Solstici d'hivern

Després de la pluja que ens va abraçar amorosament el Nadal per ajudar-nos a sentir empara en l'aixopluc de casa, han vingut els dies assolellats. I la tebior del sol tímid d'hivern ens ha fet esbatanar totes les finestres -àvids de llum- i, també, alguns records. I perdut enmig d'aquest no-res entre el ser i el no ser hi surts tu, entre les boires que et tenen pres des de fa temps. I ens somrius amb bonhomia, però amb el deix murri, a punt de jugar una altra vegada a picar l'ullet i inventant-te mil i una paraules que, sense dir res, ho diuen tot en aquest punt del teu viatge. A cada estació has anat deixant penyora i el teu equipatge s'ha anat fent més i més lleuger, fins al punt d'evaporar-se. I ara somrius al teu jo que no acabes de reconèixer en les fotos que t'apropo, mentre els teus ulls espurnegen i ens connecten.

No sé si pots ser feliç així, però vull creure que no ets infeliç. Perquè el pòsit de tots els teus anys de sacrifici i lluita és ben present entre nosaltres; segur que estaries ben orgullós del hem fet gràcies a tu i a la mare...

Hi ha tantes coses que voldria exlicar-te! Però em resigno a veure't somriure. I m'empasso, amb llàgrimes a l'ànima, les paraules que tu ja no entens, les felicitacions d'any nou i les fites que m'has ajudat a assolir. Feliç any nou, pare!

Nadal 25

 

Avui fas anys, pare...

9 de novembre, pare. I tu, que hi ets i no hi ets, fas un any més. Encara que, perdut en la boira que ha empresonat la teva memòria, no ho saps. Amb tot, aquest boira fa un temps que és juganera i et bressola en una dolçor que et fa somriure mentre ens dius paraules impossibles amb veu de Mickey Mouse i ens assenyales fotos en els retalls de revista que et fan companyia. Tu no ho saps, pare, però fas anys, encara que la teva rutina d'avui haurà estat com la de qualsvol altre dia, en aquest palauet on vius, envoltat d'altres reis i reines sense tron i lluny del teu Palau d'horitzons amples.

I nosaltres brindem per tu i per tot els que ens has donat. I reivindiquem l'home inquiet que vas ser: el pare i espòs sacrificat i responsable, prou ferm per guiar-nos i prou flexible perquè féssim el nostre propi camí. El qui va viure i es va desviure per la família i pel seu llegat. I brindem també pel mestre vocacional, pel sindicalista convençut, pel polític de carrer, pel ciutadà militant... I perquè tot el que vas aconseguir no quedi en l'oblit, per vergonya dels que potser no t'ho van saber agrair quan tocava.

9 de novembre i no t'he posat cap cançó: fa temps que no et diuen res... Tampoc has rebut cap ram de flors, ni pastissos ni bombons; però has llepat i agraït com un nen llaminer el caramelet que t'ofereix la mare cada diumenge. I m'has picat l'ullet com si tinguéssim un secret. Potser el tenim i no ho sé...

Amb tot, si hagués de posar-te una banda sonora, avui triaria una de les poques cançons que et sentia cantar de petita... Va per tu, pare:

"El Rey", Vicente Fernández

 

1 de novembre. Cor descosit

1 de novembre. Tots Sants. 

M'adono que els darrers dies he recordat de manera recurrent un missatge de WhatsApp de fa uns set anys:  "No ho saps, oi?" I l'esgarrifança al cos perquè la intuïció és prou llesta per saber que una pregunta així, de cop, un dia a quarts d'onze de la nit, deixada anar amb una barreja de por i de recança per una amiga de la infància amb qui la vida adulta ens havia dut a un contacte intermitent, només podia precedir l'anunci d'una desgràcia. El cor glaçat. Una persona en la plenitud de la vida estava exhalant el seu darrer alè a un hospital perquè no havia pogut suportar la vida i havia dit prou. I, de cop, ella i jo, que tant havíem compartit en la nostra infància amb aquell noi sensible i bell en tants sentits, ens en feiem creus que pogués ser cert que estiguéssim esperant que acabés la seva agonia per acomiadar-nos-en. Com sol passar, ningú recordava que hagués donat indicis del que acabaria passant. Ningú tenia respostes per a aquella tragèdia desconcertant: ni família, ni amics, ni companys de feina... Ningú era capaç d'entendre el que de cap manera racional es pot entendre. Hi he pensat moltes vegades. I sempre acabo arribant a la conclusió que, simplement, era una persona sensible a qui, malgrat tenir els ingredients per poder ser feliç, la vida, probablement, li havia fet sempre mal. 

I d'aquest record cruel, en ve un altre: perquè l'amiga que em va avisar i amb qui vam compartir dol en el funeral (com sent nenes tantes vegades havíem compartit jocs, rialles i confidències, ara a casa d'ella, ara a cas d'ell -que vivia al carrer de darrere-) tampoc no hi és. Un altre adéu dolorós i prematur. Ara per una malaltia cruel. Qui ho havia de dir! I m'adono que, d'aquell triangle, només quedo jo, que continuo recordant els nostres somriures i llàgrimes d'infància pels carrers de la urbanització de Roses on ells vivien o pel pati de l'escola que vam estrenar. Però ara ho faig amb el cor descosit... la vida i la mort: tan lluny i tan a prop!

Lluís Llach, "Un núvol blanc"

20 d'agost...Trobar-se

Avui, que entremaliadament i a batzegades es van escolant els núvols lleugers sobre aquests carrers assedegats, em retrobo amb el delit d'escriure. S'han dissipat la calitja i l'emboirament que acompanyen els sentits els dies ardents d'agost.

Sec serenament a la fresca de mitja tarda, feliç de no suar i d'haver-me pogut desprendre d'una lassitud no desitjada que m'ha acompanyat els darrers dies. Encara queden dies de vacances, però aquest parèntesi que convida a fer balanç mentre agafem aire per emprendre un nou curs i molts reptes, ajuda a calibrar. I no descobreixo res de nou en les setmanes passades, més enllà del gaudi de les petites coses enmig del petit desordre que disfressa les rutines de l'estiu. Fins ara he tingut temps per deixar-me endur per lectures diverses que m'han ensenyat, com sempre, coses noves. També he gaudit d'àpats a la fresca, d'instants amb la família. I he caminat, a estones sola, a estones acompanyada, milers de passes per l'entorn, en rutes conegudes o descobrint camins que ja hi eren però que no havia trepitjat mai. He tastat gustos nous i n'he recuperat de coneguts. M'he retrobat amb vells companys i he fet noves i valuoses coneixences. I espero tenir temps encara per a acumular més passos i per fer lloc a les cites pendents

En resum: sense marxar lluny de casa, he tingut la certesa d'haver estat capaç d'allunyar-me prou de tot per tornar a a trobar-me.