No: ningú no ens prepara per a l'inexplicable. Som humans. Patim, dubtem, improvisem, ens equivoquem, aprenem... Som docents. A vegades la gent pensa que pel sol fet de ser-ho tenim més recursos per gestionar certes situacions. I, a priori, si més no, pot ser cert. La nostra és una feina vocacional (en la majoria de casos!) en la qual, per sort o per desgràcia, sovint pesa més en la nostra manera d'afrontar les situacions del dia a dia la nostra intuïció que no pas la formació. L'experiència ens va mostrant el camí; el suport dels companys és un gran aliat, el sentit comú ens hi ajuda, però res ni ningú ens pot preparar per afrontar l'imprevist. Avui, entre la perplexitat, la indignació i el dolor m'esgarrifo de pensar què hauria fet jo davant una atrocitat com la que han viscut els companys i els estudiants de l'institut Joan Fuster. No em puc resignar a pensar que ha estat una fatalitat. és ben humà buscar respostes a allò que no en té, a trobar on poder fer recaure la culpa de tot plegat.
Ha mort un company. Un company que treballava precàriament. Un professor vocacional que feia poc havia iniciat, ben il·lusionat (i content potser de la sort que havia fet!) una nova substitució en aquest institut. El seu valor li ha costat la vida. Fa mal pensar-ho. Qui més qui menys ha rebut alguna vegada per haver intercedit en una baralla al pati, al passadís o a l'aula. Li podia haver tocat a qualsevol altre.
Cal ser cauts, en les valoracions i en les reaccions. Però no se'ns pot demanar que no expressem el dolor, la ràbia, la incredulitat, la tremenda impotència d'un acte com aquest. Ens cal pair-ho.
El millor homenatge, sens dubte, és el respecte per les víctimes. Per totes.
Ningú no està preparat per a això...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada