Coll de Lli

El trepig ferm de les botes empolsegades sobre el camí assedegat els duia cap a la frontera. El dia era radiant i sec, sense un bri d’aire que amanyagués els caminants. Havien sortit ben d'hora, lleugers d'equipatge, però carregats de voluntat. El terreny pedregós de perfil poc amable i el sol insolent de finals de juny no feien fàcil la travessa. Tanmateix, s'havien fet el propòsit de resseguir els passos perduts dels besavis dècades enrere. I, tot i que, il·lusos, pensaven que es podien fer càrrec del dolor dels que fugien i que podien fer-se seu el desencís dels desterrats, la seva vida regalada els allunyava de la realitat viscuda pels avantpassats derrotats. Aquells havien hagut de fugir sense mirar enrere, traginant quatre estris arreplegats a correcuita abans no els encalcessin els nacionals. Caminaven d’esma, amb pas ferm, però sense un horitzó definit ni el repte de cap meta clara ni cap esperança definida. Fugien. Derrotats. Enfilaven els passos caminant a la deriva enmig d’una multitud grisa i sense voluntat que arrossegava els peus adolorits pels camins pedregosos. Aquells camins que es veien condemnats a ser paisatge i testimoni de tants dolors anònims… Marxaven sense destí, engolits per la densitat d’aquell silenci polsós i endolat que sempre més durien a l’ànima. I a cada passa anaven abandonant un bri del que havien estat i s’anaven desfullant i marcint en la incertesa del que els esperava a l’altra banda d’aquella frontera difusa, però aviat tangible, enllà del coll de Lli. 

Ben mirat, els caminants acomodats d’ara s’adonaven que intentar posar-se al lloc del que fugiren despullats de dignitat el febrer del trenta-nou era gairebé ofensiu…

Joanjo Bosk, "Cançó per Elna"