Ànims! Ja sé que costa, cada vegada més, suportar aquests dies d’incertesa. El juliol no és un mes gens fàcil per a molts companys de feina en l’ensenyament, munts d’interins que han estat buidant-se en la seva difícil tasca dia rere dia d’un curs tot just acabat i encara a mig pair. Aquests dies preval aquell rau-rau nerviós d’una espera que sembla eterna i en la qual hi ha tantes esperances posades, però que no convida, gens, al repòs.
Amb una mica de sort, els dubtes es començaran a esvair la setmana entrant, però només els més afortunats podran dormir relativament tranquils a partir de finals de mes. Dissortadament, a molts -massa!- el neguit no els deixarà viure fins a finals d’agost. I això, encara, si han quedat prou engrunes per repartir, que tal com tenim les coses, cada vegada van més escasses. Aquest any seran més els que hauran de confiar en la “sort” que aquells que tenim plaça els deixem suplències per fer i que tinguem el “detallet” de no posar-nos malalts, posem per cas, menys de dues setmanes...
Que trist! Això sí: al setembre, o quan tinguin la sort de ser cridats, hauran d’incorporar-se a la feina amb motivació, disposats a assumir el que els toqui i sense perdre la il·lusió, només faltaria! I ho faran, i tant! Amb escasses excepcions, perquè en tots els col·lectius, òbviament, hi ha elements discordants.
Han passat uns anys des que jo estava en aquesta conjuntura, però ho tinc tan present que no ho puc, de cap manera, oblidar; menys encara quan tants anys de lluita col·lectiva i de millores aconseguides a pas de puça se’n van en orris en un no res enduent-se per davant, com sempre, els més dèbils.
A tots ells, molts ànims!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada