Trobar a faltar l'alè de l'aire que expires i dubtar si en algun espai remot encara saps qui soc. Entrebancar-me en dir el teu nom perquè ja no estic prou segur de si realment sona com jo el vull imaginar. Evocar un somriure que potser mai no ha arribat a esbós. Sentir sedosa una veu que en realitat sona aspra...
I així, reclòs en la salmòdia inesgotable de l'enyor que pesa com el plom, t'imagino cada dia i cada nit.
I se'm fan llargs els silencis quan estic sol. Perquè sé prou bé que, en algun lloc fora de mi, tu no en saps res, del meu turment. I quan no puc més recordo nítidament les paraules que em vas deixar anar un dia, enmig d'una conversa banal i dolorosament neutra: "Es pot enyorar el que mai no has tingut?"
Es pot. Es pot sagnar sense ferides, plorar sense llàgrimes i enyorar malgrat tenir ben a prop. Perquè la distància sempre fa de mal mesurar. Com el dolor... i com l'enyor.
