Hi hem tornat. I hem passejat civilitzadament enmig d'aquells carrers ben arrenglerats, de geometria lineal i avingudes planeres. Aquell jardí endreçat que acull records i rememora la nostra caducitat indefugible. I com els altres anys no hem pogur evitar aturar la mirada davant cognoms coneguts, fotos destenyides, mausoleus de famílies, il·lustres o tan sols pedants, i làpides decadents que fa anys que ningú amanyaga. Avui hi hem tornat, i ens ha acollit la fredor just estrenada d'una tardor romancera que no volia acabar d'arribar. Un dia gris per retrobar-nos al vell/bell passeig del cementiri. I tot segueix allà: les històries passades, les llàgrimes vessades, les paraules no dites, les promeses incomplertes, les esperances estroncades, la certesa del que tard o d'hora vindrà...
Em veig aquí plantada en aquesta cruïlla,
al camí de tornada de tot i de no res,
amb prou delit enfilo cada dia la vida,
per anar plantant cara a tots els meus recels.
No tinc gens clar encara on em duu el destí
ni si hi ha cap parada per refer el camí…
W.A. Mozart, "Lacrimosa"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada