6 de novembre del 2011

No m'agrada

M’agrada / No m’agrada. Que senzill sembla, oi? Poder reduir la immensa complexitat de la realitat a un binomi tan simple! I oblidar que la majoria de les manifestacions d’aquesta realitat que ens ateny, ens fa ser i ens aclapara són polièdriques, amb facetes, si no ben ocultes en l’ombra, boiroses, difuses, intangibles i fins fungibles!   

Deu fer, més o menys, una quinzena que m’entretenia en aquestes disquisicions prou estèrils -no ens enganyem!-, però fins ara encara no havia fet el pas de donar forma concreta als meus gustos i “disgustos”. El cas és que acabo de decidir-me a fer el pas, tímidament i sense grans pretensions... i com en aquell acudit en què algú havia de donar dues notícies i els receptors decidien rebre primer la dolenta, jo començaré també per allò que em desagrada...
En descàrrec meu diré, però, que a vegades em falten arguments per justificar tant algunes de les meves fòbies com, evidentment, també algunes de les meves fílies. Deu ser que sóc humana!

NO M’AGRADA

Em contindré, seré breu: només esmentaré algunes, poques, de les coses que em superen i, fins m’exasperen... i adverteixo que l’ordre en què esmento els elements és absolutament aleatori. Tampoc no cal fer gaire cas de l’àmbit on situï els causants dels meus “no m’agrada”. Aviso que no hi ha ordre ni concert en aquesta pluja d’idees...
No m’agraden:
-Els pares a temps parcial que deleguen tota responsabilitat educadora en els altres. Alguns -pobrets!- s’adonen massa tard que s’ha de saber dir no i obliden que educar no és consentir.
-Que el senyor Papandreu surti sempre rialler a la foto, com si se’n fotés de tot el món, malgrat la que ens plou a sobre... Que no va amb ell la cosa? És clar que tampoc no em fan el pes les rialles postisses i insolents dels líders del G20 en les seves escenificacions opulentes mentre debaten com salvar el món.
-Que els bancs es queixin perquè els seus beneficis aquest any han estat menors.
-Que alguns polítics massa amics de les fotos hagin confós la seva ocupació amb una campanya electoral permanent on cada dia puguin canviar de parer i idear una frase enginyosa (buscant un “trendingtopic”?) sense por de quedar retratats i menystenint la intel·ligència, el criteri i el sentit comú dels ciutadans...
-La “política de globus sonda” sense rumb més enllà de les tisorades.
-Els indignats “antisistema” que viuen a costa del sistema.
-Els que fan campanya perquè no es voti, o pel vot en blanc i obvien que aquesta és la via més segura perquè res no canviï i els forts es facin encara més forts.
-Que en una ciutat com Figueres, on la clientela francesa ve a omplir-se l’armari i el rebost, molts dependents i dependentes amb prou feines sàpiguen dir “Bonjour!”

Tampoc no m’agrada que prohibeixin aparcar en tot un tram de carrer on abans s’aparcava sense problemes amb l’excusa del benestar dels ciutadans i que el resultat final de tal maniobra sigui que els veïns en sortim ben malparats! M’explicaré: Sota casa meva, hi ha un carrer de direcció única on abans convivien vianants caminant per les voreres estretes, cotxes aparcats sense infringir cap norma i  vehicles circulant per l’asfalt a velocitat moderada.  Ja fa un temps, en l’anterior mandat, es va decidir que aquest tram de carrer era massa estret i que no permetre estacionar-hi ho deixaria tot més endreçat. Resultat: ara hi ha menys places de pàrquing (en un barri que no és, essencialment, comercial), els vehicles hi corren més, les passades de frenada a la cruïlla són més estridents, i les voreres estan permanentment envaïdes de vehicles que no deixen circular els soferts vianants. I això s'ha agreujat especialment d’ençà que s’hi va obrir una escola de ball. Es veu que la mainada es cansen tant quan ballen que els papes no poden tolerar que facin dues passes a peu! 
Rectificar és de savis, no?