Sempre s'havia sentit a dir que un era innocent mentre no es demostrés el contrari. D'això en deien "presumpció d'innocència". I es veu que era un principi jurídic aplicable universalment. Sempre que no hi hagués de per mig una dictadura aplicant les seves pròpies presumpcions a tort i a dret i fent-se lleis a mida. Però es veu que ara els únics innocents som els que encara confiem en aquesta suposada premissa. Sí: devem ser massa innocents els que creiem que l'escola catalana educa en lloc d'adoctrinar; els que estem convençuts que ensenyar la llengua pròpia del territori és sumar i no dividir; els que entenem que l'ensenyament públic és l'espai que fa possible la convivència i la cohesió social, i no l'origen de ghettos; els que estem pel diàleg i no per la por. Potser és que vivim en un món real i no en aquell infern ple de gent violenta que ens volen fer creure.
Tanmateix, hi creiem; més enllà d'endogàmies i de gremialismes, és clar. Perquè som prou honestos per saber i entendre que dins d'un col·lectiu amplíssim i heterogeni hi caben sensibilitats, ètiques i ideologies de tots colors; individus impecables i hooligans de causes ben diverses. Però rarament deixem de tocar de peus a terra fins al punt d'oblidar-nos de la complexitat del món on vivim i treballem. Prou convivim amb la diversitat d'una societat calidoscòpica i plural!
Per tant, no és de cap manera just que es busqui i s'atiï la criminalització dels professionals del sector educatiu i que s'obviï que, per damunt de qualsevol altre condicionant, som professionals. Això sí: professionals que no podem girar-nos d'esquena a la realitat, tancar els ulls a l'actualitat i negar-nos a respondre preguntes. La majoria, sortosament, tenim prou seny per saber on són els límits. I fem la nostra feina, malgrat tot, amb tota la dignitat possible, encara que sovint ens toqui remar contracorrent i treure'ns els recursos (que no tenim) de la màniga.
Definitivament, ens volen penjar la llufa. I sort n'hi ha de la vocació!
Companys, no és això (Concert per la llibertat, 2013)
Posem-hi que visc en una ciutat, X, que fa anys que decau. I no vull dir que no s'hi facin coses, ni s'hi engeguin projectes ni que hi manqui gent entusiasta que la mou i remou des d'àmbits ben diversos. Al contrari. Però potser encara viu massa d'inèrcies, de bones voluntats... i de retalls de premsa.
Posem-hi que és una ciutat decrèpita, de persianes que baixen definitivament, de voreres impracticables i de circulació impossible. Una ciutat d'oportunitats perdudes, de trens que passen de llarg i de castells de sorra que s'enduu la primera tramuntanada que passa, per tímida que sigui. Una ciutat plena de confeti, lluentons i vernís per tapar parets escrostonades i esquerdes que s'eixamplen. I, malgrat l'activitat frenètica que es viu en molts àmbits -cultura, esports, educació, associacions...- l'abisme es va fent gran. Perquè perdem el punt de vista i ens oblidem que la ciutat són les persones. I les persones no viuen de catifes vermelles o de vernissos enlluernadors, sinó que pateixen problemes vulgars i moren de mals prosaics. I volen carrers nets i sons plàcids, i anar pel carrer sense por. I poder posar un plat a taula. I per a això no calen purpurines ni ostentacions.
Posem-hi que als que tenen gana, els oferim sopa de lluentons i copes daurades. I, és clar, no es moren de gana, però s'empatxen de fum fugisser i de paraules exquisides mentre a tots plegats ens van caient damunt les runes de les parets que no sabem apuntalar.
La paraula té un nosequè captivador, un poder irrefutable que pot arribar a ser perniciós quan se'n fa un ús malintencionat. La paraula ens defineix, ens descriu, ens alimenta i ens atrapa. Sovint, sense que hi tinguem res a dir: ni tan sols ens n'adonem quan som abduïts pel seu encís, sobretot quan ens atrau amb un posat prosaic i el parlant se'ns enduu com qui no vol la cosa. Sovint, tot s'ha de dir, el propi usuari obra aliè a la transcendència que tenen les paraules que tria. Perquè parlem fent una tria inconscient dels mots. I construïm, innocentment moltes vegades, el nostre discurs sense parar esment a les connotacions del llenguatge que utilitzem. Tanmateix, fins i tot el més innocent dels parlants es deu a l'herència rebuda, als aprenentatges fets, a les idees adquirides sisplau o per força. Obvio, és clar, aquells que fan un ús conscient, partidista i intencionat de cert to o de determinades formes lèxiques. Existeixen. I n'hi ha que fins poden tenir certa gràcia -a banda de ser els més perillosos per poc que badem-. Perquè l'eloqüència és un do reservat a uns quants i ningú ens pot garantir que en faran bon ús. Però d'eines per millorar les nostres dots oratòries, n'hi ha. Igual que hi ha sabatilles esportives per a qualsevol que es digni a intentar fer activitat física, sigui un corredor d'estar per casa o un finalista olímpic.I no es tracta només d'eixamplar els recursos retòrics per fer discursos ben condimentats. També hem de saber triar la matèria prima, el temps de cocció i la vaixella amb què servirem el plat en funció de qui l'hagi de pair. I procurar no enverinar ningú, si pot ser.
Amb la paraula podem seduir, vendre, enaltir o anihilar. Podem construir i destruir. Podem ser i no ser. Crear i recrear. Jugar i ferir. Podem enamorar-nos de mots de sentit ignot, delectar-nos en la sonoritat de llengües que no sabem, emborratxar-nos de paraules.
Podem parlar per parlar, parlar per omplir el buit, per no haver d'escoltar els altres, per bastir ponts o per augmentar fissures. Podem xerrar desenfrenadament, discórrer amb poc o molt d'encert, dialogar o fer-nos-en només la il·lusió (perquè a vegades els diàlegs només són monòlegs en companyia). Però, per sobre de tot, jo defenso el terme "enraonar". Quina paraula més bonica! Perquè enraonar ve de raonar. I prou falta que ens faria en aquests moments incerts un diàleg ben (en)raonat!
He dit que m'agrada la paraula enraonar. És clar que jo sóc d'una mena una mica estranya, perquè pertanyo a un gremi curiós: el dels filòlegs. I és que, als filòlegs, les paraules ens fan perdre el món de vista! Probablement el departament d'un institut on més difícil es fa discutir, que no raonar, és el de llengües. Per què? perquè costa deixar-nos sense paraula o amb la paraula a la boca. I perquè difícilment ens avenim a no tenir l'última paraula. I per acabar-ho d'adobar, sabem prou bé que "tal dia farà un any", que "tal faràs, tal trobaràs" i que "dos no es barallen si un no vol". Per cert: si no us convido pas a visitar el meu departament és perquè encara hi prendríem mal; ja ho sé que diuen que com més serem més riurem, però és que no hi cap ni una agulla!
En qualsevol cas -i vet aquí on volia anar a parar- en un món on les tertúlies s'omplen de discursos buits o d'arengues demagògiques i on qualsevol adolescent amb poca o molta gràcia es creu que podrà guanyar-se la vida sent youtuber, treballar l'oratòria a l'aula no està gens de més. I això és el que fa quatre cursos es va proposar des del Servei Educatiu de l'Alt Empordà. L'Espai Armengol va tirar un ham i de seguida hi va haver professionals que s'hi van engrescar. I un grup de treball es va posar mans a l'obra a construir un projecte que ja ha arribat a la quarta edició: el Concurs d'Oratòria Juvenil de l'Alt Empordà. Gràcies als que hi van creure i l'han fet créixer!
En aquestes quatre edicions hem vist que hi ha un bon planter de jovent amb empenta i dots per millorar el nivell de l'oratòria quotidiana. Potser en sortiran polítics, poetes, periodistes, opositors, actors, advocats o professors. Potser seran tertulians, influencers o venedors de fum i d'altres espècies. Qui sap. Potser no tindran una necessitat imperiosa de dominar la paraula. Però segur que tindran millors eines per analitzar allò que els diuen i per saber que "paraules sense obres, cítara sense cordes" o que per anar per la vida sempre és un valor afegit ser home (o dona) de paraula.
Per molts anys a aquests joves capaços de fer seu el do de l'oratòria!
Abril. Llum. Tercer trimestre. Calendaris que comencen a esgotar fulls. Agendes plenes. Mestres i deixebles ens acostem a aquella època de l'any en què les hores de son a alguns se'ns fan més curtes que mai. O, com molt bé diu un col·lega: "aquelles nits que dormim de pressa".
Primavera capriciosa. Alts i baixos inevitables. Somriures i llàgrimes. Temps de voler i no poder perquè sembla que ens robin les hores. Estudiants a punt d'arrencar el vol que comencen (tot just ara!) a veure les orelles al llop. Els números no surten. Desitjos i realitats. Llums i ombres. Fred i calor.
Capítols per llegir. Poemes per fer i molts paràgrafs que esperen ser escrits. I la gairebé certesa que algun moment tindré la gosadia de posar-m'hi.
Però abans hauré de fer net. Fer lloc a la safata d'entrada. Esborrar correus obsolets. Liquidar duplicitats. Recuperar encàrrecs oblidats i acceptar que hi ha tasques que no podré endegar o que no sabré endreçar. Reptes vells i nous. Obligacions imperioses i projectes poc o gens abastables.
Si mai em demanen que em defineixi, tinc un bon problema: qui soc jo per dir qui soc o què soc? En tot cas, la conjunció de les múltiples visions que poden tenir de mi els altres -sempre segons la perspectiva des de la qual m'enfoquen- pot fer més honor a la veritat.
Amb tot, a vegades ens toca mullar-nos i dir qui som. En aquests casos a vegades em funciona la descripció que un dia vaig escriure al meu perfil de twitter: "Empordanesa. Filòloga. Professora de secundària. Mare. Dona. Ciutadana. Inquieta. Catalana, republicana i d'esquerres!".
Crec que, poc o molt, trobaria testimonis capaços de corroborar que el que hi dic no és fals. És clar que em faltarien molts més matisos per a definir-me. Perquè a part d'això, soc moltes altres coses; algunes de manera irrefutable i indefugible, i d'altres de manera passatgera o circumstancial. Vaja: que soc com qualsevol altra persona convencional: una conjunció de factors heredats, accidentals, circumstancials, arbitraris o calculats.
I, si entrem en el terreny dels "detalls" i el caràcter, ja seria més pelut de decidir. A casa us diran que soc impulsiva i cridanera. A la feina, xerraire sense remei (parlo pels colzes, jo!) i una mica inquieta. O una mica i força.
Què hi farem: no es tracta pas de treure tots els draps bruts ara, oi? Per això ho deixaré estar abans no en surti escaldada.
Perquè, de fet, avui tan sols hi ha una propietat que preval per sobre de la resta: soc DONA. Amb tot el que això duu implícit. Bé: avui, com qualsevol altre dia. I això no em fa inferior, però tampoc superior.
Sempre s'havia sentit a dir que un era innocent mentre no es demostrés el contrari. D'això en deien "presumpció d'innocència". I es veu que era un principi jurídic aplicable universalment. Sempre que no hi hagués de per mig una dictadura aplicant les seves pròpies presumpcions a tort i a dret i fent-se lleis a mida. Però es veu que ara els únics innocents som els que encara confiem en aquesta suposada premissa. Sí: devem ser massa innocents els que creiem que l'escola catalana educa en lloc d'adoctrinar; els que estem convençuts que ensenyar la llengua pròpia del territori és sumar i no dividir; els que entenem que l'ensenyament públic és l'espai que fa possible la convivència i la cohesió social, i no l'origen de ghettos; els que estem pel diàleg i no per la por. Potser és que vivim en un món real i no en aquell infern ple de gent violenta que ens volen fer creure. 
