Una escapada al nostre Cap de Creus per prendre aire i agafar embranzida...

(4 de gener de 2103)

Paraules excelses! (Presentació a Atenea del poemari de Jordi Pla guardonat amb el Premi Miquel Martí i Pol 2011)

Arribar a casa a quarts de 10 del vespre i sopar amb l'eco de les paraules excelses que avui ens ha regalat la Xixon Heras en la presentació del poemari Una mà estesa, de Jordi Pla Planas... Ummm! I tenir la immensa sort de sentir el propi autor donant vida als seus poemes magnífics, savis, exquisits, en una recitació immaculada i vibrant... No té preu! No hi ha dubte que el premi Miquel Martí i Pol és ben merescut.
Estic contentíssima que avui Atenea (Agrupació de Cultura del Casino Menestral) hagi fet el ple. Coneguts, col·legues, companys, excompanys i, sobretot, amics d'en Jordi no ens hem volgut perdre l'ocasió de retrobar-lo. Gent com ell fan viu el lema kantià Sapere aude... i ho fa encarnant un altre lema que a mi m'agradaria poder assumir i seguir: Labore et diligentia!

 Enhorabona, Jordi!

 

I si encaréssim cada nou dia amb la il·lusió que tot és possible?

Treure les teranyines (article publicat al bisetmanari Hora Nova el 4/12/12)

Després de mesos de previsions, prediccions i premonicions diverses semblava que els ciutadans de carrer podríem descansar un temporadeta de les metàfores de campanya. Però no…. Hauria estat massa senzill! Els “futuròlegs” tenien el punt de mira desenfocat; els que van decidir, ara sí, remar cap a la seva Ítaca han descobert que la barca no era prou forta i que el camí era pla més llarg; els que abans d’ahir anaven a contrapeu no acaben de trobar el pas… Però, com sempre, també hi ha hagut qui, sense moure gaire fressa, n’ha sabut dir bé. Enhorabona. Però no ens hi encantem: hi ha massa feina per fer.

És clar que en moments d’escassetat dol veure malaguanyats els calés invertits en sondejos i enquestes que només han ajudat a alimentar pseudotertulians de mitjans diversos. O en cartells, de to panegíric o de mal mirar. I fa de mal pair l’abundància de titulars enginyosos i més o menys tendenciosos que ens han animat el camí fins aquí. -“Passin, passin que veuran el piset…”- Però amb prou feines ens en deixen entrellucar l’entrada. Maniobra de distracció superada, encara que, molt em temo, amb conseqüències indesitjables per a alguns dels seus grans orquestradors: més tard o més d’hora també se’ls acaba veient el llautó. Alerta, doncs, que la gent s’ha abocat al carrer per votar com feia anys que no es veia!  I ja tornem a ser a cap de carrer. Encara que no pas allà mateix on érem, ni on molts dels que barrinaven pensaven que seríem avui. Probablement no estem ni millor ni pitjor; continuem amb els mateixos problemes que ahir encara per resoldre: la butxaca escurada i l’aixeta del govern central tancada; una marea groga de suport a un ensenyament públic denigrat per l’acarnissament amb què el tracten els governants d’aquí i d’allà; un sistema públic de salut que comença a ser una fal·làcia –trist veure què ha passat amb l’ABS de l’Escala!-; la inexistència d’unes polítiques que garanteixin la justícia social, fet que aboca els ciutadans a maratons, recaptes i altres obres de caritat, lloables, però que no haurien de tenir raó d’existir.

Enmig de tot plegat fa l’efecte que, mentre els ciutadans de carrer toquen de peus a terra, afronten la realitat i saben, en menor o major grau, estar a l’alçada, els governants continuen volent-nos fer beure pel broc gros. No seria just parlar en termes de desafecció: la gent es mou, la capacitat de mobilització creix, la solidaritat és un valor en alça, però hi ha un xoc evident amb un sistema en què el sentit comú es deixata quan es tracta de posar fre a l’acumulació de càrrecs, de limitar els anys d’exercici de determinades tasques, d’evitar l’abús de càrrecs de confiança, de prioritzar on cal gastar el poc que tenim… Fer de la política un ofici no pot ser mai bo, perquè acaba allunyant el polític de la realitat.

Que les CUP hagin obtingut representació parlamentària és una clara mostra que hi ha una veu prou forta que reclama canvis de model. Ara bé, no siguem ingenus: defensar que qui es decideix a dedicar part del seu temps al servei públic ha de fer-ho a canvi de res és extremadament demagògic; qui dóna un servei a la societat ha de ser compensat; això sí: en la mesura justa, amb transparència, amb control, amb autoexigència.

Diuen que cada casa és un món, si no en són tres o quatre. Doncs bé: podríem començar tots plegats per fer endreça a casa nostra i els seus inquilins –més o menys diversos- abans de voler treure les teranyines de casa dels altres.

Cinisme o cara dura?

Cinisme o cara dura? El "senyor" Guindos dient que les mesures que apliquen són les úniques vàlides per sortir de la crisi... És clar: retallar per dalt i fer que contribueixin més els que més tenen o perseguir de veritat el frau i els abusos dels de sempre seria "inconvenient", no? I que consti que, de frau, de picaresca i d'engany n'hi ha en tots els sectors i a tots nivells. Però sempre som allà mateix: perseguint la classe treballadora i fent-la sentir culpable de tot els excessos.

I els que ens manen ara en fan prou de dir, aquí i allà, que la culpa de tot és dels que hi havia abans. Com si això els donés butlla i els eximís de complir amb el seu dret de treballar per TOTS els ciutadans, però especialment per als més necessitats. No n'hi ha prou amb esgrimir arguments com la "bona fe" (que, d'altra banda, és impossible de mesurar objectivament) o el de "ja ho vam trobar així"... Què volen: continuar així quatre anys més escudant-se en què ells no hi eren?

Cal retallar, i tant! Però potser hi ha altres criteris humanament més defensables i amb resultats més profitosos per al conjunt de la societat...