants és contenir els conflictes dins de les aules o tenir els nanos entretinguts el màxim de temps possible per descarregar les consciències de famílies que no assumeixen responsabilitats o de sectors de l'administració que només tenen en compte números... No! Potser sóc una il·lusa, una idealista o una beneita, però per a mi tot plegat és més complex i el valor i el sentit del nostre ofici va molt més enllà del simple fet de conviure amb desenes d'adolescents durant el màxim d'hores possibles per tal d'evitar que siguin un problema per als altres (famíllies, adminsitració, agents de l'ordre...). Sí: també ens correspon intentar mostrar-los límits, valors i reptes, malgrat tot. Però m'agradaria escoltar altres arguments a l'hora de rebutjar la jornada intensiva. Altrament, tot es resumeix a tenir els nens endreçats perquè no molestin. Ah! I si els podem tenir fent ESO (o qualsevol  altra cosa) fins als divuit o vint anyets, millor... Encara que només sigui perquè no comptin a les llistes de l'atur juvenil, ni a la consciència dels pares "dimissionaris" o absents  o dels administradors que retallen recursos, drets i, sobretot, dignitat.

Criteris... científics? (Carta al DdG del 19 de maig)

Divendres passat no vaig poder evitar la pell de gallina i les llàgrimes als ulls mentre escoltava la ràdio tot conduint: el fill català d'un parlant nadiu del flamant "LAPAPYP" feia notar que, mentre els parlants del "LAPAO" tenen darrere una comunitat lingüística prou sòlida d'uns quants milions de parlants capaços de riure-se'n del greu despropòsit perpetrat pel govern de torn, els pobres 6.000 parlants de l'aragonès veuen cavar la seva tomba definitiva.

N'hi ha que parlen de neofatxes... Ehem... Ja em perdonareu, però aquest terme em costa de pair: per a mi els fatxes són fatxes i prou! I es veuen a venir de lluny. Però això, que, a priori, sembla que hauria de ser un avantatge, més aviat és un inconvenient; sobretot quan les seves bertranades múltiples ens amenitzen, dia sí, dia també, menyspreant la nostra intel·ligència i qualsevol interpel·lació al sentit comú. M'estalvio la tasca llastimosa de fer-ne un memoràndum perquè passo de la mala gaita a l'astorament, de l'astorament a la impotència, de la impotència al dolor... i sant tornem-hi! (en aquest ordre o qualsevol altre...)

És que no hi ha manera que ens deixin viure (i parlar) en pau?

4 números... (Carta al Diari de Girona del 10 d'abril)

17 famílies. Sembla el títol d'una pel·lícula de mafiosos, però tan sols és el nombre de famílies que han demanat poder escolaritzar els seus fills exclusivament en castellà (no fos cas que el perniciós sistema educatiu català els els convertís en independentistes acèrrims!). Una quantitat relativa... si no fos perquè en l'anterior campanya de preinscripció, abans de la darrera escomesa dels "gladiadors" antiimmersió, el nombre de famílies que defugien la immersió era considerablement més elevat: depassava el centenar! Vistos els números, sembla que els gladiadors s'han fet "l'hara-kiri"... O és que potser realment saben que la immersió lingüística a l'escola no és l'origen de tots els seus/nostres mals ni suposa un perjudici colossal i irreparable per als nostres/seus nodrissons. Fa l'efecte que el mal ve d'altres llocs. A mi em preocupen molt més altres números: per exemple, les ràtios de 35 alumnes per aula imposades pel ministre Wert i els seus  (per afavorir, això sí , la sociabilització de l'alumnat del sistema públic d'ensenyament -i obviant que la seva prole se "sociabilitza" per altres vies-). O que la senyora Rigau justifiqués la retallada de prop de 800 professors interins abans de l'inici del curs actual i que no es cobrissin unes 1500 jubilacions, malgrat que van entrar 15000 nous alumnes en el sistema educatiu. Que cada vegada treballem més hores per menys sou, que els recursos vagin minvant curs rere curs, que l'1x1 hagi acabat sent 0...   Que els guanys de tants anys quedin en un no res perquè picabaralles polítiques ens ennuvolen la vista. És evident que no tenim el millor dels sistemes educatius. Però hi ha moltes coses que funcionen, i funcionen bé, i que són un model a seguir.

Alguns deuen pensar que morta la cuca, mort el verí, però no cal fer cap i arreu ni matar mosques a cops de canó.

I tampoc no podem perdre de vista, mal que ens pesi, que nosaltres no som finlandesos i que això no és Finlàndia. Que som mediterranis... i catalans!

Vergonya de país! (Carta publicada a El Punt i a Hora Nova)

Vergonya de país...

He de fer esforços per no embarrancar-me cada dos per tres en aquest pensament tan galdós. I no és fàcil, creieu-me! Com puc evitar caure-hi si l'espectacle que ens ofereixen insistentment des de totes bandes els que haurien de liderar el país en la recerca de rumb s'entossudeix a demostrar que som,  més que mai , un país de pandereta i de focs artificials? 

Vergonya de país... sí.

Perquè és una falta flagrant de respecte que el governant de torn sempre es cregui tenir el dret -si no ja l'obligació- de potinejar en l'ensenyament proposant reformes meravelloses, plans miraculosos i noves "provisionalitats" que ens condemnen a més fracàs, a més desencant, a pedaços i més pedaços... Quan s'arribarà a entendre que l'educació dels ciutadans no s'aconsegueix a còpia d'instrucció, de quotes o d'hores de permanència? 

Fa llàstima pensar que en aquest país on vivim, entre uns i altres estem condemnant generacions senceres a un analfabetisme molt més perillós que el comú fa dos-cents anys: joves sense educació i amb escassos coneixements, amb poca cultura i menys informació que viuen feliçment  ignorants de la seva condició. Ells, que creuen tenir el món a un clic, saturats d'informacions que no saben discernir ni pair, víctimes del "progressa adequadament" per allò de no traumatitzar-los, sense referents clars, instal·lats en la cultura de la queixa... Però la culpa no és pas seva. O no només seva...

Vergonya de país!

Un país on tribunals populars dicten veredictes de "no culpabilitat" que exalten els ànims més peperos; on els directors d'entitats financeres enreden avis de bona fe; on per a molts la cultura de l'esforç es redueix a intentar de totes totes superar el càsting per entrar a GH; on un professor no té cap altra autoritat que la que ell mateix, a pols, hagi estat capaç de guanyar-se hora rere hora cada vegada que entra a les aules...

Vergonya de país!