15 de juliol del 2021

Encalçant el sol ponent

 

Sé prou que els meus vespres d'estiu no serien el mateix si no tingués l'opció d'escapar una estona per agafar aire i esbargir-me de les cabòries. Necessito fugir de la soledat relativa dins les quatre parets que m'envolten a casa per retrobar-me en la soledat conscient del fer camí a l'aire lliure. 

M'agrada sortir a encalçar el sol ponent i sentir-me respirar, conscient que no l'atraparé mai. O endevinar-lo rere els núvols en dies grisos. M'agrada sentir-me el cor palpitant mentre trepitjo amb fermesa el camí. M'agrada anar sumant passes endavant mentre el meu cap fuig imprevisiblement enllà. Perquè aquests instants em regalen motius, raons, inspiració i vida. Segurament la clau de tot és mirar de saber gaudir de la grandesa de les coses petites que ens envolten.

No busco grans metes. Només sentir-me viva i reconciliar-me amb les meves contradiccions. Mai no he buscat la perfecció en res, només tenir reptes per anar sumant i per continuar fent camí en la meva soledat ben acompanyada. No és això, de fet, el que ens fa sentir plens? Sentir-nos créixer com a individus mentre compartim etapes del camí i fem via en paral·lel amb els nostres. Tot s'ha de dir, però: la majoria de les  vegades caminem plegats, confluint i compartint delits i neguits. Sempre va bé tenir algú al costat que t'impedeixi caure quan ensopegues o que et previngui d'un mal pas. Per això encara gaudeixo més de les meves passejades quan la soledat és compartida amb la família.

Carpe diem!

 

 
 
 Lluís Llach. "Arran de terra"

 
 
 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?