Trobadors

Us imagineu un curs de literatura medieval sense lloc per als trobadors? Podríem entendre l'immens corpus de la nostra literatura medieval deixant-ne al marge la petja inesborrable d'aquells poetes occitans? Mentre uns "recontaven noves", altres concebien versos lírics, indestriables de les melodies que els feien de suport i ajudaven a difondre'ls. Podem concebre que la nostra aproximació als pares de la lírica culta en les llengües romàniques vulgars serà sempre un exercici imperfecte perquè ens en manquen les melodies?

Acceptem sense discutir que, amb gèneres i estils diversos, des de l'occità Guillem de Peitieu (nat al segle XI) fins al nostre Cerverí de Girona (mort a la darreria del segle XIII), els trobadors foren grans poetes, dignes de ser reconeguts i honorats. La influència que exerciren en la lírica catalana medieval en justifica sobradament l'estudi, és cert. En qualsevol cas, no en discutim la pertinença al gairebé sacrosant món de la literatura. Aquells cantautors de fa centúries sí que eren poetes! En canvi, a alguns els esgarrifa que hagin donat el Nobel de literatura a un trobador dels nostres temps, Bob Dylan. 

Francament, no veig on és el problema. Potser comença a ser hora que ens traguem complexos i reconeguem que la literatura també pot ser en les lletres de moltes cançons. Mil gràcies, doncs.

Només espero que en un excés d'eufòria i obertura de mires alguns no s'animin massa i l'any vinent donin el Cervantes a en Georgie Dann o el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes als lletristes de Macedònia. Dit sigui, que quedi clar, amb tot el respecte que es mereixen.

 Balada per a un trobador, Joan Manuel Serrat

Canvis d'armari

Avui no celebro res, més enllà del plaer de no haver de llevar-me d'hora per imperatiu laboral i de poder passar un dia tranquil amb la família. He aprofitat per mandrejar més estona al llit, això sí, per poder abordar després amb més ganes la repassada tan necessària als armaris en època de canvi de temps. En tot cas, celebro que hagi arribat la fresca per poder recuperar la sensació de dormir acotxada sota el nòrdic i de trobar a faltar les mànigues quan estic aturada gaire estona.

Com en cada canvi d'armari, he constatat que la mainada creix i que, com sempre, hi ha peces que hauran de canviar de mans. Tampoc no és res nou descobrir que hi ha roba d'aquella que sempre tenim per si de cas però que mai no trobem el moment de posar-nos. I que altres peces, per més que ens agradin, ja no estan en condicions, o bé no ens escauen gens (i tan bé que ens hi vèiem l'any passat!) i els hem de donar el passaport definitiu... Em continuo resistint a desprendre'm d'aquells pantalons d'alpaca grisos que fa quinze anys que pengen al mateix penjador de l'armari perquè ingènuament penso que algun dia hi tornaré a cabre. Però em desfaig, en canvi, de dues relíquies més. La mateixa història de cada vegada...

Aquests canvis d'armari rutinaris i necessaris conviuen amb els canvis d'armari virtuals que, de tant en tant, convé fer. No us esvereu: no em refereixo a sortides d'armari, encara que a vegades també n'hi ha. Parlo de fer endreça en les nostres vides, de posar ordre a les idees, d'aturar-nos per prendre un respir i agafar nova embranzida. I un dia gris com avui, amb tants matisos de grisor i aires de pluja persistent que convida al recolliment, segur que és un bon moment per fer-ho.

Jo avui acabaré amb més espai a l'armari, bosses plenes de roba per repartir i, malgrat l'espessor del cel, el cap més serè.

Salut!

Metallica, "Nothing Else Matters"

Concerts canins

 

Quan semblava que el barri començava a preparar-se per a una certa letargia de vespre feiner, amb permís dels cotxes que, en una salmòdia sense fi, circulen carrer avall a totes hores  i d'alguna veu escadussera que no vol/pot acatar el repòs, arrenca l'obertura de l'habitual concert en ca menor i ca major... No sé quants actes tindrà la funció d'avui; hi haurà més protagonisme dels solos o serà un cant coral? El director d'orquestra sembla el mateix de cada dia. I el públic forçós és el veïnat, sofert i sense altra opció que aguantar aquesta olla de grills.

D'un temps ençà proliferen els gossos. De mides i races diverses. I amb amos i mestresses ben diversos també. Potser n'hi ha massa.  O, potser, simplement, el que hi ha és massa inconsciència en molts subjectes que decideixen que seran capaços de tenir les pobres bèsties i atendre-les com cal tancades en pisos i terrats. Persones que potser tindran mandra a l'hora de passejar les mascotes o que sentiran repugnància per recollir-ne els excrements i que miraran cap a l'altra banda i xiularan com si res quan pixin a qualsevol cantonada i marquin territori davant la porta equivocada. Desconsiderats que ignoren els lladrucs dels gossos i s'arreceren a casa fent-se el sord per por, potser, que algun veí amb el sac de la paciència esgotat els estavelli un test pel cap si treuen el nas en ple festival. Deuen gastar tots taps per a les orelles! I una bona dosi de tantsemenfotisme per poder mantenir-se ferms en la seva trinxera. 

Que no em diguin que aquests elements s'estimen les bèsties! No!