Enmig de l’ofec d’aquest dia gris
he pres aire més enllà dels xiprers
i he atrapat el sol tebi de tarda
que fugia lent picant-me l’ullet
entre les branques despullades,
delerós ja d’arribar a ponent.
Acotxada per tots els meus silencis
i pel crec-crec persistent del trepig
he anat seguint el camí del meus passos
amb el desig va que no tingués fi
i no acabés d’arribar a la meta
per poder anar allargant el goig
de la caminada sola i serena…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada