A vegades seure i veure passar la vida és una alternativa -potser l'única-. Sovint, però, seure un instant és indispensable per poder tornar a agafar embranzida. També és cert que el repòs pot ser la recompensa justa després del desgast inevitable d'una feina feta a consciència. Altres vegades, tanmateix, no és res més que una pausa dramàtica en el nostre frenesí quotidià (un intent de posar en relleu la domèstica grisor dels nostres tràfecs diaris). Però en el esports col·lectius, sovint seure a la banqueta és un càstig als indisciplinats, als poc feiners, als que no estan a l'alçada, als que encara van curts d'entrenaments... als que no mereixen la titularitat.
Pot ser que aquesta imatge presa fa uns dies en un camp de futbol garrotxí ben peculiar m'hagi vingut casualment al cap ara perquè sí. Potser no vol dir res... O potser sí. Tant se val: ara no tinc pas temps de seure a comtemplar (ni a comtemplar-me!). El deure em reclama i hauré de recuperar l'estona que he badat seguint un capítol qualsevol d'una novel·la de fulletó. Continuaré corregint, sense grans pretensions mentre altres es fan la il·lusió que regeixen i que algun dia podran seure amb honors i per mèrits propis en el banc envoltat d'heures... De tant en tant, fer deures no fa cap mal.
