He tornat, com cada diumenge, a prendre la carretera que em mena als
teus orígens, al teu Palau. Allà hi ha la mare, la teva Àngela, soferta i resignada, que m’espera per
venir a veure’t i dir-te paraules que ja no entens, mentre
t’arrenca un somriure innocent fent-te pessigolles.
Pel camí, sola, he
volgut amagar la invasió de l’enyorança sota la música de
l’atzar. Sonen fort cançons intenses d’estils diversos que
intento seguir. Dins el cotxe, closa, sola, condueixo i em deixo
portar. Tot és més intens aquí dins... Paradoxes de la vida: soc
lliure per deixar-me anar dins de l’habitacle que em reclou. I una
altra vegada se m’escapen llàgrimes contingudes que necessiten
esclatar. Ploro perquè enyoro els records que tu ja no tens i em
cremen els moments que no podem compartir amb tu. I ploro en silenci
mentre vaig sumant quilòmetres fins a arribar a la casa que ja no
habites: les parets que vas aconseguir fer aixecar amb esforç i
dignitat; les estances que diuen tant de tu i dels teus anhels; de
les teves il·lusions i, és clar, de les teves renúncies... Quan
toqui el timbre, ja tindré a punt un somriure nou de trinca.
I penso que és
injust que tu que vas fer tant pels altres, ara no puguis ser tu. I
que no hagis pogut viure amb la mare fets que t’omplirien d’orgull,
mentre els teus nets es van fent grans i van assolint reptes i
proeses. És injust que ni tan sols haguem pogut acabar les converses
que teníem a mitges, perquè t’has anant fonent enmig de la
boira...
Jo també em perdré
en la boira, pare? O la nit, a mi, m’arribarà de cop?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada