Valors?

Què són els valors? Quin valor tenen? N'hi ha?

No patiu, que no penso entrar en disquisicions pseudometafísiques, filosòfiques o transcendentals. És només que a vegades no puc evitar pensar que, ni a base de garrotades, no hi ha manera que aquesta societat malalta on vivim (i on malviuen massa persones) s'adoni d'on resideix el valor de les coses... Tan difícil és?

Potser és que fa massa anys que estem fent les coses malament. I difícilment es pot reconèixer allò que no s'ha conegut mai. La febre consumista d'aquest país de nous rics que es va voler treure els complexos d'anys de repressió caient en l'error del tot s'hi val ha fet mal... Molts han obviat, si no oblidat, que el major llegat que una família pot deixar als seus fills és la cultura de l'esforç, l'acceptació de la veritat de les coses, l'assumpció del propi statu quo.

De petita, a mi em van ensenyar sempre que d'on no n'hi ha, no en pot rajar; que les misses arriben on arriben i no plouen mai del cel, i que somniar està bé, però que no es viu només dels somnis. I, mireu com són les coses: no em vaig traumatitzar!

Mai no em van amagar ni apartar de les qüestions essencials de la família: els meus germans i jo vam ser sempre partíceps de tot el que afectava a casa; per bé i per mal. A casa es parlava de tot (o gairebé). A taula, grans i petits compartíem converses i apreníem a valorar el que teníem, a no envejar el que estava fora del nostre abast i a lluitar per anar endavant i tenir il·lusions. Massa vegades he vist que actituds com aquesta han estat i continuen sent considerades irresponsables i descoratjadores. A canvi, massa famílies han pujat nens emmidonats, aliens al seu lloc real al món, sobreprotegits, incapaços de discernir, que ni volen ni saben esforçar-se. Molts d'aquests han estat educats en la cultura de la queixa: incapaços d'assumir un veritable raonament crític a l'hora d'afrontar la realitat, opten per la via irresponsable, per la rabieta de nen consentit que tot ho vol i res no sap.I els dóna per indignar-se "indignament" quan, de cop, descobreixen que no poden passar del seu bressol de cotó fluix al cotxe pagat (amb dipòsit ple de combustible, per descomptat!) i el crèdit il·limitat. De cop, pobrets, els deixen de riure les gràcies! I aterren en un món que els demana esforç i capacitat de sacrifici, valors que mai no han conegut, o que només han vist de passada, no fos cas que es traumatitzessin.