Avui he llegit paraules grises en un llibre trist sota un cel de plom. La novel·la que tinc a les mans és plena de personatges infeliços amb vides arrossegades en barris marginals. Un trencadís fet de persones diverses que somnien futurs imperfectes més enllà de presents condicionals. Tanmateix, no se m'ha endut l'abatiment: he llegit entre línies la llum en els seus ulls eixuts i he mesurat la il·lusió en cada petita gesta. Sumen dies viscuts i reptes superats. Avui m'he fet còmplice silenciosa i amatent d'aquests personatges de ficció que viuen amb plenitud mentre altres de reals, molt més afortunats que ells, es limiten a sobreviure indolentment o a malviure enfangats en el corc de la queixa permanent.
Avui he tornat a sentir que si la vida fa mal, els somnis poden ajudar a esmorteir el dolor. Potser encara és massa d'hora per saber si els somnis esdevenen malsons en envellir. Tant se val. Ara com ara el que compta és que, a la vida, les presències intangibles i les amistats intermitents també ens omplen i ens acompanyen. I que tots els capítols compten en el recompte final de les pàgines viscudes.
Mercedes Sosa i Joan Baez, "Gracias a la vida"
