18 anys. I el temps que abans de ser
tu vas ser primer només una ombra, una idea vaga. Una idea que va
anant prenent força fins que es va convertir en forma. I amb la
forma, la notícia del teu esclat, de la teva transformació d’aquell
no res indefinit que era estimar-te sense tenir-te, a la certesa de
la vida que creixia dins meu.
Nou
mesos per anar construint la idea de no ser mai més dos i
prou. Quaranta setmanes (que no van arribar
a ser) per fer-te un lloc i donar-te les claus de la nostra vida de
família. Mentiria si ara et digués que
recordo cada una dels dies que van omplir aquelles setmanes mentre tu
m’anaves omplint, però sí que en recordo instants fulgurants i
estremiments de futura
mare novella: la confirmació de l’embaràs, la primera imatge
(acompanyada de la certesa del batec accelerat del teu cor estrenat
de poc), la
constatació que series un nen (encara que abans ens haguessin
gairebé assegurat que duia una nena al ventre), la il·lusió dels
avis, preparar casa per rebre’t, la tria del nom -«nom de peix, li
voleu posar?»-, les sotragades del tren amb què anava a treballar
cada dia (i la sort que vaig tenir de treballar tot el curs a
Girona!)...
Quan
el metge va augurar que podies
néixer cap al 7 de juliol, vaig pensar: «no naixerà pas per Sant
Fermí». I no ho vas fer. Les últimes setmanes, quan em deien que
venies petitó, gairebé m’asseguraven que no passaries de les
revetlles, que
ja hauries sortit.
Però et vas quedar dins, ben confortable, mentre jo sentia, ajaguda
al sofà del pis calorós, l’esclat del petards que a tu tampoc no
t’han agradat mai. Ni revetlles, ni Sant Fermins: vas triar néixer
la matinada d’un dimarts, el
2, i vas arribar amb pressa. Jo havia sopat amb gana, però a l’hora
d’anar a dormir el mal de ronyons no em deixava jeure: «coi de mal
d’esquena!». Després d’uns quants intents sense aconseguir
jeure, vam agafar els trapaus i vam enfilar cap a urgències, amb la
por
que ens aviessin cap a casa abans de gaire. Però va resultar que
estava de part... encara que havia d’anar per llarg. Però tres
hores després, i
enmig de corredisses perquè havies decidit anar de pressa, ja
et coneixia la
fesomia i tenia clavats els teus ulls intensos i voraços -però que
encara no hi veien- a les pupil·les. Ja tenia un grau més: era
mare!
I tu ja tenies nom: Roger! I vas
néixer petit, però amb gana i et vas afanyar a menjar i créixer. I
ens ho vas fer tot fàcil, encara que als ulls d’uns pares novells,
el veritable repte començava aleshores: la paternitat és el gran
canvi, l’aprenentatge de veritat.
Han
passat una colla d’experiències i tens ja moltes lliçons apreses.
Avui estrenes la majoria d’edat i estàs
a punt de tancar definitivament una etapa de
reptes mesurats i d’horitzons propers. Perquè ara et tocarà
emprendre el vol i mirar més enllà. Ho pots fer ben tranquil:
deixes l’institut amb el llistó ben amunt (sort que no t’agrada
especialment,
dius, estudiar!)
i amb els idees clares. Pots estar orgullós de tot el que has
aconseguit fins ara sense haver hagut de
fer renúncies. Tu ets així: fas les coses i ja està, sense
escarafalls, perquè, simplement, toca. Tal com has anat
fent sempre: la guitarra, l’anglès, el futbol, els amics...
I
així seguiràs, ho sabem, ara
que començaràs
a ser tu mateix, més que mai, el que vagi traçant l’itinerari de
la teva vida.
Ho faràs tu, però nosaltres -els teus pares i la
Jana, la germana que tant t’estimes-
hi serem per acompanyar-te sempre, no ho oblidis.
Llença’t
a la vida que t’espera amb els braços oberts!
Per
molts anys, Roger!
Figueres, 2 de
juliol de 2020
"Happy Birthday" (Bono and The Edge)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada