Per això, malgrat la feina pendent, encaro els dies que venen amb la determinació i amb la il·lusió que sempre em fa viure aquest meu mes... el meu març que convida a obrir portes, a eixamplar horitzons, a prendre aire per viure amb intensitat, a renéixer. El mes que em va veure néixer, ja fa una bona colla de primaveres i de tardors.
Sento que haver nascut aquest mes ja és un bon regal. Però no me'n demaneu el perquè: probablement és una certesa poc racional, un encaterinament capriciós sense gaire més sentit que qualsevol superstició banal. I tant se me'n dona que sigui així. En faig prou de saber que som a un altre març i que encara em puc repetir el mateix mantra: soc aquí.
Tanmateix, avui, vigília del meu aniversari, m'adono que allò que ara mateix em faria més feliç és veure com la tristor s'esborra dels ulls d'una de les persones que més m'estimo, desolada per un dels primers desenganys de la seva vida. Tant de bo pogués pair sense gaire dolor la sinceritat dels meus mots quan li dic que tot passarà, que aquest dolor punyent que sent avui s'anirà diluint i deixarà pas a altres dolors -la vida té aquestes coses!- però que, per sobre de tot s'imposaran altres experiències, nous reptes i multitud de moments feliços i de pàgines compartides. Demà serà un altre dia, fill.
Ser mare té això: no deixem mai de patir mentre ensenyem els nostres fills a trepitjar la pols i les pedres del seu propi camí. I aprenem a fer-nos a un costat per tot just oferir-los el braç si mai necessiten un suport on agafar-se. Que per molts anys pugui ser així.
Lluís Llach, "Que tinguem sort"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada