Veia que te’m desfeies com un terròs de sucre al cafè calent
I m’ho mirava, calmadament absorta en el meu va deliri,
Perquè no em cabia al cap la possibilitat del sacrifici,
Ni se’m feia remotament
avinent un adeu tan silent.
Cega, et sabia meu i ben meu, perquè ignorava els avencs.
Jo era incapaç de notar l’aire que aixecava la teva fugida
I encara et gaudia, en el goig onanista d’aquella fantasia,
Mentre t’allunyaves de mi
amb una embranzida evident.
Que no em volies fer mal, em dius ara, gairebé clement,
I esperes que no et tingui en compte la covardia onerosa
De permetre que em continués enfilant, cega i candorosa,
En desvaris amb arrels de fum, promeses i
fútils volers.
(Em semblava que era al cel i només era un núvol de sucre)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada