2 de juliol de 2020

Divuit!



18 anys. I el temps que abans de ser tu vas ser primer només una ombra, una idea vaga. Una idea que va anant prenent força fins que es va convertir en forma. I amb la forma, la notícia del teu esclat, de la teva transformació d’aquell no res indefinit que era estimar-te sense tenir-te, a la certesa de la vida que creixia dins meu.
Nou mesos per anar construint la idea de no ser mai més dos i prou. Quaranta setmanes (que no van arribar a ser) per fer-te un lloc i donar-te les claus de la nostra vida de família. Mentiria si ara et digués que recordo cada una dels dies que van omplir aquelles setmanes mentre tu m’anaves omplint, però sí que en recordo instants fulgurants i estremiments de futura mare novella: la confirmació de l’embaràs, la primera imatge (acompanyada de la certesa del batec accelerat del teu cor estrenat de poc), la constatació que series un nen (encara que abans ens haguessin gairebé assegurat que duia una nena al ventre), la il·lusió dels avis, preparar casa per rebre’t, la tria del nom -«nom de peix, li voleu posar?»-, les sotragades del tren amb què anava a treballar cada dia (i la sort que vaig tenir de treballar tot el curs a Girona!)...

Quan el metge va augurar que podies néixer cap al 7 de juliol, vaig pensar: «no naixerà pas per Sant Fermí». I no ho vas fer. Les últimes setmanes, quan em deien que venies petitó, gairebé m’asseguraven que no passaries de les revetlles, que ja hauries sortit. Però et vas quedar dins, ben confortable, mentre jo sentia, ajaguda al sofà del pis calorós, l’esclat del petards que a tu tampoc no t’han agradat mai. Ni revetlles, ni Sant Fermins: vas triar néixer la matinada d’un dimarts, el 2, i vas arribar amb pressa. Jo havia sopat amb gana, però a l’hora d’anar a dormir el mal de ronyons no em deixava jeure: «coi de mal d’esquena!». Després d’uns quants intents sense aconseguir jeure, vam agafar els trapaus i vam enfilar cap a urgències, amb la por que ens aviessin cap a casa abans de gaire. Però va resultar que estava de part... encara que havia d’anar per llarg. Però tres hores després, i enmig de corredisses perquè havies decidit anar de pressa, ja et coneixia la fesomia i tenia clavats els teus ulls intensos i voraços -però que encara no hi veien- a les pupil·les. Ja tenia un grau més: era mare!
I tu ja tenies nom: Roger! I vas néixer petit, però amb gana i et vas afanyar a menjar i créixer. I ens ho vas fer tot fàcil, encara que als ulls d’uns pares novells, el veritable repte començava aleshores: la paternitat és el gran canvi, l’aprenentatge de veritat.

Han passat una colla d’experiències i tens ja moltes lliçons apreses. Avui estrenes la majoria d’edat i estàs a punt de tancar definitivament una etapa de reptes mesurats i d’horitzons propers. Perquè ara et tocarà emprendre el vol i mirar més enllà. Ho pots fer ben tranquil: deixes l’institut amb el llistó ben amunt (sort que no t’agrada especialment, dius, estudiar!) i amb els idees clares. Pots estar orgullós de tot el que has aconseguit fins ara sense haver hagut de fer renúncies. Tu ets així: fas les coses i ja està, sense escarafalls, perquè, simplement,  toca. Tal com has anat fent sempre: la guitarra, l’anglès, el futbol, els amics...

I així seguiràs, ho sabem, ara que començaràs a ser tu mateix, més que mai, el que vagi traçant l’itinerari de la teva vida. 
Ho faràs tu, però nosaltres -els teus pares i la Jana, la germana que tant t’estimes- hi serem per acompanyar-te sempre, no ho oblidis. 

Llença’t a la vida que t’espera amb els braços oberts!

Per molts anys, Roger!



Figueres, 2 de juliol de 2020

"Happy Birthday" (Bono and The Edge)

Cap comentari:

Publica un comentari

I tu, què hi dius?