Les meves raons

Trobar raons per fer via cap a les urnes el 25N no és fàcil si deixem de banda la legítima -més que legítima i abolutament lógica- febrada sobiranista, independentista, interdependentista o com sigui que vulguem dir-li... Més enllà de les ganes de reivindicar-nos d'una manera o altra com a un poble que clama per ser tractat amb respecte i dignitat, poca cosa més hi ha que pugui trencar la tendència a l'apatia i a la desafecció dels ciutadans. Siguem sincers: la necessitat òbvia d'ajustar despeses i d'adaptar-se per fer front als estralls de la crisi ha servit per justificar retallades bàrbares i polítiques d'austeritat "selectiva" que sempre posen el dit a la llaga dels mateixos sectors socials: la classe treballadora i els més desafavorits.

 

Si partim de la base que la política catalana sempre s'ha mogut equilibradament entorn de dos eixos: el, diguem-ne, nacionalista, i el social, és prou obvi que aquesta vegada el tsunami del dret a decidir s'ho emporta tot per davant i emmascara la trista realitat d'una societat on la justícia social cada vegada és més inexistent i la privatització dels serveis bàsics esdevé gairebé un objectiu paradigmàtic.

 

Ho sento, però a mi no em convencen els "canvis de paradigma" del govern "dels millors", ni els seus punts de mira a l'hora d'aplicar i justificar retallades. Què ens proposen per a un futur immediat? Polítiques de dretes que tendeixen a ampliar les injustícies i a privar que es parli de la realitat que palpem cada dia els que treballem amb material humà altament sensible a les escoles, sanitat, serveis socials...

 

No tenim un bon sistema: les corrupteles, ànsies de poder -i de no deixar anar la cadira-, de sortir a la foto -encara que aquesta surti moguda- i de dir-hi la seva -toqui o no- de massa polítics ens fan venir basques i generen rebuig. Però, malgrat tot, tenim la potestat de triar qui ens representa i d'exigir-li que compleixi.

Si ens quedem a casa o triem la papereta a la lleugera, fent només cas al que ens dicten les vísceres i obviant la raó, tanquem portes a construir un projecte de país on capiguem tots.

 

Jo aniré a votar. Em resisteixo a donar-me per vençuda...

Campanya? Quina mandraaaa

Uf! Quina mandraaaa!!! Més d'un (i més d'una, òbviament) deu pensar això a les portes d'una altra campanya electoral.Què ens volen vendre ara? Qui la dirà més grossa? A quin partit són més incoherents? Hi ha algú que no faci volar coloms? Però que no estem sempre en campanya? 

Sempre ens podem entretenir buscant les diferències... No, no serien tantes...

És clar que aquesta vegada una bona colla de manaires d'aquí i d'allà, de pretendents a seure prop del poder i de mitjans de comunicació de tots colors s'entesten a voler-nos fer creure que tot serà diferent, que aquesta serà la definitiva...

I mentrestant, alhora que ens perdem en  fal·làcies del que pot ser o no ser i del que ha de ser -o no-, passen els dies i continuem enfonsant-nos en les nostres misèries de cada dia.

I jo, que sóc catalana, però que, per sobre de tot sóc mare i treballadora, pateixo pel meu país: perquè no se'ns trepitgin els drets, la memòria ni l'identitat... Però pateixo tant o més perquè els recursos migrats que tenim es reparteixin amb sentit comú i amb prioritats raonables i perquè les polítiques de dretes que justifiquen les retallades més enllà d'on seria també raonable no em deixin un país amb un porvenir més magre, orfe de cultura i d'educació, sense salut, sense oportunitats... I embafat de quimeres que no li treuen la gana ni els maldecaps, ni els dolors de cada dia.

Ara més que mai cal posar l'accent en les polítiques socials, en els valors de l'esquerra. I posar ordre, normes i control en aquest món de corrupteles que de tant que ens afecta, ens desafecta.

Al final, la feina sempre la fan els de baix de tot, els que toquen de peus a terra, s'arremanguen i s'embruten les mans en el fang de la vida; els que viuen i veuen el pa que s'hi dóna; els que parlen i escolten i saben el valor del diàleg.

Ha mort el Mestre Jordi Castellanos

In Memoriam

Recordo les classes de Castellanos sobre Modernisme a la UAB. El professor exigent, metòdic, rigorós, respectat... savi! Aparentment distant, però afable; serè, però apassionat en la seva tasca...

Recordo la primera classe amb ell, acabada de llicenciar a la UdG. Érem un grup de gironines que ens vam llençar a l'aventura d'anar cada divendres a Bellaterra per continuar-hi els estudis  de literatura catalana contemporània en què ens havia introduït amb passió la Mita Casacuberta. Hi vam arribar empetitides per la seva aura, creient que els gironins érem poca cosa quan anàvem a la casa gran de la UAB! I amb una autoestima ben poc afiançada de provincianes. 

Castellanos, que coneixíem per força per les referències bibliogràfiques i per boca de la Mita, era per a nosaltres el paradigma del professor instal·lat en una aura que tendia a menystenir els que ens hi acostàvem des de l'antic CuG, l'acabada d'emancipar UdG.  Certament no ens rebia amb passió, però ens acollia i valorava el rigor i la feina ben feta. No era aquell ogre que algú ens havia volgut fer creure.

En recordo especialment una sessió, un divendres a la tarda, en aquelles classes de 3r cicle que, si bé no eren divertides, sí que eren apassionants! (Estudiar el Modernisme amb Castellanos era un luxe). Joan Carreras i Pera no va poder evitar fer un cluc; a l'altre costat de la taula, Sebastià Alzamora reia per sota el nas... Amb ironia fina, Castellanos va fer un comentari lleu, com qui no vol la cosa,  i va continuar endinsant-nos per sots feréstecs o conduint-nos per camins de llum, qui sap!

Quin país! Mentre el "Rei" Artur "manostijeras fa de salvador de la pàtria (i se'n surt prou, encara que defugi "LA" paraula), els caps dels llogarrets (llegeixis "partits independentistes") es barallen com bàrbars per veure qui la té més grossa, i a can PSC la "família" discuteix què volem ser de grans (amb permís, això sí, dels papes)... Buff! Que ja comencem a tenir edat d'emancipar-nos!

Com anem?

Article publicat a la secció Figueres Futur del bisetmanari Hora Nova (2 d'octubre de 2012).

Si les coses van malament, sempre hi ha lloc per pensar que podrien anar pitjor…. I, apa! Qui no es consola és perquè no vol. Amb aquest pensament anem fent i ens anem creient que totes les retallades són indispensables, que comprar tancs potser sí que és imprescindible, que treballar pel fet nacional passa per sobre de protegir els drets socials… i tants etcèteres que no acabaríem mai.

Bé. Potser és una bona teràpia per anar passant i no posar-s’hi pedres al fetge. I si, a més a més, amenitzem l’estona perseguint que se’ns reconegui el dret a decidir què volem ser de grans (demà, o demà passat), qui és el “guapo” que s’hi oposa? Mentrestant, ens distraiem, i sempre podrem aconseguir alguna cosa… que ja toca!

No oblidem que, més o menys galdosa o millorable, vivim en una democràcia. I les regles del joc són prou clares: hem de saber escoltar els arguments d’uns i altres, respectar-los i acceptar-los.I fixeu-vos-hi bé: parlo d’arguments… basats en la raó i/o en el sentiment, però mai en la força ni en la por. Però també caI partir de la base que les lleis i les constitucions, fetes pels homes, són susceptibles de ser canviades pels homes que vénen tot darrere. La societat es transforma, les relacions canvien i els nous temps porten noves necessitats. I això exigeix esforços d’adaptació, més feixucs per a uns que per a d’altres.

Potser us pregunteu on vull anar a parar… De fet, no gaire enllà, encara que me n’hagi anat per les branques. És que sóc de lletres!

Si us sóc franca, estava enmig d’aquestes disquisicions quan m’he adonat de la transcendència que enmig de la dicotomia solemnitat/fatalitat que ens acompanya darrerament pot tenir la resposta a una salutació ben rutinària: “-Com anem? I la família”. M’explico: anant apressada prop de la Rambla m’he creuat amb uns coneguts molt menys atrafegats que jo –feliçment jubilats-. M’han fet parar esment a l’excepcionalitat de la meva resposta en els temps que corren. Segur que deveu estar ben intrigats per saber-ne el contingut. Sento decebre-us. M’he limitat a dir: “-Bé, bé... tot va bé… i la família també”.

Potser és que en aquesta etapa atrafegada i convulsa es comença a trobar a faltar tot el que no siguin sentències apocalíptiques o discursos grandiloqüents.

I sabeu què: he decidit que avui sortiré a passejar i em miraré la meva ciutat amb bons ulls, però sense deixar de tocar de peus a terra, que de feina per fer n’hi ha per donar i per vendre!