1 de novembre. Cor descosit

1 de novembre. Tots Sants. 

M'adono que els darrers dies he recordat de manera recurrent un missatge de WhatsApp de fa uns set anys:  "No ho saps, oi?" I l'esgarrifança al cos perquè la intuïció és prou llesta per saber que una pregunta així, de cop, un dia a quarts d'onze de la nit, deixada anar amb una barreja de por i de recança per una amiga de la infància amb qui la vida adulta ens havia dut a un contacte intermitent, només podia precedir l'anunci d'una desgràcia. El cor glaçat. Una persona en la plenitud de la vida estava exhalant el seu darrer alè a un hospital perquè no havia pogut suportar la vida i havia dit prou. I, de cop, ella i jo, que tant havíem compartit en la nostra infància amb aquell noi sensible i bell en tants sentits, ens en feiem creus que pogués ser cert que estiguéssim esperant que acabés la seva agonia per acomiadar-nos-en. Com sol passar, ningú recordava que hagués donat indicis del que acabaria passant. Ningú tenia respostes per a aquella tragèdia desconcertant: ni família, ni amics, ni companys de feina... Ningú era capaç d'entendre el que de cap manera racional es pot entendre. Hi he pensat moltes vegades. I sempre acabo arribant a la conclusió que, simplement, era una persona sensible a qui, malgrat tenir els ingredients per poder ser feliç, la vida, probablement, li havia fet sempre mal. 

I d'aquest record cruel, en ve un altre: perquè l'amiga que em va avisar i amb qui vam compartir dol en el funeral (com sent nenes tantes vegades havíem compartit jocs, rialles i confidències, ara a casa d'ella, ara a cas d'ell -que vivia al carrer de darrere-) tampoc no hi és. Un altre adéu dolorós i prematur. Ara per una malaltia cruel. Qui ho havia de dir! I m'adono que, d'aquell triangle, només quedo jo, que continuo recordant els nostres somriures i llàgrimes d'infància pels carrers de la urbanització de Roses on ells vivien o pel pati de l'escola que vam estrenar. Però ara ho faig amb el cor descosit... la vida i la mort: tan lluny i tan a prop!