Aquest any veig com es pon el sol en un hortizó nou al qual ja m'estic avesant, mentre visc la cançó enfadosa de cada final de curs. I tot és igual i diferent alhora: els comiats que són punts i apart perquè una altra volada d'estudiants que han compartit l'adolescència amb nosaltres emprèn camins nous amb més o menys il·lusió o neguits; els punts i seguit d'aquells altres que retrobarem al setembre, sovint més alts, més rebels i més murris; i el punt i final d'algun company de vocació que acaba el seu periple en el món de la docència amb una barreja d'alliberament i de melangia.
I com sempre, m'adono que he gaudit mentre he continuat aprenent en aquesta feina que no permet deixar d'estar alerta i en què l'empatia, encara que hi anem posant pell morta, ens fa patir per les tristors, els dubtes i les angoixes d'alguns alumnes o ens fa bullir la sang per l'apatia o el conformisme d'altres.
De fet, fa uns dies que estic vivint un petit i egoista dol pels alumnes de 2n de batxillerat que deixen de formar part de la tripulació del submarí del Monturiol; un dol que arriba al punt àlgid aquests dies que molts d'ells s'enfrontaran a les PAU i a l'assignació de plaça universitària. Aquest és el moment en què pares i docents els hem d'amollar les amarres i esperar que acabin trobant el rumb que els portarà al seu port, al que ells triïn. I mai no és fàcil, malgrat que és absolutament necessari. Si hem fet bé la feina, sabem que tard o d'hora potser ens retrobarem en alguna cruïlla de camins i rememorarem amb un somriure algun instant compartit.
A tots i totes els desitjo, com sempre, sort i encerts. I que sàpiguen gaudir de la vida en cada instant, malgrat que el camí a vegades sigui llarg, polsós, massa dret o ens porti per viaranys difícils.
Nois i noies: recordeu de posar sempre un punt de passió al que feu perquè la monotonia no us ensopeixi. Endavant les atxes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada