31 de desembre de 2012

 
I si encaréssim cada nou dia amb la il·lusió que tot és possible?

3 de desembre de 2012

Treure les teranyines (article publicat al bisetmanari Hora Nova el 4/12/12)


Després de mesos de previsions, prediccions i premonicions diverses semblava que els ciutadans de carrer podríem descansar un temporadeta de les metàfores de campanya. Però no…. Hauria estat massa senzill! Els “futuròlegs” tenien el punt de mira desenfocat; els que van decidir, ara sí, remar cap a la seva Ítaca han descobert que la barca no era prou forta i que el camí era pla més llarg; els que abans d’ahir anaven a contrapeu no acaben de trobar el pas… Però, com sempre, també hi ha hagut qui, sense moure gaire fressa, n’ha sabut dir bé. Enhorabona. Però no ens hi encantem: hi ha massa feina per fer.

És clar que en moments d’escassetat dol veure malaguanyats els calés invertits en sondejos i enquestes que només han ajudat a alimentar pseudotertulians de mitjans diversos. O en cartells, de to panegíric o de mal mirar. I fa de mal pair l’abundància de titulars enginyosos i més o menys tendenciosos que ens han animat el camí fins aquí. -“Passin, passin que veuran el piset…”- Però amb prou feines ens en deixen entrellucar l’entrada. Maniobra de distracció superada, encara que, molt em temo, amb conseqüències indesitjables per a alguns dels seus grans orquestradors: més tard o més d’hora també se’ls acaba veient el llautó. Alerta, doncs, que la gent s’ha abocat al carrer per votar com feia anys que no es veia!  I ja tornem a ser a cap de carrer. Encara que no pas allà mateix on érem, ni on molts dels que barrinaven pensaven que seríem avui. Probablement no estem ni millor ni pitjor; continuem amb els mateixos problemes que ahir encara per resoldre: la butxaca escurada i l’aixeta del govern central tancada; una marea groga de suport a un ensenyament públic denigrat per l’acarnissament amb què el tracten els governants d’aquí i d’allà; un sistema públic de salut que comença a ser una fal·làcia –trist veure què ha passat amb l’ABS de l’Escala!-; la inexistència d’unes polítiques que garanteixin la justícia social, fet que aboca els ciutadans a maratons, recaptes i altres obres de caritat, lloables, però que no haurien de tenir raó d’existir.

Enmig de tot plegat fa l’efecte que, mentre els ciutadans de carrer toquen de peus a terra, afronten la realitat i saben, en menor o major grau, estar a l’alçada, els governants continuen volent-nos fer beure pel broc gros. No seria just parlar en termes de desafecció: la gent es mou, la capacitat de mobilització creix, la solidaritat és un valor en alça, però hi ha un xoc evident amb un sistema en què el sentit comú es deixata quan es tracta de posar fre a l’acumulació de càrrecs, de limitar els anys d’exercici de determinades tasques, d’evitar l’abús de càrrecs de confiança, de prioritzar on cal gastar el poc que tenim… Fer de la política un ofici no pot ser mai bo, perquè acaba allunyant el polític de la realitat.

Que les CUP hagin obtingut representació parlamentària és una clara mostra que hi ha una veu prou forta que reclama canvis de model. Ara bé, no siguem ingenus: defensar que qui es decideix a dedicar part del seu temps al servei públic ha de fer-ho a canvi de res és extremadament demagògic; qui dóna un servei a la societat ha de ser compensat; això sí: en la mesura justa, amb transparència, amb control, amb autoexigència.

Diuen que cada casa és un món, si no en són tres o quatre. Doncs bé: podríem començar tots plegats per fer endreça a casa nostra i els seus inquilins –més o menys diversos- abans de voler treure les teranyines de casa dels altres.

14 de novembre de 2012

Cinisme o cara dura?

Cinisme o cara dura? El "senyor" Guindos dient que les mesures que apliquen són les úniques vàlides per sortir de la crisi... És clar: retallar per dalt i fer que contribueixin més els que més tenen o perseguir de veritat el frau i els abusos dels de sempre seria "inconvenient", no? I que consti que, de frau, de picaresca i d'engany n'hi ha en tots els sectors i a tots nivells. Però sempre som allà mateix: perseguint la classe treballadora i fent-la sentir culpable de tot els excessos.
I els que ens manen ara en fan prou de dir, aquí i allà, que la culpa de tot és dels que hi havia abans. Com si això els donés butlla i els eximís de complir amb el seu dret de treballar per TOTS els ciutadans, però especialment per als més necessitats. No n'hi ha prou amb esgrimir arguments com la "bona fe" (que, d'altra banda, és impossible de mesurar objectivament) o el de "ja ho vam trobar així"... Què volen: continuar així quatre anys més escudant-se en què ells no hi eren?
Cal retallar, i tant! Però potser hi ha altres criteris humanament més defensables i amb resultats més profitosos per al conjunt de la societat...

5 de novembre de 2012

Les meves raons

Trobar raons per fer via cap a les urnes el 25N no és fàcil si deixem de banda la legítima -més que legítima i abolutament lógica- febrada sobiranista, independentista, interdependentista o com sigui que vulguem dir-li... Més enllà de les ganes de reivindicar-nos d'una manera o altra com a un poble que clama per ser tractat amb respecte i dignitat, poca cosa més hi ha que pugui trencar la tendència a l'apatia i a la desafecció dels ciutadans. Siguem sincers: la necessitat òbvia d'ajustar despeses i d'adaptar-se per fer front als estralls de la crisi ha servit per justificar retallades bàrbares i polítiques d'austeritat "selectiva" que sempre posen el dit a la llaga dels mateixos sectors socials: la classe treballadora i els més desafavorits.
 
Si partim de la base que la política catalana sempre s'ha mogut equilibradament entorn de dos eixos: el, diguem-ne, nacionalista, i el social, és prou obvi que aquesta vegada el tsunami del dret a decidir s'ho emporta tot per davant i emmascara la trista realitat d'una societat on la justícia social cada vegada és més inexistent i la privatització dels serveis bàsics esdevé gairebé un objectiu paradigmàtic.
 
Ho sento, però a mi no em convencen els "canvis de paradigma" del govern "dels millors", ni els seus punts de mira a l'hora d'aplicar i justificar retallades. Què ens proposen per a un futur immediat? Polítiques de dretes que tendeixen a ampliar les injustícies i a privar que es parli de la realitat que palpem cada dia els que treballem amb material humà altament sensible a les escoles, sanitat, serveis socials...
 
No tenim un bon sistema: les corrupteles, ànsies de poder -i de no deixar anar la cadira-, de sortir a la foto -encara que aquesta surti moguda- i de dir-hi la seva -toqui o no- de massa polítics ens fan venir basques i generen rebuig. Però, malgrat tot, tenim la potestat de triar qui ens representa i d'exigir-li que compleixi.
Si ens quedem a casa o triem la papereta a la lleugera, fent només cas al que ens dicten les vísceres i obviant la raó, tanquem portes a construir un projecte de país on capiguem tots.
 
Jo aniré a votar. Em resisteixo a donar-me per vençuda...

4 de novembre de 2012

Campanya? Quina mandraaaa

Uf! Quina mandraaaa!!! Més d'un (i més d'una, òbviament) deu pensar això a les portes d'una altra campanya electoral.Què ens volen vendre ara? Qui la dirà més grossa? A quin partit són més incoherents? Hi ha algú que no faci volar coloms? Però que no estem sempre en campanya? 
Sempre ens podem entretenir buscant les diferències... No, no serien tantes...
És clar que aquesta vegada una bona colla de manaires d'aquí i d'allà, de pretendents a seure prop del poder i de mitjans de comunicació de tots colors s'entesten a voler-nos fer creure que tot serà diferent, que aquesta serà la definitiva...
I mentrestant, alhora que ens perdem en  fal·làcies del que pot ser o no ser i del que ha de ser -o no-, passen els dies i continuem enfonsant-nos en les nostres misèries de cada dia.
I jo, que sóc catalana, però que, per sobre de tot sóc mare i treballadora, pateixo pel meu país: perquè no se'ns trepitgin els drets, la memòria ni l'identitat... Però pateixo tant o més perquè els recursos migrats que tenim es reparteixin amb sentit comú i amb prioritats raonables i perquè les polítiques de dretes que justifiquen les retallades més enllà d'on seria també raonable no em deixin un país amb un porvenir més magre, orfe de cultura i d'educació, sense salut, sense oportunitats... I embafat de quimeres que no li treuen la gana ni els maldecaps, ni els dolors de cada dia.
Ara més que mai cal posar l'accent en les polítiques socials, en els valors de l'esquerra. I posar ordre, normes i control en aquest món de corrupteles que de tant que ens afecta, ens desafecta.
Al final, la feina sempre la fan els de baix de tot, els que toquen de peus a terra, s'arremanguen i s'embruten les mans en el fang de la vida; els que viuen i veuen el pa que s'hi dóna; els que parlen i escolten i saben el valor del diàleg.


19 d’octubre de 2012

Ha mort el Mestre Jordi Castellanos

In Memoriam

Recordo les classes de Castellanos sobre Modernisme a la UAB. El professor exigent, metòdic, rigorós, respectat... savi! Aparentment distant, però afable; serè, però apassionat en la seva tasca...
Recordo la primera classe amb ell, acabada de llicenciar a la UdG. Érem un grup de gironines que ens vam llençar a l'aventura d'anar cada divendres a Bellaterra per continuar-hi els estudis  de literatura catalana contemporània en què ens havia introduït amb passió la Mita Casacuberta. Hi vam arribar empetitides per la seva aura, creient que els gironins érem poca cosa quan anàvem a la casa gran de la UAB! I amb una autoestima ben poc afiançada de provincianes. 
Castellanos, que coneixíem per força per les referències bibliogràfiques i per boca de la Mita, era per a nosaltres el paradigma del professor instal·lat en una aura que tendia a menystenir els que ens hi acostàvem des de l'antic CuG, l'acabada d'emancipar UdG.  Certament no ens rebia amb passió, però ens acollia i valorava el rigor i la feina ben feta. No era aquell ogre que algú ens havia volgut fer creure.
En recordo especialment una sessió, un divendres a la tarda, en aquelles classes de 3r cicle que, si bé no eren divertides, sí que eren apassionants! (Estudiar el Modernisme amb Castellanos era un luxe). Joan Carreras i Pera no va poder evitar fer un cluc; a l'altre costat de la taula, Sebastià Alzamora reia per sota el nas... Amb ironia fina, Castellanos va fer un comentari lleu, com qui no vol la cosa,  i va continuar endinsant-nos per sots feréstecs o conduint-nos per camins de llum, qui sap!


4 d’octubre de 2012

Quin país! Mentre el "Rei" Artur "manostijeras fa de salvador de la pàtria (i se'n surt prou, encara que defugi "LA" paraula), els caps dels llogarrets (llegeixis "partits independentistes") es barallen com bàrbars per veure qui la té més grossa, i a can PSC la "família" discuteix què volem ser de grans (amb permís, això sí, dels papes)... Buff! Que ja comencem a tenir edat d'emancipar-nos!

1 d’octubre de 2012

Com anem?

Article publicat a la secció Figueres Futur del bisetmanari Hora Nova (2 d'octubre de 2012).


Si les coses van malament, sempre hi ha lloc per pensar que podrien anar pitjor…. I, apa! Qui no es consola és perquè no vol. Amb aquest pensament anem fent i ens anem creient que totes les retallades són indispensables, que comprar tancs potser sí que és imprescindible, que treballar pel fet nacional passa per sobre de protegir els drets socials… i tants etcèteres que no acabaríem mai.
Bé. Potser és una bona teràpia per anar passant i no posar-s’hi pedres al fetge. I si, a més a més, amenitzem l’estona perseguint que se’ns reconegui el dret a decidir què volem ser de grans (demà, o demà passat), qui és el “guapo” que s’hi oposa? Mentrestant, ens distraiem, i sempre podrem aconseguir alguna cosa… que ja toca!
No oblidem que, més o menys galdosa o millorable, vivim en una democràcia. I les regles del joc són prou clares: hem de saber escoltar els arguments d’uns i altres, respectar-los i acceptar-los.I fixeu-vos-hi bé: parlo d’arguments… basats en la raó i/o en el sentiment, però mai en la força ni en la por. Però també caI partir de la base que les lleis i les constitucions, fetes pels homes, són susceptibles de ser canviades pels homes que vénen tot darrere. La societat es transforma, les relacions canvien i els nous temps porten noves necessitats. I això exigeix esforços d’adaptació, més feixucs per a uns que per a d’altres.
Potser us pregunteu on vull anar a parar… De fet, no gaire enllà, encara que me n’hagi anat per les branques. És que sóc de lletres!
Si us sóc franca, estava enmig d’aquestes disquisicions quan m’he adonat de la transcendència que enmig de la dicotomia solemnitat/fatalitat que ens acompanya darrerament pot tenir la resposta a una salutació ben rutinària: “-Com anem? I la família”. M’explico: anant apressada prop de la Rambla m’he creuat amb uns coneguts molt menys atrafegats que jo –feliçment jubilats-. M’han fet parar esment a l’excepcionalitat de la meva resposta en els temps que corren. Segur que deveu estar ben intrigats per saber-ne el contingut. Sento decebre-us. M’he limitat a dir: “-Bé, bé... tot va bé… i la família també”.
Potser és que en aquesta etapa atrafegada i convulsa es comença a trobar a faltar tot el que no siguin sentències apocalíptiques o discursos grandiloqüents.
I sabeu què: he decidit que avui sortiré a passejar i em miraré la meva ciutat amb bons ulls, però sense deixar de tocar de peus a terra, que de feina per fer n’hi ha per donar i per vendre!

20 de setembre de 2012

Esperpent

Quan a un il·lustríssim Sr. el tracten d'excel·lentíssim, pot acabar pensant que si passa pel dret tothom li riurà el "detall". Però per més arguments que es tinguin, quan es fa una normativa per a regular el funcionament de les coses, no és gaire ètic ni recomanable voler saltar-se-la a la primera de canvi,  ni tan sols en nom de certes "excepcionalitats". En fi, l'esperpent que no s'acaba...

4 de setembre de 2012

Aparadors

(Article publicat al bisetmanari HORA NOVA el 4 de setembre)
 
Ha arribat setembre. Carregat, ja no de mals presagis, sinó de realitats funestes, i desesperançadores, massa palpables per no sentir-les. I fer córrer rius de tinta per denunciar la indignació, trasmudada potser en impotència o en acceptació, no canvia res, més enllà de procurar-nos -amb una mica de sort- un efecte placebo passatger. Però mentre no ens facin passar per caixa per dispensar-nos aquest remei o no es treguin de la màniga un nou impost per gravar-nos l’atreviment de pensar en veu massa alta, molts continuarem donant ales al malestar que ens corroeix. Amb tanta vehemència, això sí, com ens llancem també a compartir els instants de plaer, les estones de catarsi, els motius per somriure i viure.
Justament ara, a la nostra “vilaflorida”, acabem de tancar un d’aquests parèntesis de delectança que ens posa a primer pla i que convida la ciutat a viure i a ser viscuda. Gran mèrit el d’aquesta ACÚSTICA que ens fa sortir de casa i ens carrega les piles a cavall d’agost i setembre. Sens dubte, una bona manera de fer sentir ben vius. a figuerencs i visitants!
Però més enllà d’aquest aparador de ritmes capaç d’omplir els carrers, cada any hi ha 360 dies més en què la nostra ciutat, tan “detallista”, es continua enfonsant en la grisor, i va deixant passar trens (més enllà dels que “promociona” a so de bombo i platerets la casa de la vila per a l’11S).
És innegable que tenim atractius consolidats per oferir als passants i als estadants, però fa l’efecte que un cop apagats els focs d’artifici de projectes faraònics -benvinguts, senyors, a la realitat!- ens costa de trobar la manera de tocar de peus a terra. Fer front a les dificultats generals i a les especificitats locals requereix tenir un projecte clar i, sobretot, factible; i fa l’efecte que no hi ha rumb.
Un exemple només, i perdoneu-me la ignorància i l’atreviment: s’està pensant la manera de fer front a l’impacte que suposarà per a cert comerç local l’obertura d’un mega outlet a la frontera? La solució no passa pas -o no tan sols- per permetre obrir els festius. El problema és que estem quedant en terra de ningú, enmig de focus d’atracció comercial potents, i que no sembla que floreixin projectes que ens facin baixar dels núvols. I així, potser sí que se’ns “florirà” la nostra ciutat dels detalls. Les caigudes, de com més amunt, més doloroses són.
Però volem creure que ja s’hi està pensant... A Figueres, ens cal alguna cosa més que aparadors.

21 d’agost de 2012

On tenim la brúixola?

Mare meva, quin desgavell! Us n’adoneu que d’un temps ençà entre viatges a Ítaca, amenaces de xocs de trens, lluites per liderar (o per desligitimar -segons toqui-) qualsevol “-isme” que se’ns posi per davant o per buscar eslògans efectistes, uns i altres s’obliden de nosaltres, els pobres “mortals”? Sí: els ciutadans que fem la viu-viu retallats, denigrats, diluïts i, si pot ser, conformats amb la que ens cau a sobre! Perquè ens venen la moto que és el que toca i que no acceptar-ho és ser insolidaris i males persones! Però mentre ens empassem tots els gripaus d’aquests discursos demagògics n’hi ha molts que segueixen als llimbs, als seus llimbs de poder, fent projectes faraònics, venent fum, carregant les culpes dels errors sempre als altres i fent-nos sentir petits, petits, petits..., cada cop més propensos a la desafecció i desmoralitzats. Però, ep! Qui són els que no tenen moral?

Fins i tot per construir quimeres cal posar fonaments sòlids. Com podem pretendre construir un país si en el trajecte ens anem carregant totes les possibilitats d’una bona part de la societat que l’ha de conformar? La classe mitjana, els treballadors que suem la camisa estem disposats al sacrifici, sí, però no al suïcidi. És possible ofegar-nos més? Cal que es compti amb nosaltres; calen polítiques socials, cal assegurar el respecte per les persones, la solidaritat ben entesa, la igualtat d’oportunitats... i eradicar la cultura del subsidi, o l’omplir-se la boca d’una “excel·lència” exclusiva i elitista. 
A veure si ho entenen aquests senyors de dretes que ens governen. Aquí i allà.

16 d’agost de 2012

I agost ja fa baixada...

I agost ja fa baixada... I molts no podem evitar una estranya frisança que ens fa córrer a esgotar les hores abans no arribin els darrers banys, les últimes pàgines per llegir sense pressa, els darrers sopars a la fresca, les últimes sobretaules mandroses d’estiu.... com si setembre fos una amenaça!
És clar que potser fem bé d’afanyar-nos a viure prou ociosos i relativament despreocupats (amb permís de la TV, el twitter, la ràdio i les converses de botiga de barri, és clar!). Setembre ens farà més pobres, ens estrenyerà més que mai el cinturó -i les consciències- i tornarem a tenir por dels divendres (tant que ens havien agradat sempre!)
Carpe diem!

11 de juliol de 2012

Qui espera desespera

Ànims! Ja sé que costa, cada vegada més, suportar aquests dies d’incertesa. El juliol no és un mes gens fàcil per a molts companys de feina en l’ensenyament, munts d’interins que han estat buidant-se en la seva difícil tasca dia rere dia d’un curs tot just acabat i encara a mig pair. Aquests dies preval aquell rau-rau nerviós d’una espera que sembla eterna i en la qual hi ha tantes esperances posades, però que no convida, gens, al repòs.
Amb una mica de sort, els dubtes es començaran a esvair la setmana entrant, però només els més afortunats podran dormir relativament tranquils a partir de finals de mes. Dissortadament, a molts -massa!- el neguit no els deixarà viure fins a finals d’agost. I això, encara, si han quedat prou engrunes per repartir, que tal com tenim les coses, cada vegada van més escasses. Aquest any seran més els que hauran de confiar en la “sort” que aquells que tenim plaça els deixem suplències per fer i que tinguem el “detallet” de no posar-nos malalts, posem per cas, menys de dues setmanes...
Que trist! Això sí: al setembre, o quan tinguin la sort de ser cridats, hauran d’incorporar-se a la feina amb motivació, disposats a assumir el que els toqui i sense perdre la il·lusió, només faltaria! I ho faran, i tant! Amb escasses excepcions, perquè en tots els col·lectius, òbviament, hi ha elements discordants.
Han passat uns anys des que jo estava en aquesta conjuntura, però ho tinc tan present que no ho puc, de cap manera, oblidar; menys encara quan tants anys de lluita col·lectiva i de millores aconseguides a pas de puça se’n van en orris en un no res enduent-se per davant, com sempre, els més dèbils.
A tots ells, molts ànims!

3 de juliol de 2012

Ni un pas més enrere


(Article publicat al bisetmanari Hora Nova del 3 de juliol de 2012)
L’inici de l’estiu sempre és un moment convuls per als del meu gremi: ens agafa baixos d’energies i amb capacitat de reacció escassa per obra i gràcia dels exàmens, avaluacions, memòries, comiats i endreces (reals i virtuals) de final de curs. Tot plegat deixa poc espai per a l’anàlisi d’allò que passa més enllà de les parets del nostre centre de treball. A això, hi podem sumar l’esgotament anímic de la nostra capacitat i motivació per intentar entendre-hi res. I, és clar, aquí ve quan ens la foten! I anem sumant…

D’una banda, ja fa temps que la recessió s’ha convertit en l’excusa ideal per a fer-nos combregar amb les rodes de molí d’unes retallades que acaben per penalitzar sempre la classe treballadora, prou sacrificada ja. A Espanya, i a Catalunya, que en això sí que som capdavanters! D’altra banda, els governants ens tenen marejats amb malabarismes semàntics per fer-nos empassar gripaus sense ni tan sols badar boca. I així anem perdent un llençol rere l’altre a cada bugada perquè hem acabat creient que potser sí que no hi ha més camí que el del nostre sacrifici. Això sí: en nom del bé comú. Però no acabo d’entendre a quin benefici poden conduir-nos l’escandalós empobriment de recursos destinats a l’ensenyament públic, la precarització de les condicions de treball, l’augment de ràtios, la no cobertura de baixes, l’augment d’hores lectives… tot plegat ja és prou misèria per a un país que diu voler millorar els resultats educatius aplicant “canvis de paradigma” que ens aboquen al fons del pou.
En nom de la crisi, allà i aquí, els que ens governen han trobat camí lliure per fer polítiques de dretes que ataquen decididament els drets socials dels ciutadans, que enfonsen els més febles i que acaben conduint-nos a una misèria encara pitjor que la material: la misèria espiritual, la buidor, l’elitització de la cultura, l’excel·lència només per a aquells que se la puguin pagar. Les nostres prioritats no són les d’ells, és evident.
I, per si no n’hi hagués prou amb tot plegat, un nou atac al model d’immersió lingüística aplicat a casa nostra ve a reblar el clau. No és cert que després de la sentència estiguem com abans: s’ha obert una escletxa perillosa que cal tapar. Posar en qüestió la immersió lingüística, un model educatiu d’èxit (reconegut internacionalment) que ha permès la convivència i la cohesió social al nostre país, un model construït fa anys sobre la base d’una ampli consens polític, és més que un toc d’alerta. No ens podem ajupir. Ara més que mai cal dir que el català –tant se val el nom que li vulguem/vulguin donar- és cosa de tots, que “Som escola” i que cal que “Avancem” decididament i sense por per no perdre en un no res els guanys aconseguits a còpia d’anys d’esforços, de treball, de mirar endavant, de consens en temes crucials. Cal exigir polítiques progressistes, però, per sobre de tot, respecte pels nostres drets, pel nostre sistema educatiu i per la nostra cultura.
M. Àngels Vila Safont
Secretaria d’Educació
PSC  Figueres

25 de juny de 2012

Sense títol (1)




Una "bonica" cantonada sota casa. Reuneix tots els requisits per a accidentar-s'hi: fa pendent, hi falten rajols o els que hi ha ballen, l'embornal està tapat des de fa anys, hi ha circulació contínua de vianants i vehicles...

Quin país!

El saben aquel que diu que hi havia una vegada un país petit on l'esperança i prosperitat del poble es mesurava per la capacitat que tenien uns multimilionaris corrent darrere una pilota de passar eliminatòries a l'Eurocopa? Un país ple d'apocalíptics experts en la més que familiar "prima de risc"que no encertaven mai cap pronòstic.
Un país on no hi havia diners per comprar llibres, però sí per cremar pólvora en traques i petards: un país de focs artificials.
Un magnífic país amb un cos docent tan excel·lent i capacitat que el govern dels millors (o dels "més millors") es podia permetre augmentar ràtios, carregar horaris i multiplicar les atribucions dels professors (cada vegada menys) en plantilla; reduint-los, això sí, les retribucions. Evidentment, amb la pretensió de millorar els resultats acadèmics i les competències de tots plegats... i sempre en nom de l'excel·lència!
Un país on, de tant sentir explicar el conte d'en Pere i el llop,  ja ningú no sabia qui feia més por: si el pobre llop o el mentider d'en Pere!
Un país tan liberal que menystenia tot allò públic perquè, és clar, l'excel·lència no pot ser patrimoni de tothom (on vas a parar!). Un país tan ben parit que confiava en la sort i l'atzar, en rifes i loteries, en casualitats, i no en causalitats. I orgullós i pretenciós, també: si li donaven almoina encara exigia que els seus benefactors li donessin les gràcies per haver-los fet el favor de permetre'ls fer una bona obra.
Un país culte i amb mooolta creativitat, on a les llengües els sortien germanes bessones de noms equívocs (aragonès oriental?) per obra i gràcia "d'experts" maldestres usant criteris pseudocientífics.

En fi: paro, perquè el més trist de tot plegat és que tot això no és un acudit: és un país, el país que patim!

30 de maig de 2012

Plantar cara

Demano disculpes. Avui no faré cas a la meva mare... pobra! Més ben dit: continuaré sense fer-li gaire cas i parlaré de política. Quina novetat, direu alguns! Bé, de fet, el que vull dir és que aniré una mica més lluny... Fa massa dies que m'ho guardo tot al pap i ja se'm comença a fer de mal pair la política de conciliació, consens i indefinició dels socialistes catalans. Senyors: voler quedar bé amb tothom és la millor garantia de no quedar bé amb ningú; els complexos no casen amb els lideratges i, sovint, l'emancipació és la millor manera de conduir la vida pròpia sense entrabancar la dels altres.Quan ens farem grans?
La família socialista és àmplia (bé: cal reconèixer que, després dels darrers estrepitosos fracassos electorals, minvada), variada i amb matissos ben diversos... Fins i tot hi caben sobiranistes o, si més no, catalanistes que entenen que potser el problema de Catalunya no és tant no tenir estat propi com que el seu propi estat la maltracti.  La transversalitat del Partit dels Socialistes és una de les seves fortaleses, però pot acabar convertint-se en una debilitat si la inconcreció ens dilueix i ens situa en terra de ningú. No és hora d'agafar el toro per les banyes? I d'acceptar que, malgrat que els punts de vista puguin divergir, la discrepància no és perniciosa: permet el debat i ajuda, ben treballada, a construir. De què tenim por? Per no voler dividir, em fa l'efecte que ens estem deixatant fins a diluir-nos. Que no hi ha divergències en totes les famílies? Que no n'és una mostra CiU?
Ep! Ja em perdonareu la gosadia perquè, inconscient de mi, probablement no sóc ningú per dir res... però com que fa tot just uns mesos que,en plena desfeta, vaig fer un pas endavant i em vaig afiliar als socialistes, no me'n puc estar de dir que, francament, m'esperava gent més decidida a plantar cara.

23 de maig de 2012

Sí, vaig fer vaga: i què?

El març del 2010 escrivia un post en aquest mateix bloc on reivindicava el fet de fer vaga com un acte de responsabilitat dels docents. Un acte que no hauria de ser menyspreat i criticat sistemàticament per la societat -ja se sap: som uns "privilegiats"- , sinó que hauria de ser secundat per les famílies i ciutadans en general atès que a les aules de l'escola pública ens hi juguem el futur del nostre país. Evidentment, però, no és el millor dels sistemes de protesta i poc rendiment se'n treu. Cal fer molta pedagogia encara i buscar noves vies per explicar-nos sense perjudicar-nos. En cap cas, però, se'ns pot demanar, i menys encara exigir, que ens mantinguem amb els braços plegats, entomant-les passivament.
Fa dos anys, unes paraules a la televisió de l'aleshores conseller Maragall (un polític aliè a les aules) acusant els del meu gremi d'irresponsables per absentar-nos de les aules en una jornada de vaga em van encendre. Han passat més de dos anys. El govern ha canviat, la crisi s'ha aguditzat i les dificultats en l'ensenyament públic no  han deixat d'augmentar.
Avui dia sóc militant -per bé i per mal- d'un partit que en matèria d'ensenyament no va saber actuar amb prou traça, malgrat uns inicis esperançadors amb Joan Manuel del Pozo com a conseller... Uns no ho van fer prou bé, però els altres tampoc no progressen adequadament.
Ara, la consellera Rigau (que sí que prové del món docent) i el ministre Wert ens volen entabanar amb "canvis de paradigma", la "sociabilització" de l'alumnat per obra i gràcia de l'augment de les ràtios i altres floritures semàntiques per amagar la trista realitat que ens deixen: un país hipotecat que té com a horitzó una ciutadania ignorant i manipulable!

20 de maig de 2012

Cigales i formigues

Fa dos dies el meu germà Alfons feia anys. El meu germà és músic. Diria que ho és en cos i ànima. No li va ser fàcil decidir que aquest camí era el seu, però quan ho va fer va trobar el suport de casa. Havia provat -sense massa convicció potser-  altres coses, però es va acabar rendint a l'evidència: la música és la seva vida. De manera que avui dia viu de les audicions de la cobla, es desfà pels seus Dekrèpits  i fa el que pot ensenyant a nens i nenes a viure la música i a bufar la trompeta.
Ell és tan sols un exemple entre tants que en època de crisi veuen menystinguda la seva tasca: justament quan més necessàries són les cigales per donar una mica de sentit a tot plegat, per ajudar a sortir del pou, per alegrar els instants d'oci, menys possibilitats tenen d'expressar-se! 
En l'eterna lluita entre cigales i formigues, fa l'efecte que avui dia tothom té les de perdre: no hi ha feina per a les formigues, i a les cigales els tallen les ales!
Hi ha d'haver lloc per a tot. És clar que hi ha d'haver cantants i músics compromesos amb les circumstàncies del seu temps, però també és ben lícit reivindicar l'art per l'art, el gaudi estètic o sensorial, la catarsi o l'evasió a través de l'art, en qualsevol de les seves múltiples manifestacions.

El meu reconeixement per a tots aquells que es dediquen a posar sentiment, emocions i alegria a les nostres vides.
GRÀCIES!

19 de maig de 2012

"Sé molt bé tot el que vol dir / que em trobi tan content" (In Memoriam Gabriel Ferrater)


20 de maig de 1922. Neix a Reus Gabriel Ferrater. Avui hauria fet noranta anys.

Quan vaig entrar a la Facultat de Lletres, amb prou feines era per a mi un nom més dels molts que havíem sentit anomenar a l'institut a l'assignatura de literatura catalana; un nom difús, sense cos i sense ànima: un altre poeta del segle XX que no hauria sabut situar ni referir.

A la Universitat se'm van descobrir la seva poesia i la seva personalitat. Ens n'havia parlat Salvador Oliva. I més endavant en vaig saber més a partir del descobriment de la figura de Jaime Gil de Biedma i dels autors d'aquella "Escuela de Barcelona" radiografiada per Carme Riera. De la mà de Javier Cercas vaig atrevir-me a fer un petit i modest estudi dels nexes entre les obres de Ferrater i Gil de Biedma. Quin món que se'm va obrir! Bé, de fet, amb prou feines vaig poder començar a imaginar-ne la grandesa.

Força anys més tard, el comentari d'un poema de Ferrater, "Lorelei", va ser una de les proves que vaig haver de superar per aprovar les oposicions d'accés al cos de professors. Quina gran responsabilitat! Immensa...
Vaig optar per aplicar un màxima que sempre he intentat transmetre als meus alumnes, especialment als de cursos superiors: "Mostra el que saps i no eividenciïs el que no saps". La fórmula va funcionar prou bé. No té massa mèrit, tenint en compte un fet que em va semblar aleshores inconcebible: molts companys d'oposicions eren incapaços de situar el gran Ferrater en el seu context històric;  jo ja tenia, doncs, molt de guanyat!
Sento, pregonament, que alguna cosa li dec. 

Us deixo amb uns versos seus que em commouen tant ara com la primera vegada que els vaig llegir:

POSSEÏT
Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrere
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.
 

16 de maig de 2012

Ja n'hi ha prou!

A propòsit del darrer post de Pere Casellas (portaveu del PSC a l'Ajuntament de Figueres) al seu bloc ("Ja en tinc prou"):

Conec en Pere de fa molts anys i no sóc ni una insensata, ni una somniatruites ni una persona que es caracteritzi per deixar-se entabanar fàcilment. Quan vaig decidir col·laborar-hi i quan vaig acceptar formar part de la llista que va encapçalar ho vaig fer amb convenciment perquè sé que quan parla se l'ha d'escoltar: no és un indocumentat ni un il·luminat. Conec de primera mà com treballa en Pere, una persona altament capaç de treballar en equip i d'escoltar i que, malgrat una imatge potser una mica freda, no es desentèn de cap dels compromisos que adquireix. Per bé i per mal n'assumeix absolutament la responsabilitat. És una persona dialogant que sap escoltar els arguments dels altres (ho sé per experiència: som amics de fa molts anys i en algunes coses veiem les coses de manera ben diversa), però que no tolera de cap manera la falta d'educació i les males maneres. Li dol en carn pròpia, però també quan les víctimes són els altres. No és ni un frívol, ni un ressentit, malgrat que dos o tres s'entesten a vendre'n aquesta imatge. Treballa mirant endavant. Assumint els errors, però amb voluntat d'aprenentatge i d'anar endavant.
Ho dic perquè ara que la  falta de respecte d'en Santi pels regidors de l'oposició en els plens comença a ser de domini públic cal  recordar que, si bé en aquest món s'ha de poder dir tot -només faltaria!-,  s'ha de saber COM i QUAN i, sobretot, no faltant a la veritat.  Sé què pensa en Pere i quin projecte de vida té i que, com tothom, ha comès errors; no se n'amaga. En Pere treballa, i molt, per Figueres, i ho fa amb coherència, projecte i suport unànim de l'assemblea local del partit, malgrat que alguns s'entestin a insistir que això no és així. Quina dèria més absurda!
A l'Ajuntament, evidentmentent, no tothom pot viure de la política -per sort!-, per això mateix és una falta de respecte obviar que fer els plens a certes hores és posar pals a les rodes dels regidors que han de conciliar la seva activitat professional amb la tasca pública.
D'altra banda, l'únic que, des de fa temps, ha fet de la política el seu modus vivendi és en Santi, opció respectable, però que potser sí que el condiciona... En Pere no ha deixat mai de dedicar-se a la seva feina -ni ho ha pretès!-  i ha renunciat a responsabilitats que li suposin allunyar-se de la seva ciutat i de la seva família. On és el mal?
N'hi ha prou de falsedats i menyspreu. TOTS i CADASCUN  dels membres de l'oposició es mereixen el mateix respecte que els regidors de l'equip de govern: són persones que han acceptat assumir una responsabilitat que no és gens fàcil i que poden aportar idees, diàleg, i treball. Que la feina de les minories quedi soterrada i menystinguda no vol dir que no n'hi hagi. CiU no és l'única que treballa per la ciutat. Hi ha molta gent que hi treballa des de molts àmbits: política, associacions, barris, entitats...
No sé si tots els membres de l'equip de govern considerarien exemplars el paper i l'actitud de l'alcalde al capdavant del plens. Em consta que no és així. És lògic.

15 de maig de 2012

Piulo, que no és poc!


Ja som a mig maig i encara no he piulat... No: no he emmudit. De fet, no me n'he estat pas de piular... però en breu, al Twitter, en aquells tastets de pensaments concentrats que són a vegades les piulades. Hi aboquem temors, il·lusions, dubtes, alegries, crítiques, reconeixements, homenatges i rebutjos. Són com sospirs que ens alliberen tensions de l'ànim. Clarosbscurs de l'esperit.

Tornant al bloc: necessito organitzar-me les idees per escriure els meus posts. Són molts els arguments que van coent a foc lent dintre meu, però cada dia hi ha alguna nova que em supera i em fa canviar d'objectiu. Tot d'una em veig debatent internament sobre si em molesten més els adolescents apoltronats al sofà empassant-se teledeixalles o els que se les donen d'""enrotllats" acampant per parcs i places indignant-se sense arguments.Immediatament penso si no val més reflexionar sobre la falta de tacte i la prepotència d'alguns que ens manen. Però no tarda a plantejar-se'm un altre debat: els polítics han de dedicar-se en exclusiva a la política? O encara: la política és només cosa dels polítics? O: quin futur podem esperar d'un país que menysté l'ensenyament i la sanitat públics i condemna els ciutadans a la inòpia de cos i d'esperit?
Ufff! Massa dens tot plegat... i més tenint en compte que ja són hores petites i que el cos (si no l'ànima) ja en comença a tenir prou. Demà serà un altre dia. I emprendré amb més decisió la tasca de posar ordre a tanta mala llet.

26 d’abril de 2012

Avui m'indigno com a mare... o cal demanar permís? (Carta al bisetmanari Hora Nova de l'1 de maig)

Seré breu. Sóc ensenyant i acostumo a referir-me a qüestions relacionades amb el meu ofici. Sí: "ofici". Perquè considero un ofici dedicar-se a una feina com la d'intentar ensenyar, humilment, però amb fonaments i professionalitat, matèries diverses a futurs ciutadans; una feina on mai no ets a cap de carrer, on es pren contínuament el pols a la realitat i on sense vocació no hi ha manera de sobreviure. Fixeu-vos que parlo d'ensenyar, i no d'educar. Qui em coneix sap prou bé que no m'agrada que es confonguin els termes: òbviament, els ensenyants també eduquem, només faltaria! Però aquesta responsabilitat no la podem assumir en exclusiva; és feina de les famílies entomar-la.

Però avui és com a mare que m'indigno! Més enllà de les condicions en què els del meu gremi haurem d'anar-nos acostumant a treballar d'ara endavant per obra de les retallades, canvis de paradigma i fulls de ruta diversos, em preocupa l'ensenyament públic que oferirem als nostres fills. Em preocupa que perdem de cop els guanys de tants anys; que els nostres fills no puguin tenir realment igualtat d'oportunitats gràcies a una educació digna i amb recursos per atendre la diversitat, sigui del tipus que sigui. Em preocupa que els nostres fills s'hagin de "socialitzar" -Wert dixit- en aules massificades amb professors desencantats. Em preocupa que en lloc de formar alumnes, les escoles i instituts acabin, més que mai, guardant aprenents frustrats perquè no facin nosa a certes famílies ni a la societat i no engruixin les estadístiques d'aturats. I em preocupa que la ignorància acabi portant una societat manipulable a una terra de ningú on només els que tinguin més -i no sempre els més vàlids- puguin triar el camí i fer-se un lloc. 
Em preocupa la privatització, encoberta o declarada, de serveis bàsics. I que els meus fills -i els de tants altres- n'acabin patint les conseqüències.

24 d’abril de 2012

Carrers, carrerons i atzucacs.

De carrers, tots en tenim un munt de presents: carrers propers i viscuts, o vials metafòrics; carrers del barri, carrers de pas; carrers que s'escriuen amb majúscules, d'altres que perden el nom, diluïts pel pes d'un edifici emblemàtic, d'un negoci pròsper, d'una institució, d'un accident històric o de qualsevol altre caprici. A aquests darrers, les paradoxes de la vida fan que allò que els fa ombra al nom propi els faci alhora d'altaveu.. Sí: carrers com el de "la policia", el del "casino" o el de "correus"...

Hi ha carrerons estrets i recollits, amples i oberts, empedrats, atrotinats, remodelats, recuperats i abandonats, avingudes, passejos, places, rondes i passatges per a totes les ocasions: carrers que atrauen i carrers de pas; amb nom i sense nom; amb anomenada i anònims...

De vegades hi ha noms antics que es resisteixen a abandonar-nos. Alguns, tossuts, afloren encara que no siguin grats per al record (què me'n dieu de la plaça de "la Victòria"?).

També tenim racons que ens fan memòria de l'antiga toponímia d'espais envaïts per la voràgine urbana: horts, recs, basses, fonts, turons i tants d'altres. I per no ser esquerps amb el nostre passat, noms de sants, capellans i marededéus perquè venim d'on venim i som on som.
La llista seria inacabable: alguns ens remeten a olors, d'altres evoquen sons i no falten referències a la fauna i la flora.

El sentit comú dicta que cal posar ordre a l'hora de batejar espais públics. L'existència de comissions assessores que recullin i debatin les propostes, si més no, ajuda a evitar alguns despropòsits. Ja se sap que quatre ulls hi veuen més que dos i que on no arriba un, arriba l'altre. Així es fa més difícil que qualsevol funambulista pugui arribar a figurar presidint una placa del nomenclàtor.

Per tot això m'esgarrifo quan sento a dir que, enllà de l'Ebre, hi ha municipis capaços, no tan sols d'admetre a consideració, sinó d'aprovar, posar noms tan galdosos com "Intereconomía"  o "Sálvame" a carrers seus. 
Sembla una broma de mal gust, però no ho és. No n'hi per posar-se a tremolar!

El que deia: hi ha carrers, carrerons... i atzucacs!


5 d’abril de 2012

Canvi de mobles

(Renovació executiva PSC figuerenc)

De vegades hi ha canvis que ho regiren i trasbalsen tot, que obliguen a fer cap i arreu, a esbatanar armaris i a canviar fotos... No sempre, però, són tan transcendents com podíem, a priori, creure, témer o desitjar, ja que l'aroma de fons continua sent el mateix. 
Altres vegades, moviments discrets acaben suposant canvis de magnituds insospitades. No em refereixo, òbviament, a aquells "maquillatges" o canvis de color que juguen més amb l'efecte que amb l'efectivitat. Sovint l'eficàcia no té res a veure amb l'efecte que ens fan les coses, encara que aquest ens agradi i ens atregui. Els focs artificials amb prou feines perduren més enllà de l'efecte que causen en la nostra retina en  els seus escassos minuts de glòria.

Fa uns dies l'assemblea local del PSC figuerenc va triar nova executiva. El fet que al capdavant s'hagi renovat unànimement -i no érem, precisament, quatre gats!- la confiança en Pere Casellas i que hi figurin en llocs destacats membres de l'executiva anterior no ens ha d'entelar la vista: hi ha canvis de plantejament evidents per qui hi vulgui gratar una mica, especialment pel que fa a la voluntat d'obertura a la ciutadania i pel que fa a la distribució de les tasques. Som més, i amb un lideratge clar per part d'algú que ha mostrat capacitat de treball en equip i voluntat d'integració de sensibilitats diverses en un projecte comú basat en la realitat, no en castells de fum.

Circumstàncies diverses -no cal tornar a entrar-hi ara- no han permès que aflori degudament aquest projecte, un projecte seriós i sensat en el qual hi ha gent que treballa des de fa molt de temps, tocant de peus a terra i bandejant els personalismes, retrets i ressentiments que des de fora molts han volgut fer-hi veure.

La il·lusió per aquest projecte no ha variat substancialment aquests darrers mesos, més enllà de l'assumpció pública i privada, tan necessària i saludable, dels errors de la campanya passada. Pocs han estat tan honestos en això... Però toca fer camí, i per a això cal mirar endavant i aprofitar les experiències passades.

Pensem en positiu i treballem mirant endavant, però atents a la realitat: que el llegir no ens faci perdre l'escriure!

2 d’abril de 2012

"Jo hi sóc si tu vols ser-hi"

“Jo hi sóc si tu vols ser-hi”... Així diu el títol d’una cançó del meu admirat Lluís Llach. Un text que parla d’il·lusió i d’esperança, de projectes, de compartir, d’anar endavant i de conviure... Gran!
Fa una estona me n’ha vingut al cap, insistent, la melodia. I com aquell qui no vol la cosa, insolent, ha envaït l’espai de les meves reflexions i s’hi ha fet lloc, sí o sí. Podia haver estat un petit cataclisme: pensava en els meus alumnes. Però, un professor també pot tenir esperança quan pensa en la feina! O algú ho dubta? Amb el cor a la mà puc dir que sort n’hi ha del munt de petits i grans detalls que cada dia amaneixen la nostra feina amb espurnes d’optimisme i, malgrat tot, li donen sentit,
Dies enrere piulava al twitter que ser ensenyant dóna l'oportunitat d'aprendre cada dia de la realitat i la responsabilitat (immensa) de transmetre valors i coneixements, malgrat tot. Un conegut em remarcava la importància d’aquest “malgrat tot”. Cabdal, diria jo. Com també ho és el fet d’entendre que aprendre implica obrir als ulls a la realitat i manllevar-ne tots els matisos: observar-ne les arestes i salvar-ne els esculls. Aprendre no és un verb que es conjugui només en positiu. I això ho hem de tenir present tant els ensenyants com els pares i la resta d’agents educadors... i ho hem de saber fer entendre també als aprenents. La vida no és un camí planer: hi ha dolor, hi ha frustracions i hi ha, indefugiblement, esforç i sacrifici. Però també hi ha il·lusions, recompenses i guanys , sovint intangibles, que ens acompanyen sempre i ens fan anar endavant.
En la tasca docent hem de tenir sempre presents les circumstàncies dels nostres alumnes, però ser prou ferms perquè aquestes circumstàncies no ens arrosseguin. Aviat es diu! Ja sabem que el moment actual no és fàcil, i en la nostra feina tampoc no ens escapem de les dificultats. De vegades no és fàcil prendre distància i fer el cor fort. Sovint toca respirar fondo, treure pit i acceptar que només som humans.
Això és justament el que intento fer entendre cada dia als meus fills i als meus alumnes. Per sort, n’hi ha molts que ho entenen de seguida! D’altres necessiten saber que no som l’enemic. En alguns casos calen minuts de negociació, altres requereixen tot un curs de convivència i els més durs només ens concedeixen l’amnistia anys després d’haver passat per l’institut. En els pitjors dels casos podem estar contents que ens concedeixin el benefici del dubte...
Per això, en dies com avui, rebre el confort de les paraules amables d’una mare agraïda em reconcilia més que mai amb el meu ofici. Ja veieu que és fàcil: n’hi ha prou amb ser persones i amb saber-se acompanyat! Gràcies!

17 de març de 2012

Malgrat tot...

Buff! Podria demanar un mètode per aillar-me del món i teletransportar-me. Però no em ve de gust escapar-me. Més aviat lamento no saber on venen "allargadors" horaris o  alguna pòcima inductora de la ubiqüitat, però d'una ubiqüitat gens virtual i ben efectiva.
I és que hi ha dies de no parar. Per sort, generalment les coses van sortint -vés a saber com!- i el balanç és millor del que tu mateix hauries pogut arribar a imaginar tot just encetat el dia. Altres vegades tens la sensació que tot se t'escapa i que no hi ha manera d'atrapar-ho. Aleshores sí que voldries fondre't i engegar-ho tot. Multiplicar-te no faria les coses més fàcils....
Aquests dies, que són dies que els exàmens, les avaluacions i les mitjanes persegueixen indefectiblement els del  gremi, fàcilment pots tenir la sensació que no arribes a tot. No me'n queixaré pas, no! Per sort, aquesta feina també permet dies serens... o raonablement serens. Perquè, de fet, a la feina, no hi ha dia sense tensió. No hi ha dia que la realitat no et recordi que la vida de moltes famílies és duríssima, que hi ha molts drames que et superen, que la matèria prima que tens davant és altament sensible i inflamable, que hi ha molts pares i mares incapaços d'educar, que el govern de torn no acaba de prendre's mai seriosament la teva feina, que... 
Però aquesta, que és una de les debilitats de l'ofici, n'és també una de les fortaleses. Ser ensenyant et dóna l'oportunitat d'aprendre cada dia de la realitat -per bé i per mal-, però implica també una gran responsabilitat: la de transmetre valors i coneixements MALGRAT tot!

7 de març de 2012

Llengua: EL problema (Carta al setmanari Hora Nova del 13/03/12)

Massa sovint ens és difícil entendre'NS (en sentit reflexiu, ho dic) i, en conseqüència, fer-nos entendre. Forma part de la naturalesa humana ser complexos. Però també és cert que tendim a buscar tres peus al gat i a complicar les coses senzilles que cauen pel seu propi pes... Per exemple: si tenim un model d'immersió lingüística que funciona, que lluny de provocar fractures socials, cohesiona, i que no perjudica ningú, per què hi ha d'haver gent entestada a fer cap i arreu i a crear mala maror? 
Com més va, més detesto l'encegament i la demagògia de què es valen alguns fonamentalistes -siguin de la banda que siguin- per fer prevaler els seus arguments desprovistos de raó.
De petita vaig viure i créixer en una població de costa plena d'immigrants andalusos, extremenys i castellans -i algun marroquí escadusser-. Vaig anar a una escola pública on parlar castellà al pati era un fet inevitable i corrent. A les aules hi havia diversos gitanos -que no ens escandalitzaven perquè no vivien en ghetos-,  alguns fills de guàrdies civils, gent treballadora, famílies humils... i mestres que van optar per tirar endavant una escola en català malgrat l'esforç descomunal que els suposava aleshores poder defensar-se dignament en una llengua que amb prou feines havien pogut salvar i que els havia estat negada. Però la llengua MAI no va ser un problema... i menys encara EL problema! Per què hauria de ser-ho ara? 
Fa falta mooooolta pedagogia per desterrar els prejudicis culturals i lingüístics. Fa por el que desconeixem. Potser si en aquest estat que dóna mostres d'estimar-nos tan poc tothom aprengués -sense complexos i apriorismes- unes nocions generals de les llengües que hi són oficials i si s'afavorís que ens coneguéssim tots millor ens estalviaríem ser on massa sovint som: en un atzucac preocupant.
Ai, la ignorància!

1 de març de 2012

Moral?

Moral? No és el mateix acollonir que acollonar... però n'hi ha que en nom dels valors, de la moral i bla, bla, bla se'n foten de tots nosaltres a la cara d'una manera tan sobrada que acaben aconseguint posar la por al cos a més d'un.
Evidentment no pretenc parlar des de cap mena de certesa absoluta ni atribuir-me cap virtut que no em correspongui, però necessito apel·lar al sentit comú enmig de tanta desorientació.  Em faria riure -si no fos que la situació no és còmica- que alguns rebutgin l'Eurovegas justament argumentant certs prejudicis morals, oblidant -com qui no vol la cosa- que en aquest país les loteries, el joc i les rifes són afavorits per o des d'organismes públics; o que -ens agradi o no- cada dia n'hi ha més que travessen la frontera per  venir a "gaudir" dels serveis que se'ls ofereixen als vorals de les nostres carreteres...

Ai, la moral! Costa poc queixar-se dels empleats bancaris amb pocs escrúpols que han col·locat productes indesitjables a pobres usuaris/clients que no sabien què es feien i oblidar que l'afany d'acaparar i l'excés d'ambició  va fer moltes vegades que aquests passessin per alt la premissa que enlloc no regalen duros a quatre pessetes!

En aquest país que fins fa quatre dies tothom pensava que era ric, massa vegades s'ha oblidat la moral, l'exercici de la responsabilitat individual i que no tot s'hi val!

Dit això: que no em vinguin amb romanços els que rebutgen l'Eurovegas adduint motius ètics. Innegablement podrien trobar molts altres arguments de pes per justificar el no al projecte. 

Òbviament, aquesta és només una minúscula mostra de la doble moral d'aquest país de pa sucat amb oli on el costum de fugir d'estudi és gairebé un esport nacional. La culpa és negra i ningú no la vol, però ja comença a ser hora que ens empassem una mica l'orgull i ens hi posem tots plegats!

22 de febrer de 2012

Reivindicar-se

Reivindicar és lícit i necessari. Evidentment cal mantenir uns mínims pel que fa a les formes i, òbviament, també pel que fa al fons: no tot s'hi val. De vegades cal deixar una mica de banda els arguments que ens dicta el cor i acceptar que la raó més cerebral s'acabi imposant. I justament aquest supòsit ens pot acabar conduint a deixar de banda al sa exercici de reivindicar (i de reivindicar-nos) en moments en què per motius diversos ens deixem engalipar per altres prioritats, per "certeses" hipotètiques o per complexos més o menys forasenyats. Sí, ja m'enteneu, excuses de tot tipus: "ara no és el moment", "no val la pena", "cal evitar confrontacions", "és moment de sumar", "potser m'equivoco"...
Això ho podríem aplicar en molts àmbits de la vida, tant en el vessant més personal i íntim, com en facetes més públiques i /o col·lectives. Res a dir. Només faltaria! No poques vegades és més assenyat veure-ho així, estar-se d'actuar en primera fila i veure-les venir.
Amb tot, de vegades es fa imperiosament recomanable i necessari deixar-se de romanços i reivindicar-se sense vergonya. Per salut, per dignitat o, simplement, per nassos! No es tracta de "reivindicar-se o morir", sinó de "reivindicar-se per no morir".

Ànims a tots aquells i aquelles que tenen/tenim motius sobrats per reivindicar(-se)! Sigui quin sigui l'àmbit en què ho fem: Endavant!

19 de febrer de 2012

Cels

Com pot un mateix cel assolir tants matissos i abraçar tantes realitats, tants dolors, tantes il·lusions, tants mons!
De vegades acollidors, d'altres aterradors; fascinants o feixucs; tranquil·litzadors o inquietants...

Us deixo dos dels meus cels empordanesos: un de crepuscle, l'altre matiner...

15 de febrer de 2012

I la "setmaneta" continua...

Sí, continua... però, malgrat tot, avui em miro l'ampolla i la veig mig plena!
Vejam, em permetré un exercici de catarsi individual d'urgència, trauré pit i encararé la resta de la setmana amb tot el delit del món perquè...

  1. Ahir només vaig haver de dir unes quantes desenes de vegades que Sant Valentí (disculpeu-me la grolleria) me la bufa o me la repampinfla. No! No em van regalar res, no vaig regalar res, i no vull que em regalin res. Que jo sóc catalana i que aquí se celebra Sant Jordi!
  2. Ve carnaval. Aquesta festa tampoc no em motiva. Dec ser una rara avis atès que al meu voltant hi ha una mena de fal·lera irrefrenable que ho paralitza tot. Val a dir que treballo a la vil·la de Roses, que no és Río, però viu obsessionada pel tema 11 mesos (només?) a l'any! En fi: accepto que per a molts, disfressar-se, fer l"indio" i perdre la vergonya  -ja sigui amb l'ajut de substàncies vàries o de motu proprio- és una vàlvula d'escapament més necessària que mai en temps de crisi. Qui canta, els mals espanta! A veure si els meus alumnes s'esbraven ben esbravats i tornen amb bons propòsits la setmana que ve...
  3. Aquests darrers dies m'he fet un fart d'escoltar, si us plau per força, la musiqueta insuportable amb què ens "delecta" l'oïda l'operadora de telefonia mentre ens tenen penjats de l'aparell esperant resposta. Això sí: després d'haver intentat dialogar amb la maquineta i encertar el número que cal prémer per resoldre la incidència!
  4. El cotxe m'ha deixat tirada a la carretera. Sí. Però ha tingut la delicadesa de fer-ho en ple dia, avui que duia telèfon -fa just una setmana, un "telefonicidi" involuntari em va tenir incomunicada tot el dia!- i no feia tard per recollir els nens a l'escola. A més, m'he pogut arraconar en una rotonda... És clar que a la noia que esperava clients a pocs metres d'on m'he aturat sense remei no li deu haver fet gaire gràcia veure que arribava. Potser m'ha pres per una "agent" de la competència! Tant se val! He tingut la precaució de no baixar del cotxe per no tenir la sorpresa que algú em volgués requerir serveis que no ofereixo i he esperat la grua disposada a conviure amb la gana una bona estona més.
  5. Acabo de desactivar l'hospital de campanya... Sembla que demà tot tornarà a la normalitat (tot, menys el meu  pobre cotxe!), però mantindrem activat en fase d'alerta el pla "antibiòtic_cat" per acabar d'eradicar els bacteris persistents...
  6. Fa vent, però la fred siberiana se'n torna cap a casa.
  7. I paro perquè m'adono que podria haver estat mooooolt pitjor.

13 de febrer de 2012

Setmaneta...

Hi ha setmanes que costen més de passar... els engranatges no acaben d'anar,  l'energia va escassa o, ben al contrari, anem tan passats de voltes que la hiperactivitat es tradueix en molta acció i sensació d'escàs profit.  Què hi farem! Un còctel format per fred siberiana (a l'Empordà, és femenina), tramuntana insistent, el carnaval trucant a la porta (més a les dels altres que a la pròpia) i un festival de virus a casa que obliga a muntar la paradeta dels remeis a la tauleta de nit és un panorama poc motivador... I no hauria calgut sumar-hi "telefonicidis" involuntaris,  ni altres entrebancs tècnics que m'estic de relatar!
Però vist com estan les coses per aquest món de Déu, qualsevol es queixa!
Demà, Sant Tornem-hi! A intentar engrescar adolescents amb el cap a qualsevol lloc -potser pensant allò tan important que han de dir al company del costat a través del messenger o del whats app-;  molts, probablement,  excessivament preocupats perquè no glaci durant la rua de divendres...
I jo tornaré a esperar que, un cop complerta la jornada laboral, em quedi encara prou delit per repartir també ànims a casa.
Bona setmana!

31 de gener de 2012

Vergonya de país! (Carta publicada a El Punt i a Hora Nova)

Vergonya de país...
He de fer esforços per no embarrancar-me cada dos per tres en aquest pensament tan galdós. I no és fàcil, creieu-me! Com puc evitar caure-hi si l'espectacle que ens ofereixen insistentment des de totes bandes els que haurien de liderar el país en la recerca de rumb s'entossudeix a demostrar que som,  més que mai , un país de pandereta i de focs artificials? 
Vergonya de país... sí.
Perquè és una falta flagrant de respecte que el governant de torn sempre es cregui tenir el dret -si no ja l'obligació- de potinejar en l'ensenyament proposant reformes meravelloses, plans miraculosos i noves "provisionalitats" que ens condemnen a més fracàs, a més desencant, a pedaços i més pedaços... Quan s'arribarà a entendre que l'educació dels ciutadans no s'aconsegueix a còpia d'instrucció, de quotes o d'hores de permanència? 
Fa llàstima pensar que en aquest país on vivim, entre uns i altres estem condemnant generacions senceres a un analfabetisme molt més perillós que el comú fa dos-cents anys: joves sense educació i amb escassos coneixements, amb poca cultura i menys informació que viuen feliçment  ignorants de la seva condició. Ells, que creuen tenir el món a un clic, saturats d'informacions que no saben discernir ni pair, víctimes del "progressa adequadament" per allò de no traumatitzar-los, sense referents clars, instal·lats en la cultura de la queixa... Però la culpa no és pas seva. O no només seva...
Vergonya de país!
Un país on tribunals populars dicten veredictes de "no culpabilitat" que exalten els ànims més peperos; on els directors d'entitats financeres enreden avis de bona fe; on per a molts la cultura de l'esforç es redueix a intentar de totes totes superar el càsting per entrar a GH; on un professor no té cap altra autoritat que la que ell mateix, a pols, hagi estat capaç de guanyar-se hora rere hora cada vegada que entra a les aules...
Vergonya de país!



2 de gener de 2012

Valors?

Què són els valors? Quin valor tenen? N'hi ha?
No patiu, que no penso entrar en disquisicions pseudometafísiques, filosòfiques o transcendentals. És només que a vegades no puc evitar pensar que, ni a base de garrotades, no hi ha manera que aquesta societat malalta on vivim (i on malviuen massa persones) s'adoni d'on resideix el valor de les coses... Tan difícil és?
Potser és que fa massa anys que estem fent les coses malament. I difícilment es pot reconèixer allò que no s'ha conegut mai. La febre consumista d'aquest país de nous rics que es va voler treure els complexos d'anys de repressió caient en l'error del tot s'hi val ha fet mal... Molts han obviat, si no oblidat, que el major llegat que una família pot deixar als seus fills és la cultura de l'esforç, l'acceptació de la veritat de les coses, l'assumpció del propi statu quo.
De petita, a mi em van ensenyar sempre que d'on no n'hi ha, no en pot rajar; que les misses arriben on arriben i no plouen mai del cel, i que somniar està bé, però que no es viu només dels somnis. I, mireu com són les coses: no em vaig traumatitzar!
Mai no em van amagar ni apartar de les qüestions essencials de la família: els meus germans i jo vam ser sempre partíceps de tot el que afectava a casa; per bé i per mal. A casa es parlava de tot (o gairebé). A taula, grans i petits compartíem converses i apreníem a valorar el que teníem, a no envejar el que estava fora del nostre abast i a lluitar per anar endavant i tenir il·lusions. Massa vegades he vist que actituds com aquesta han estat i continuen sent considerades irresponsables i descoratjadores. A canvi, massa famílies han pujat nens emmidonats, aliens al seu lloc real al món, sobreprotegits, incapaços de discernir, que ni volen ni saben esforçar-se. Molts d'aquests han estat educats en la cultura de la queixa: incapaços d'assumir un veritable raonament crític a l'hora d'afrontar la realitat, opten per la via irresponsable, per la rabieta de nen consentit que tot ho vol i res no sap.I els dóna per indignar-se "indignament" quan, de cop, descobreixen que no poden passar del seu bressol de cotó fluix al cotxe pagat (amb dipòsit ple de combustible, per descomptat!) i el crèdit il·limitat. De cop, pobrets, els deixen de riure les gràcies! I aterren en un món que els demana esforç i capacitat de sacrifici, valors que mai no han conegut, o que només han vist de passada, no fos cas que es traumatitzessin.  

1 de gener de 2012

carta

Cal fer sentir la nostra veu! I no caure en el parany d'aquells que ens acusen d'insolidaris, d'acomodats o de privilegiats! Una carta meva al Punt-Avui:
Podeu trobar interessant l'enllaç següent: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/490822-prou-de-parar-la-galta.html