Podria ser un dia més...

 

Avui, 10 de juliol, podria ser un dia més, tan important com qualsevol dels milers de dies que l’han precedit en la teva vida i que t’han dut a ser on ets i a ser qui ets ara.

Avui treballaràs, compartiràs moments -físics o virtuals- amb família i amics, riuràs i viuràs intensament, com sempre, cada una de les vicissituds que el dia et depari. Tindràs instants de nostàlgia, de gratitud, de mandra o, fins i tot, d’enuig. Xerraràs, poc o molt, quan et vingui de gust i ens faràs, com sempre, companyia.

Serà un dia més, sí, però no serà un dia qualsevol. Perquè fa just divuit anys que vas obrir els ulls a aquest món. I estrenes un estatus que podràs gaudir a l’hora que t’estrenaràs com a universitària i que començaràs un vida més autònoma a l’Autònoma. I això vol dir que no sentirem repicar tan a prop l’esquellerinc de casa. Tant se val: ens toca deixar-te anar, amb la satisfacció, tanmateix, que tens la lliçó ben apresa, que saps viure la vida, assumir responsabilitats, tenir metes i lluitar per aconseguir-les, estimar i compartir...

Per això estem tan joiosos de veure’t culminar aquest any intens, ple de reptes i de canvis, i que ho facis deixant petjada: estudiant brillant, ferma, sociable, responsable, sensible... digna continuadora dels passos del teu germà Roger, a qui tan admires! I sempre envoltada d’amics i companys que et respecten i t’estimen tant com tu a ells. Què més podem demanar com a pares?

Carpe diem, filla meva! Continua així i no oblidis el que deia Kant, que, si bé no deu ser pas el teu filòsof favorit, sí que té un lema que has fet ben teu: Sapere aude!

Per molts anys, Jana!

Coldplay, "Viva la vida"

Vint-i-tres

Ara sí: vint-i-tres estius. Amb tots els aprenentatges, dubtes -essencials per créixer- i certeses innegables que has anat adquirint en aquests anys. Un camí que has anat fent amb pas ferm, sense estridències i que t’ha dut a ser el noi ferm queets ara, dedicat a la teva feina, als teus amics de sempre i als que has anat adquirint, a la teva noia, a la teva germana, a la família. Vint-i-tres anys exercint d’empordanès ben arrelat, cofoi de ser d’on ets, però obert també a altres horitzons.

I m’agrada veure com et vas fent el teu lloc, i et vas forjant professionalment mentre vas aprenent a fer més i millor, a ser més independent, a fer-te valer. Com m’agrada, també, reconèixer en el teu posat a vegades dur i indiferent, la immensa sensibilitat del teu cor.

Espero que aquest any que estrenes t’acabi de donar ales i t’afermi en el camí que has emprès. Ja saps que has estat, ets i seràs sempre un far per a la teva germana, que t’adora i que és com és també gràcies a tu.

Per molts anys, Roger!

Retalls de juny

 

Saps que arrossegues la recança

de tants mots perduts sense dir

i carregues culpes fal·laces

en la lletania sense fi

de la teva vida covarda.

Saps que et corsequen els neguits

per por, potser, de patir massa...

i et negues qualsevol delit

mentre la vida, sens mudança,

no s’atura ni per descuit.

__________________________________________________________________________

Soc tota ales de papallona

presa en una certesa ingràvida

que es desfà en l’intent d’aferrar-te.

I em sé l’ànima descosida

mig perduda en l’esclat del blau

quan, callat, només em dediques

esguards vacus de vidre mat.

I em torno petita, petita

i friso per poder no ser

com fum fos en la boira esquiva

o plugim sobre l’oceà.

__________________________________________________________________________

Perquè ja tinc una edat, o dues, calladament reprenc els passos extraviats dels somnis que se m’enduien quan encara em creia capaç d’encalçar quimeres d’adolescent.

Què hi fa si els murs són alts o els camins abruptes? Què hi fa si no soc prou àgil o si duc els peus descalços? Jo vinc de tornada del camí dels què diran i volo amb les ales que no tinc cap a un cel sense sostre on em gronxo desvergonyida damunt dels núvols ingràvids de l’impossible.

Amollar amarres

Juny. Mes de tancaments. 

Aquest any veig com es pon el sol en un hortizó nou al qual ja m'estic avesant, mentre visc la cançó enfadosa de cada final de curs. I tot és igual i diferent alhora: els comiats que són punts i apart perquè una altra volada d'estudiants que han compartit l'adolescència amb nosaltres emprèn camins nous amb més o menys il·lusió o neguits; els punts i seguit d'aquells altres que retrobarem al setembre, sovint més alts, més rebels i més murris; i el punt i final d'algun company de vocació que acaba el seu periple en el món de la docència amb una barreja d'alliberament i de melangia.

I com sempre, m'adono que he gaudit mentre he continuat aprenent en aquesta feina que no permet deixar d'estar alerta i en què l'empatia, encara que hi anem posant pell morta, ens fa patir per les tristors, els dubtes i les angoixes d'alguns alumnes o ens fa bullir la sang per l'apatia o el conformisme d'altres. 

De fet, fa uns dies que estic vivint un petit i egoista dol pels alumnes de 2n de batxillerat que deixen de formar part de la tripulació del submarí del Monturiol; un dol que arriba al punt àlgid aquests dies que molts d'ells s'enfrontaran a les PAU i a l'assignació de plaça universitària. Aquest és el moment en què pares i docents els hem d'amollar les amarres i esperar que acabin trobant el rumb que els portarà al seu port, al que ells triïn. I mai no és fàcil, malgrat que és absolutament necessari. Si hem fet bé la feina, sabem que tard o d'hora potser ens retrobarem en alguna cruïlla de camins i rememorarem amb un somriure algun instant compartit. 

A tots i totes els desitjo, com sempre, sort i encerts. I que sàpiguen gaudir de la vida en cada instant, malgrat que el camí a vegades sigui llarg,  polsós, massa dret o ens porti per viaranys difícils. 

Nois i noies: recordeu de posar sempre un punt de passió al que feu perquè la monotonia no us ensopeixi. Endavant les atxes!

Noa, "La vida es bella"

Buit

A còpia d'intentar ignorar-lo, s'ha anat deixatant el dolor de la teva presència emboirada. A mesura que s'han vestit d'oblits el temps -ara difús- i la memòria, he après a estimar-te d'una altra manera. I a somriure francament cada vegada que tu, que hi ets i no hi ets, em somrius amb picardia sense saber-ne el perquè.

Et faig fotos nítides que disfressen la boira dels teus ulls que fa temps que naufraguen en les aigües calmes de l'onblit. I t'hi fas present amb tots els colors. I sembla que no pugui ser que les nostres converses ja no ens duguin enlloc perquè entre tu i jo nomès hi ha aquest buit que ho omple tot.

Grisor

Avui he llegit paraules grises en un llibre trist sota un cel de plom. La novel·la que tinc a les mans és plena de personatges infeliços amb vides arrossegades en barris marginals. Un trencadís fet de persones diverses que somnien futurs imperfectes més enllà de presents condicionals. Tanmateix, no se m'ha endut l'abatiment: he llegit entre línies la llum en els seus ulls eixuts i he mesurat la il·lusió en cada petita gesta. Sumen dies viscuts i reptes superats. Avui m'he fet còmplice silenciosa i amatent d'aquests personatges de ficció que viuen amb plenitud mentre altres de reals, molt més afortunats que ells, es limiten a sobreviure indolentment o a malviure enfangats en el corc de la queixa permanent.

Avui he tornat a sentir que si la vida fa mal, els somnis poden ajudar a esmorteir el dolor. Potser encara és massa d'hora per saber si els somnis esdevenen malsons en envellir. Tant se val. Ara com ara el que compta és que, a la vida, les presències intangibles i les amistats intermitents també ens omplen i ens acompanyen. I que tots els capítols compten en el recompte final de les pàgines viscudes. 

Mercedes Sosa i Joan Baez, "Gracias a la vida"

Enyorança

Trobar a faltar l'alè de l'aire que expires i dubtar si en algun espai remot encara saps qui soc. Entrebancar-me en dir el teu nom perquè ja no estic prou segur de si realment sona com jo el vull imaginar. Evocar un somriure que potser mai no ha arribat a esbós. Sentir sedosa una veu que en realitat sona aspra...

I així, reclòs en la salmòdia inesgotable de l'enyor que pesa com el plom, t'imagino cada dia i cada nit. 

I se'm fan llargs els silencis quan estic sol. Perquè sé prou bé que, en algun lloc fora de mi, tu no en saps res, del meu turment. I quan no puc més recordo nítidament les paraules que em vas deixar anar un dia, enmig d'una conversa banal i dolorosament neutra: "Es pot enyorar el que mai no has tingut?" 

Es pot. Es pot sagnar sense ferides, plorar sense llàgrimes i enyorar malgrat tenir ben a prop. Perquè la distància sempre fa de mal mesurar. Com el dolor... i com l'enyor.

Any nou