El nom no fa la cosa, però de ben segur que hi ajuda! Si més no, els que som de lletres i poc o molt lletraferits, així ho sentim.
Fa uns anys, quan els responsables de la guàrdia urbana de Figueres van decidir, justament, canviar-li el nom i que fos aquesta la seva denominació oficial no vaig acabar de veure-hi el què. D'entrada, irreflexivament, vaig pensar que era més un caprici que cap altra cosa. Possiblement m'equivocava, és clar: no era un gest tan arbitrari i sense sentit com havia pensat en un primer moment; de fet, el que em preocupava -aleshores com ara- era que els nostres agents municipals fessin la seva feina. Amb el temps, hi he anat reflexionant i m'he adonat de la idoneïtat d'aquest nom. M'explicaré. No puc parlar pels altres, però sí sé què espero jo de la guàrdia urbana. Bàsicament, que ajudi a mantenir "endreçada" la nostra ciutat. I que es responsabilitzi que tots els ciutadans hi contribueixin. I per a això, no ens calen "policies municipals". Ja en tenim prou de policia (encara que, objectivament, de ben segur que sovint caldrien més efectius). Aquest nom, si bé etimològicament defensable, té avui dia una sèrie de connotacions que no escauen al que personalment, entenc que han d'oferir-nos els municipals. D'ells, n'espero voluntat de servei, atenció, vigilància, proximitat... Òbviament també entenc que han de ser els primers de donar mostres d'urbanitat. Si es compleixen aquests requisits, de fet, tant hi fa el nom, no trobeu? Però és ben cert que se'm fa més simpàtic parlar de "guàrdies urbans" que no pas de "policies municipals"... I d'aquells, sincerament, crec que a Figueres ens en farien falta uns quants més per poder atendre degudament les necessitats d'una ciutat que ha crescut.
M.Àngels Vila Safont
9 d'agost de 2009
10 d’agost del 2009
7 d’agost del 2009
Tipa!
Tipa! Sí, n'estic tipa de la xafogor, però no tinc més remei que aguantar aquest imponderable de la natura... Ara bé: per quins set sous he d'aguantar les inconveniències provocades -estiu i hivern- pels que ens contaminen l'ambient obligant-nos a escoltar la música infernal que escampen amb els seus cotxes, o pels que obliden -especialment en hores intempestives de la nit- que el carrer no és només seu...? O per quina raó m'he de veure obligada, si vull seguir el meu camí, a fer una mena de gimcana arraconant tota mena d'objectes abandonats a les voreres? O a suportar les pudors que emanen dels contenidors que alguns s'entesten a deixar oberts després de dipositar-hi les deixalles en hores indegudes o no? O a baixar, cotxet, criatura i jo, de les voreres ocupades per conductors insolidaris que obliden per a qui i per a què són fetes, justament, les voreres!
Potser m'estic fent gran i consegüentment, em torno torrepunyetes... no ho negaré pas, però em fa l'efecte que el sentit comú evitaria molts problemes si, de tant en tant, miréssim de posar-nos en la pell dels altres en qualsevol dels nostres actes quotidians.
Potser ens evitaríem d'haver de passar fred a l'estiu (i això que no sóc especialment amiga de les calors estivals), calor a l'hivern, escoltar del llit estant converses emeses a uns metres de casa amb un to massa elevat o suportar pudors alienes... I no hauríem de lamentar no haver pogut
Potser m'estic fent gran i consegüentment, em torno torrepunyetes... no ho negaré pas, però em fa l'efecte que el sentit comú evitaria molts problemes si, de tant en tant, miréssim de posar-nos en la pell dels altres en qualsevol dels nostres actes quotidians.
Potser ens evitaríem d'haver de passar fred a l'estiu (i això que no sóc especialment amiga de les calors estivals), calor a l'hivern, escoltar del llit estant converses emeses a uns metres de casa amb un to massa elevat o suportar pudors alienes... I no hauríem de lamentar no haver pogut
28 de juliol del 2009
NIT DE JULIOL...
Dimarts vint-i-u de juliol. Dotze de la nit. Últims batecs d'un dia atrafegat, pesat i calorós. Finalment la nena ha caigut rendida per la son després de diverses fugues del llit i tota mena d'argúcies i llagoteries: no volia dormir!; el nen no deu fer més d'una hora que s'ha deixat anar després, això sí, d'haver-me reclamat dues o tres vegades per explicar-me alguna de les seves inquietuds inajornables o referir-me algun fet de vital importància!
Ara sí: em faig el propòsit d'esbargir-me fent cap a alguna de les lectures que tinc entre mans. La intenció (ferma) i la disposició d'esperit (favorable) hi són, però tot queda en un intent, en un propòsit novament frustrat. I aquesta vegada no en tenen la culpa ni la calor, ni els nens, ni un atac irrefrenable de son... No: sarau al carrer. I no precisament festiu: ni "xefles" ni revetlles... Algú que creu que el carrer és seu (i només seu!) s'esgargamella sense contemplacions. Primera reacció: ja acabarà de passar. Però no: el subjecte no es mou del meu carrer. I cada vegada brama més fort... Sembla que el matin! Segona reacció: truquem a emergències perquè vinguin a comprovar què passa després de comprovar que mig veïnat està abocat a la finestra. Missió gairebé impossible: el robot t'atèn en diverses llengües abansi de decidir-se a parlar-te en català i anar per feina! Tan estrany és que a Catalunya es parli en català? Mentrestant, l'energumen continua cridant com un possés. Poc a poc van arribant la guàrdia urbana, els mossos, una ambulància, camions de bombers... curiosos a peu i amb cotxe... De casa estant no veiem l'escenari principal de "l'espectacle", però les reaccions dels veïns encuriosits del bloc de davant ens alerten de què passa realment: l'origen de tot l'esvalot és en un balcó d'un tercer pis des d'on el subjecte cridaner amenaça de tirar-se. Probablement amb poc o gens de convicció, perquè el sarau s'allarga dues hores inacabables de crits, motors engegats i tafaners enregistrant-ho tot càmera en mà...
Li diuen "el loco" i l'endemà repeteix la funció (amb menys èxit de convocatòria, esgarips més febles i durada inferior).
M. Àngels Vila Safont, 28 de juliol de 2009
Ara sí: em faig el propòsit d'esbargir-me fent cap a alguna de les lectures que tinc entre mans. La intenció (ferma) i la disposició d'esperit (favorable) hi són, però tot queda en un intent, en un propòsit novament frustrat. I aquesta vegada no en tenen la culpa ni la calor, ni els nens, ni un atac irrefrenable de son... No: sarau al carrer. I no precisament festiu: ni "xefles" ni revetlles... Algú que creu que el carrer és seu (i només seu!) s'esgargamella sense contemplacions. Primera reacció: ja acabarà de passar. Però no: el subjecte no es mou del meu carrer. I cada vegada brama més fort... Sembla que el matin! Segona reacció: truquem a emergències perquè vinguin a comprovar què passa després de comprovar que mig veïnat està abocat a la finestra. Missió gairebé impossible: el robot t'atèn en diverses llengües abansi de decidir-se a parlar-te en català i anar per feina! Tan estrany és que a Catalunya es parli en català? Mentrestant, l'energumen continua cridant com un possés. Poc a poc van arribant la guàrdia urbana, els mossos, una ambulància, camions de bombers... curiosos a peu i amb cotxe... De casa estant no veiem l'escenari principal de "l'espectacle", però les reaccions dels veïns encuriosits del bloc de davant ens alerten de què passa realment: l'origen de tot l'esvalot és en un balcó d'un tercer pis des d'on el subjecte cridaner amenaça de tirar-se. Probablement amb poc o gens de convicció, perquè el sarau s'allarga dues hores inacabables de crits, motors engegats i tafaners enregistrant-ho tot càmera en mà...
Li diuen "el loco" i l'endemà repeteix la funció (amb menys èxit de convocatòria, esgarips més febles i durada inferior).
M. Àngels Vila Safont, 28 de juliol de 2009
20 de juny del 2009
A JORDI PLA, QUE SE'NS JUBILA DE LES AULES
Et jubiles, Jordi, jovial com no t'havia conegut mai. I em satisfà tant de veure't així que em dol no saber felicitar-te d'altra manera que amb paraules. Ja em perdonaràs la gosadia, espero, si així intento donar-te les gràcies pel teu mestratge, que ja ve de lluny...
Fa més de vint anys, corrien els vuitanta, que et vaig conèixer sent jo alumna d'aquesta casa que avui es prepara per dir-te un “a reveure” sentit i sincer. Tu hi havies arribat poc abans. Aleshores per a mi no eres més que un professor de català (que mai no vaig tenir!) de posat seriós i formal, parla modèlica i correctíssima i to clerical. I amb afany i passió tiraves endavant la revista de l'institut on jo solia col·laborar, maldestrament, però amb tota la il·lusió adolescent.
Si bé aquells anys d'institut no vaig accedir al teu mestratge a l'aula, ja vaig percebre la passió que posaves en el que feies... i no vaig tardar gaire a retrobar-te, al capdavant d'Atenea. Tu menaves el timó d'aquelles vetllades dels divendres a la Biblioteca del nostre Casino Menestral. La primera vegada (recordo que era encara estudiant d'aquesta casa!) hi vaig anar de la mà del meu pare. I aviat me'n vaig fer parroquiana assídua. I em vaig anar engrescant, sota el teu mestratge, fins al punt que em vas convidar a ser part d'aquell grup que feia possibles els tastets de cultura de cada divendres al Menestral. Poc t'imagines com em va afalagar aquella invitació venint de tu!
No sé exactament en quin moment d'aquests vas començar a anomenar-me Neus i, de fet, tant se val que durant anys m'hagis estat dient Neus en lloc d'Àngels dues de cada tres vegades... És un nom prou bonic per haver-me de prendre la molèstia de contradir-te! I amb un Neus associat a la teva veu sempre m'hi sentiré identificada! A més, aquest detall forma part del teu “atrezzo” d'home savi.
Anys més tard et vaig retrobar com a company i com a cap de departament. I fins de tutor m'has acabat fent! I t'he acabat de conèixer un vessant professional i humà increïble: sempre discret, savi, modest, atent, afable, sensible...
Això sí: els artefactes, aparells i tecnologies vàries que t'ha tocat manipular, usar i/o aplicar (si us plau per força) els darrers anys no ha congeniat gaire amb el teu tarannà poc avesat als canvis. Però amb un somriure, una paraula amable i, una miqueta d'atabalament, això també, al final ja has trobat còmplices per reconciliar-t'hi i sortir del pas, o del malpàs.
No t'amagaré que algunes vegades m'has (ens has) fet patir! Però he après tant i em queda tant per aprendre encara de tu, Jordi, que em nego a dir-te adéu. De fet, sé que et continuaré veient anar diligentment a fer la compra al mercat: hi aniràs amb menys presses, tu; atrafegada com sempre, jo... Quina enveja!
Per tot: gràcies, professor, i a reveure!
M.Àngels Vila Safont
IES Alexandre Deulofeu
Figueres, 19 de juny de 2009
Fa més de vint anys, corrien els vuitanta, que et vaig conèixer sent jo alumna d'aquesta casa que avui es prepara per dir-te un “a reveure” sentit i sincer. Tu hi havies arribat poc abans. Aleshores per a mi no eres més que un professor de català (que mai no vaig tenir!) de posat seriós i formal, parla modèlica i correctíssima i to clerical. I amb afany i passió tiraves endavant la revista de l'institut on jo solia col·laborar, maldestrament, però amb tota la il·lusió adolescent.
Si bé aquells anys d'institut no vaig accedir al teu mestratge a l'aula, ja vaig percebre la passió que posaves en el que feies... i no vaig tardar gaire a retrobar-te, al capdavant d'Atenea. Tu menaves el timó d'aquelles vetllades dels divendres a la Biblioteca del nostre Casino Menestral. La primera vegada (recordo que era encara estudiant d'aquesta casa!) hi vaig anar de la mà del meu pare. I aviat me'n vaig fer parroquiana assídua. I em vaig anar engrescant, sota el teu mestratge, fins al punt que em vas convidar a ser part d'aquell grup que feia possibles els tastets de cultura de cada divendres al Menestral. Poc t'imagines com em va afalagar aquella invitació venint de tu!
No sé exactament en quin moment d'aquests vas començar a anomenar-me Neus i, de fet, tant se val que durant anys m'hagis estat dient Neus en lloc d'Àngels dues de cada tres vegades... És un nom prou bonic per haver-me de prendre la molèstia de contradir-te! I amb un Neus associat a la teva veu sempre m'hi sentiré identificada! A més, aquest detall forma part del teu “atrezzo” d'home savi.
Anys més tard et vaig retrobar com a company i com a cap de departament. I fins de tutor m'has acabat fent! I t'he acabat de conèixer un vessant professional i humà increïble: sempre discret, savi, modest, atent, afable, sensible...
Això sí: els artefactes, aparells i tecnologies vàries que t'ha tocat manipular, usar i/o aplicar (si us plau per força) els darrers anys no ha congeniat gaire amb el teu tarannà poc avesat als canvis. Però amb un somriure, una paraula amable i, una miqueta d'atabalament, això també, al final ja has trobat còmplices per reconciliar-t'hi i sortir del pas, o del malpàs.
No t'amagaré que algunes vegades m'has (ens has) fet patir! Però he après tant i em queda tant per aprendre encara de tu, Jordi, que em nego a dir-te adéu. De fet, sé que et continuaré veient anar diligentment a fer la compra al mercat: hi aniràs amb menys presses, tu; atrafegada com sempre, jo... Quina enveja!
Per tot: gràcies, professor, i a reveure!
M.Àngels Vila Safont
IES Alexandre Deulofeu
Figueres, 19 de juny de 2009
3 de juny del 2009
Atenea
ATENEA: AGRUPACIÓ DE CULTURA DEL CASINO MENESTRAL FIGUERENC
Ja fa una bona colla d'anys que, de la mà del meu pare, vaig descobrir el petit i exquisit plaer de les xerrades vespertines dels divendres a Atenea, l'agrupació de cultura del Casino Menestral Figuerenc. De manera que, sense gaire esforç per part meva, van convertir-se en una cita esperada i ineludible. Aquesta finestra oberta al món de la cultura gràcies a l'afany, l'entusiasme i la diligència d'aquells que uns anys abans s'havien proposat recuperar-ne el sentit i l'esperit primigenis anava fent camí pausadament, amb discreció i diligència.
Des d'aleshores, encara estudiant, hi he anat descobrint una petita “parròquia” d'amics fidels que esperen com jo cada curs les propostes d'un cartell sempre golós (de conferències, presentacions i altres actes) d'aquesta tribuna oberta tant als estudiosos locals com a personalitats de més enllà. Fer-ne la relació completa seria llarg, però de tots és prou conegut el protagonisme discret que una figura intel·lectual de primer ordre com Maria Àngels Anglada va tenir en aquest petit cercle, per activa i per passiva. No és gens estrany que any rere any es continuï retent merescut homenatge a una dona de presència tan discreta com modèlica.
La Biblioteca del Casino Menestral al carrer Ample ha estat durant anys la seu d'aquests tasts de cultura: un espai acollidor i ple d'Història i d'històries... Aquella biblioteca batejada fa uns anys en memòria del malaguanyat Ernest Lluch, amic fidel d'Atenea, sempre a punt de venir quan se'l convidava; la darrera vegada, justament poques setmanes abans de la seva mort cruel i innecessària. (Encara en recordo vivament el to franc i afable de la conversa informal al final de la seva darrera confèrencia, com sento també, vívidament, com se'm glaçà el cor un matí d'hivern en rebre, incrèdula, la notícia del seu assassinat).
L'exili forçat per les circumstàncies (qui vol presumir, ha de patir!) no ens ha privat de continuar sentint com a fons de les trobades d'Atenea les melodies assajades pels estudiants de música del Casino Menestral.
Satisfà molt veure com, malgrat el pas dels anys i la diversificació de l'oferta cultural figuerenca, Atenea continua sent un espai de trobada viu i vigent i amb capacitat per atraure figures intel·lectuals de primer ordre .
És cert que la vitalitat de la cultura a la nostra ciutat no satisfà tothom; com ho és que en alguns moments aquests darrers temps el desgavell ha estat prou perceptible i que en alguns moments es troba a faltar certa coordinació; també és innegable que hi ha hagut errors reprobables que no haurien de repetir-se mai més (és, com a poc, trist que tot un Premi Nacional de Poesia s'hagi de presentar i acomiadar tot sol en un acte de to massa improvisat). De tota manera, si hem de creure el que ens diuen els que vénen de fora, podem estar prou cofois. Atenea hi té, innegablement, la seva part de mèrit: al llarg dels anys ha anat fent camí amb el seu estil de sempre, fent de la discreció i la diligència el seu lema. I així, el nom de l'Agrupació de Cultura del CMF ha esdevingut una garantia, avalada pels anys de feina ben feta i per la satisfacció dels conferenciants agraïts per l'acollida sempre càlida que se'ls dispensa; alguns avui ja són veritables amics que ens fan d'ambaixadors arreu del territori.
La major part del mèrit s'ha d'atribuir a l'esforç i constància de la presidenta de l'Agrupació, Anna Maria Velaz, que ja fa uns anys va prendre el relleu de Jordi Pla (home savi i discret que mereix el meu homenatge més sentit) al capdavant d'aquest repte engrescador.
3 de juny de 2009
Ja fa una bona colla d'anys que, de la mà del meu pare, vaig descobrir el petit i exquisit plaer de les xerrades vespertines dels divendres a Atenea, l'agrupació de cultura del Casino Menestral Figuerenc. De manera que, sense gaire esforç per part meva, van convertir-se en una cita esperada i ineludible. Aquesta finestra oberta al món de la cultura gràcies a l'afany, l'entusiasme i la diligència d'aquells que uns anys abans s'havien proposat recuperar-ne el sentit i l'esperit primigenis anava fent camí pausadament, amb discreció i diligència.
Des d'aleshores, encara estudiant, hi he anat descobrint una petita “parròquia” d'amics fidels que esperen com jo cada curs les propostes d'un cartell sempre golós (de conferències, presentacions i altres actes) d'aquesta tribuna oberta tant als estudiosos locals com a personalitats de més enllà. Fer-ne la relació completa seria llarg, però de tots és prou conegut el protagonisme discret que una figura intel·lectual de primer ordre com Maria Àngels Anglada va tenir en aquest petit cercle, per activa i per passiva. No és gens estrany que any rere any es continuï retent merescut homenatge a una dona de presència tan discreta com modèlica.
La Biblioteca del Casino Menestral al carrer Ample ha estat durant anys la seu d'aquests tasts de cultura: un espai acollidor i ple d'Història i d'històries... Aquella biblioteca batejada fa uns anys en memòria del malaguanyat Ernest Lluch, amic fidel d'Atenea, sempre a punt de venir quan se'l convidava; la darrera vegada, justament poques setmanes abans de la seva mort cruel i innecessària. (Encara en recordo vivament el to franc i afable de la conversa informal al final de la seva darrera confèrencia, com sento també, vívidament, com se'm glaçà el cor un matí d'hivern en rebre, incrèdula, la notícia del seu assassinat).
L'exili forçat per les circumstàncies (qui vol presumir, ha de patir!) no ens ha privat de continuar sentint com a fons de les trobades d'Atenea les melodies assajades pels estudiants de música del Casino Menestral.
Satisfà molt veure com, malgrat el pas dels anys i la diversificació de l'oferta cultural figuerenca, Atenea continua sent un espai de trobada viu i vigent i amb capacitat per atraure figures intel·lectuals de primer ordre .
És cert que la vitalitat de la cultura a la nostra ciutat no satisfà tothom; com ho és que en alguns moments aquests darrers temps el desgavell ha estat prou perceptible i que en alguns moments es troba a faltar certa coordinació; també és innegable que hi ha hagut errors reprobables que no haurien de repetir-se mai més (és, com a poc, trist que tot un Premi Nacional de Poesia s'hagi de presentar i acomiadar tot sol en un acte de to massa improvisat). De tota manera, si hem de creure el que ens diuen els que vénen de fora, podem estar prou cofois. Atenea hi té, innegablement, la seva part de mèrit: al llarg dels anys ha anat fent camí amb el seu estil de sempre, fent de la discreció i la diligència el seu lema. I així, el nom de l'Agrupació de Cultura del CMF ha esdevingut una garantia, avalada pels anys de feina ben feta i per la satisfacció dels conferenciants agraïts per l'acollida sempre càlida que se'ls dispensa; alguns avui ja són veritables amics que ens fan d'ambaixadors arreu del territori.
La major part del mèrit s'ha d'atribuir a l'esforç i constància de la presidenta de l'Agrupació, Anna Maria Velaz, que ja fa uns anys va prendre el relleu de Jordi Pla (home savi i discret que mereix el meu homenatge més sentit) al capdavant d'aquest repte engrescador.
3 de juny de 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
