Educar és una tasca col·lectiva (compartida per la societat, la família, l'escola i tots i cadascun dels ciutadans). És una responsabilitat en la qual no s'hi val delegar o eludir el compromís. Tots som agents educadors i en la interacció diària de factors múltiples i diversos és on radica l'educació dels individus que formen i conformen la societat (o les societats, en plural, si volem ser més exactes).
Jo, que sóc professora i, per tant, formo part del món "educatiu", sempre he recelat d'aquesta etiqueta com a distintiu professional. Sóc educadora, sí, en tant que sóc mare, ciutadana, adulta,veïna... però no em va agradar, per exemple, quan anys enrere el departament d'Ensenyament va adoptar el nom de departament d'Educació. Per què? Ras i curt: entenc la voluntat integradora del concepte -que permetia que se sentissin acollits sota el mateix paraigua molts professionals de l'entorn educatiu més enllà del professorat estricte o "convencional"- però és una idea perniciosa; si ja hi ha professionals que eduquen, què fan els pares, la família, l'entorn...? Jo prefereixo que em diguin ensenyant, simplement. I no és poc! No hi ha ensenyament sense aprenentatge, sense vocació, sense interacció, sense patiment... Sí: patiment! Perquè quan creus en la teva feina i en la responsabilitat enorme que implica, pateixes cada minut de classe que fas, i també els molts que no fas. No hi ha relaxació possible. Mai. Pots arribar a disfrutar-ho, a trobar motivacions sota les pedres, a rebre com un regal els progressos més ínfims o una mostra de gratitud casual i senzilla. Evidentment l'experiència t'ensenya a posar distància dels problemes que vius o intueixes a les aules i/o fora d'elles. Per salut mental (i, fins i tot, física!). L'empatia és bona i necessària, però identificar-se amb els problemes i endur-se'ls posats cap a casa pot arribar a ser corrosiu, nociu... Només el temps ens ho ensenya i, de fet, per sort o per desgràcia, mai no n'aprenem del tot. El temps ens ajuda a conviure amb aquesta realitat. A les aules dels centres d'ensenyament públics, òbviament, no vivim un món ideal. No tenim alumnes perfectes ni recursos enlluernadors. No hi ha estabilitat, ni confiança, ni autoritat. No tenim un sistema òptim -ni cap possibilitat de res que s'hi assembli-, ni professors fora de sèrie . O potser sí. Potser és ple de petits herois, moltíssims professionals encara prou motivats que s'escarrassen per tirar endavant malgrat tot. Gent que lluita per ajudar a formar ciutadans que toquin de peus a terra en un món real, tangible, divers i complex. A l'ensenyament públic no hi ha, òbviament, ni temps ni espai per a relaxar-se. Com tampoc no hi ha clients. Hi ha ciutadans als quals s'han d'oferir possibilitats i oportunitats.
Evidentment, al món hi ha lloc per a escoles elitistes que venen serveis, distinció i pedigrí. Però jo crec en l'ensenyament públic perquè és el que ofereix més eines per a viure en el món real. I no m'agrada veure com es vol promocionar un centre privat carregant els neulers contra el professorat "relaxat" de l'escola pública. Prou castigats que estem! Al marge que, com en qualsevol col·lectiu més o menys nombrós, també a l'ensenyament hi ha "professionals" d'implicació dubtosa o de vocació nul·la. Però això ja són figues d'un altre paner.
Jo no vull clients. M'estimo més un model d'ensenyament en què fem escola plegats i en el qual interactuem, siguem crítics i acceptem que cal aprendre cada dia, sense treva, per no deixar de millorar. Un entorn on no se'ns fiscalitzi constantment, on no se'ns menystingui; un sistema on no correm el risc de convertir-nos ens simples mercenaris abocats a vendre un producte com l'ensenyament amb un màrqueting desmesurat. Mantenir un sistema participatiu, autocrític, obert no ha de passar per fer dels centres educatius una fira on el marxandatge pesi més que els valors i l'enlluernament causat per la forma ens impedeixi veure el fons.
Que vagi de gust!
