27 de novembre del 2017

Portes


Aquests dies de ventades m'ha vingut la falera de fixar-me en les portes. Potser perquè, a poc que et descuidis, has de córrer per evitar que petin! O perquè la fred que estrenem m'ha fet adonar que darrere de les portes dels armaris hi ha un munt de roba malendreçada que aquesta tardor estranya no m'ha llegut encara de posar a lloc. Portes i armaris: una bona metàfora de la vida!

Estareu amb mi que la vida és un continu anar obrint i tancant portes. I anar passant per aquelles que et franquegen el pas i topant amb les que se't clouen. A vegades les traspassem sense mirar-nos-hi gaire; ens pot la curiositat o bé anem prou segurs del que ens espera a l'altra banda. I, amb tot, més d'una vegada ens penedim d'haver-ne obert alguna. Llavors, en aquests casos, només podem mirar de tancar-les, si és que no hi ha un corrent d'aire que empeny en contra dels nostres desitjos.

Hi ha moments en què cal cloure definitivament portes. Hem d'ajustar bé les que no ens duen enlloc. Potser només cal esperar a trucar-hi en moments més propicis. Si no és així, no ens ha de recar gens tancar-les amb pany i clau, llençar la clau ben lluny i mirar d'oblidar que existeixen.
Altres vegades només ens cal ajustar-les una mica i esperar que passi el mal temps i la tempesta afluixi per poder tornar-les a obrir quan l'aire sigui nou. Sempre cal ventilar les estances, oi?

Com que la nostra vida és feta d'episodis que se succeeixen, s'encavallen, s'enllacen i es repeteixen, en qualsevol cas, sempre cal estar amatents a deixar que circuli l'aire, que els passadissos no siguin massa estrets i que hi hagi sortides a punt. Sense que calgui fer ús de les d'emergència.

Se m'ha fet tard, però us faré una confessió: a mi, les portes dels armaris m'agraden sempre ben closes, però, les del viure, procuro que no n'estiguin massa; només el just per anar fent camí sense encaparrar-m'hi en excés. I per deixar que passi l'aire.

Txarango, "Obriu les portes"