Daaaalí!

Fa 25 anys, el 23 de gener era dilluns. Un dia lectiu. No recordo quines classes devia tenir aquell matí, ni sé del cert si el cel era blau de tramuntana com el d’avui. Jo el recordo així, però la memòria no sempre és prou fidel. Sé que feia COU a l’institut de dalt (el Deulofeu) i que el fet de ser veïns de l’hospital ens havia trasbalsat una mica la rutina aquells dies. Probablement no érem prou conscients d’estar vivint un fet d’aquells que es recullen als llibres, però ho podíem intuir: al Breston, el bar de capçalera dels estudiants avesats a fer campana i dels que només hi fèiem el toc quan l’horari ens ho permetia, hi feien guàrdia periodistes assedegats de notícies.

Salvador Dalí, el geni figuerenc universal, feia dies que agonitzava a l’hospital. Ja feia temps que se’ns havia revelat com a un geni, sí, però un geni fràgil, vulnerable, al cap i a la fi, mortal. Un incendi el va treure malferit de la que deien que havia de ser la seva darrera llar, el Castell de Púbol, on havia enterrat la seva musa, Gala. A corre-cuita van convertir la torre Galatea (l’antiga torre Gorgot) en el darrer refugi. El geni, trencadís i decrèpit, només en sortia per veure metges, si és que els metges no l’anaven a veure a ell. Rebia visites. Feia i desfeia (o això diuen) les seves darreres voluntats.

El mes de gener va emprendre el viatge definitiu. Van ser notícia el defalliment de l'home, les visites que rebia o deixava de rebre, l'ingrés definitiu a l’hospital… I, per als estudiants del Deulofeu, una atracció curiosa: veure com els periodistes passaven les hores inacabables de guàrdia palplantats davant la porta de l’hospital o fent cafès o una queixalada al Breston. Suposo que aguantaven com podien amb l’esperança que el desenllaç es produís, amb una mica de sort, durant la seva guardia -per poder tenir, és clar, el privilegi de donar la notícia al món-. Les hores, aquells dies, se’ls devien fer eternes! Coses de la feina…

El cas és que els estudiants vam marxar el divendres pensant que potser no viuríem el tram final. Però Salvador Dalí va aguantar fins dilluns. No puc recordar què va passar amb les classes d’aquell dia. Segurament hi va haver moltes campanes. Però sí que recordo les cues per veure la capella ardent del pintor. “-Sembla de cera!”. Molts era la primera vegada que vèiem una mort envoltada de tanta solemnitat i de tant revolt mediàtic. Més de 15.000 persones, diuen que hi van passar. L’enterrament no va ser menys multitudinari: els carrers del voltant de l’església de Sant Pere eren plens d’empordanesos encuriosits disposats a no deixar passar l’oportunitat de veure passar el fèretre per poder dir que "nosaltres també hi vam ser".

Van dir que l’enterraven a la cripta, sota la cúpula,  del Teatre Museu Dalí, que el lloc reservat al costat de Gala a Púbol quedaria vacant. Alguns no ho volien creure. Altres, simplement, van pensar que havia estat una bona pensada, seva o de qui fos, que finalment es quedés a Figueres.

I Figueres va ser, uns dies, centre del món. O així ho vam creure...

(I vam sortir a l'Informe Semanal...)