6 de gener de 2019

Gener

6 de gener. Vespre. Sec al sofà i respiro amb un alleujament gens forçat. S'ha acabat. Han passat els Reis. A casa, com cada any, han deixat uns quants paquets per obrir. Però com cada any, també, els regals més valuosos no tenen forma, mida, preu ni color. No els podem veure ni aprehendre, flairar o assaborir. I, tanmateix, són els que sentim i gaudim més. Els que ens fan viure la vida.
A aquestes alçades ja hem tingut temps de buidar el rebost de menges pesades i efluvis alcohòlics diversos. I de compartir reiteradament sobretaules familiars amb temes de conversa poc o molt inversemblants, mentre se'ns han anat desfent com el sucre dels terrossos els propòsits (mesurats, que ja n'hem après amb els anys!) que ens havíem fet. Amb sort, potser hem aconseguit no menjar tant, i hem superat prou indemnes les temptacions excessives, les fal·làcies  i els clarobscurs indissociables dels dies de Nadal. Estem cansats i disposats a reconèixer sense gaire esforç que ja en tenim prou de festes, de fer, sisplau o per força, bona cara i de veure arreu llums llampeguejant i somriures volàtils de cotó de sucre. 
Demà serà un altre dia: endreçarem els artificis i llençarem llaços i embalatges. Ens quedarà el pòsit dels dies passats i el pes d'uns propòsits acabats d'estrenar que entomarem, com sempre, amb delit, ben sabedors, però, que ens hi enganxarem de nou els dits. Tant se val: la vida ja és això: anar fent inexorablement un pas rere l'altre...

Lang Lang interpreta  "Consolation, no 3" de Franz Liszt

Perquè qui no es consola és perquè no vol...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?