Els ciutadans (d'aquí, d'allà i de més enllà) estan raonablement preocupats. Si més no, una part de ciutadans conscients que -en el millor dels casos- observen, quan no pateixen, la creixent sensació d'inseguretat que es viu als nostres carrers. Parlo de sensacions perquè no vull faltar a la veritat, ja que desconec les dades exactes i oficials pel que fa als índexs de delictes i d'aldarulls al carrer. Em fa l'efecte, però, que el malestar que es percep escoltant els ciutadans no neix d'un miratge. De fet, tant se val! El cas és que cada vegada arrela més la sensació que això és el far west.
A Figueres ja no hi ha cap barri que s'escapi de les estrebades, dels contenidors i cotxes cremats, de la trencadissa de vidres, de les bretolades sistemàtiques... I la culpa, senyors, no la tenen els que ens manen; com tampoc no la tenen tots els que han arribat d'altres terres per mirar de guanyar-se la vida a casa nostra. Evidentement, estem en un moment difícil. El context econòmic no ajuda gens a reposar ressentiments, a prendre distància, a conrear la paciència. La necessitat obliga. I la necessitat, també, empeny sovint a la revolta, començant per la individual. Qualsevol sociòleg ho sabria explicar millor que no pas jo, que parlo més per intuïció que no per coneixement. Seria absurd, doncs, pretendre atribuir culpes de delictes, faltes, actes incívics i bretolades vàries al govern de torn! És un temptació en la qual és fàcil caure en període de susceptibilitats preelectorals. També això pot fer que la visió de les crítiques sigui esbiaixada. No és, per tant, recomanable, eficaç ni lícit atribuir culpes. Però el que és clarament imperdonable i cívicament denunciable és l'absència de resposta per part de l'administració. La negació de l'evidència, ja sigui per obra o per omissió, fa mal. El primer pas per resoldre un problema passa per assumir que existeix i per agafar -en la mesura del possible- el toro per les banyes. I reconèixer que existeix un problema no suposa haver d'assumir-ne la responsabilitat; simplement mostra que se'n té consciència i que hi ha predisposició per enfrontar-s'hi. Altrament, hi ha un munt de ciutadans i ciutadanes que se senten (ben legítimament) incompresos, abandonats, frustrats...i que no s'enlluernen pels detalls i la creativitat. Això no és fer demagògia, és escoltar la gent del carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada