Lectures d'estiu

Aviat farà un mes que no escric aquí: massa dies. Però no puc dir que no estigui sent un estiu ple de paraules... les he devorat.

En aquest parèntesi he tingut temps per fer el que la majoria dels meus coneguts aprofiteu per fer: no sóc pas un exemplar excepcional dins de l'espècie que m'envolta. Hi ha hagut temps per començar a posar ordre i fer endreça a armaris i racons (i alguna endreça metafòrica, també). Encara em queden prestatges per buidar i decisions per prendre, però vaig bé. He cuinat, netejat, reparat... però també he mandrejat i, sobretot, llegit.

Les vacances m'han dut a un deliciós mar i muntanya que m'ha deixat imatges meravelloses per al record i fnatàstiques caminades en família per camins que no trepitgem cada dia. A la platja ens hem deixat abraçar per la salabror i la marinada; a muntanya hem aspirat amb avidesa oxigen i forces noves per tornar-hi. Hem acaçat fars i cims i ens hem remullat en aigües dolces i salades.

Més enllà dels viatges reals -reparadors!-, hi ha els literaris, que m'han dut a terres exòtiques i properes, a ficcions i realitats, a gaudir de la bellesa i a esborronar-me amb el dolor (inventat o recreat), a poder viure i reviure mil mons sense moure'm del meu... Lectures per gust i per devoció, lectures curioses, lleugeres, transcendents, lectures prescriptives i lectures prescindibles. Tantes lectures com el meu estiu permet! I amb la companyia, sempre, dels meus fills, que no perden l'ocasió per devorar, també, pàgines i més pàgines  a prop meu. Val a dir que, de vegades, fins i tot els he de renyar perquè no saben seure a taula sense la companyia de la lectura de torn, que els atrapa i els urgeix. Què hi farem:  a mi també em costava seure a taula per esmorzar sense rellergir-me cada dia l'etiqueta del Cola Cao!

Val a dir que una altra constant d'aquest estiu ha estat cantar a cor les cançons de @blaumut que ens han acompanyat (i ens acompanyen) en tots els trajectes en cotxe.  Havia de ser així: ens tenen ben atrapats!
Us explicaré una anècdota: mentre anàvem cap a l'Alt Urgell, escoltant-los, ens vam aturar a posar gasolina al cotxe a Puigcerdà. Alguna cosa em va fer mirar el Twitter i vaig descobrir que en aquell moment exacte els havien de fer una entrevista a Catalunya Ràdio. Vam sintonitzar l'emissora i, passant per Bolvir, ells rememoraven el concert que l'1 d'agost,  just dos dies abans, havien fet allà. Casualitats...

Ens han atrapat les seves paraules i els seus acords: bicicletes, arbres, bombetes, aires i cartes, somnis i pa amb oli. Poesia. Sí: Blaumut és la banda sonora del nostre estiu!

I ja esperem amb candeletes retrobar-los a l'@acustica_2015 de Figueres!

Un veí nou

Avui us parlaré d'un estadant atípic del meu bloc de pisos, però abans de presentar-lo em cal fer una petita reflexió.

Decididament, estem vivint en una era d'hiperconnexions, però molts viuen més aïllats que mai. Quina contradicció tan tremenda, oi?

Si no tenim accés a wifi, bluetooth, fibra òptica, un mòbil 3G (mínim!) i un munt de gadgets susceptibles de quedar-se sense bateria en qualsevol moment ens sembla que no som ningú. I som esclaus de tota aquesta parafernàlia: ens en servim, però ens costa evitar el servilisme. I la paradoxa més gran és que el món virtual que ens ajuda a establir xarxes i escurça tant les distàncies també ens pot dur a oblidar el que tenim a prop, a aillar-nos, a fer-nos esquerps...

Tornant al personatge que m'ocupa avui, no sé si és l'afany d'estar connectat el que el porta al meu veïnat, però us puc ben assegurar que d'uns mesos cap aquí, s'ha fet digne mereixedor de ser acollit com a membre de la nostra comunitat de veïns. Estic per proposar que s'empadroni a l'escala de casa i que pugui assistir a les reunions de comunitat (sense veu ni vot, però, que tampoc no cal que ens passem).

El subjecte en qüestió devia descobrir (casualment o no), que el wifi del bar de l'altra cantonada té prou potència per instal·lar la seva "oficina" a l'entrada de casa. Sí: ho heu entès bé; a qualsevol hora del dia (i de la nit) i qualsevol dia de la setmana el podem trobar assegut al costat de la porta del bloc amb el telèfon a la mà xatejant i fent "gestions". Bé, si he de ser franca, des de fa uns dies ha desplaçat el seu "aparcament" (potser ja li fa vegonya que els veïns el saludem amb familiaritat cada vegada que entrem o sortim de casa) i ara s'asseu davant l'aparador de la botiga de llums de la planta baixa. Dubto, però, que s'hagi adonat de si a la botiga en qüestió es venen llums, cassoles o cebes, perquè no aixeca mai la vista de la pantalla!

Ja ens hem avesat a veure'l i fins se'ns fa estrany si algun dia no hi coincidim, però el que em comença a preocupar de debò

és que hi ha, pel que estic veient, algun altre espavilat a punt de prendre-li el relleu per poc que es despisti. Esperem que la "colònia" no creixi!

Lletres i viatges

Una de les moltes virtuts de la literatura és que ens permet viatjar i endinsar-nos en mons diversos. Sense cap altre cost que l'esforç de llegir un llibre (convencional o electrònic, tant se val!) entrem en contacte amb mons reals i imaginaris; versemblants i impossibles; propers i remots; idíl·lics, envejables, neutres o detestables...
Gràcies a la lectura, el darrer mes he estat a Mèxic, Cuba, Andalusia, Islàndia, París, Lesbos, Mequinensa, Barcelona... Espais i temps diversos. Realitats i ficcions. Mons on  gaudir, somniar, evadir-se i aprendre. 

Ara em deixo portar per la Girona grisa i emboirada dels 60-70 en una obra inquietant; inquietant perquè parla de fronteres i perquè se situa en la frontera entre la realitat i la ficció. En dosifico la lectura a petits glops, entre tasca i tasca, però aviat l'hauré enllestida.
Segur que m'oblido algun escenari de les darreres lectures... ja em perdonareu, però no tinc cap pretensió d'exhaustivitat: tot plegat  només és una excusa per recordar que amb la literatura també es viatja. Una oportunitat per evadir-nos, que bona falta ens fa!

Una confessió: amb aquestes calorades he acabat de descobrir perquè els darrers estius m'he deixat atrapar per la novel·la negra nòrdica i els espais glacials que envolten els crims i misteris que ens desvetlla, amb molta o poca traça. He de confessar, però,  que potser també m'agraden aquelles històries pels seus protagonistes:  investigadors (imperfectes) que es passen el dia prenent cafè .
Acabo. Ja enyoro Islàndia sense haver-hi estat.

Juliol: per molts anys!

Per tu, Jana, avui escric somriures de tons liles amb flaire de riallades matineres. Me'ls imagino amb gust de mandarina o de préssec madur. I tu, Roger, m’inspires amb corredisses furtives i secrets entre germans a punta de dia. 

I, d'amagatotis, us veig, a un i a l’altra, devorant pàgines i fascinant-vos davant mots ignots en mons ben dispars i en mil i una històries.

Al vostre costat, petits grans exploradors, el papa i jo redescobrim constantment la infinita grandesa de la curiositat que us mou; la voluntat encomanadissa de saber, estar i ser a tothora; les ganes de fer-vos lloc trepitjant amb fermesa el camí fins a horitzons que encara ignoreu. 

Sou intel·ligents, sensibles, decidits, inquiets, curiosos, sociables, responsables i, sobretot, agraïts: tot un regal!

Òbviament, no sou perfectes, però avui no toca parlar de defectes o demèrits: ja sabeu prou que tots plegats mirem d'anar-los polint! 

 GRÀCIES, Roger i Jana, per ser com sou i per fer-nos tan fàcil la feina de ser pares!

PER MOLTS ANYS!

Us regalo una delícia. M'agrada més a mi que no pas a vosaltres, però em dóna serenitat i em fa sentir bé:
  

Lang Lang - Franz Liszt Consolation No. 3 in D-Flat Major, S 172 2011

Juliol 2015

Ep! 3 de juliol i amb les piles ben carregades.

Avui estic convençuda que comparteixo amb molts companys i companyes d'ofici/vocació de l'entorn altempordanès un estat d'exaltació (positiva i proactiva) inusual en aquestes dates. Els docents solem començar juliol poc o molt cremats, exhausts i eixuts d'idees, esgotats físicament i psicològicament i amb fam de refer el nostre intel·lecte, una mica malmès per la voràgine del final de curs. Encara no ens hem refet d'un curs que ja ens veiem abocats a començar a idear (i potser idealitzar) el següent sense solució de continuïtat. Mentre fem endreça i tanquem memòries, signem actes i posem punt i seguit,  punt i apart o punt final als projectes que hem tingut entre mans una colla de mesos, si els decrets, ministres i consellers de torn ens ho permeten, anem començant a embastar el curs següent. Molts ho fem amb prou il·lusió, però amb el dipòsit de combustible en reserva i el pilot d'alarma encès perquè el camí encara fa pujada i no podem acabar de deixar anar el llast que ens pesa.

Aquest any, però, a l'Alt Empordà hem començat juliol amb un parèntesi d'aire fresc, malgrat la canícula evident. Hem viscut, gaudit  i compartit una escola d'estiu renovada, nascuda de la tossuderia i l'empenta d'un grup impulsor admirable que ha sabut engrescar gent ben diversa. Aconseguir prop de cinc-cents participants i una multitud de simpatitzants potencials que faran expandir el virus de la inquietud i l'afany de continuar aprenent té molt de mèrit. Aconseguir fer renèixer aquell moviment de mestres empordanesos que van ser capaços d'anar al capdavant de la renovació pedagògica fa una colla d'anys no és només meritori, és de justícia i altament motivador.

Jo, que ja sóc d'una generació pont, m'he sentit feliç de veure com aquells mestres, molts dels quals reconec (perquè entre ells, sempre actiu, també hi havia el meu pare) han pogut finalment passar el testimoni als mestres i professors d'avui, als docents que han estat capaços de moure cel i terra per aconseguir posar els fonaments d'allò que semblava impossible.

M'ha fet una il·lusió immensa fer balanç d'aquests dies parlant amb el meu pare i sentir-li renéixer l'emoció en rememorar l'esperit lluitador dels anys de les seves escoles d'estiu. I entenc perquè em va transmetre la vocació per aquesta feina.

Em sento feliç d'haver participat en unes jornades il·lusionants que han ajudat a teixir més xarxes i a fer visibles tants projectes, estratègies i inquietuds! He après moltes coses d'uns ponents meravellosos,  però també dels companys de batalla més propers. M'he endut unes quantes frases per reflexionar anotades en el quadern d'aquest congrés. I també m'he endut una bossa (vermella!) plena d'idees, projectes, estratègies, imatges suggeridores, companyonia i...  interrogants! Perquè qüestionar-nos la nostra pràctica, compartir i debatre és el que ens fa avançar, oi?

Ep! L'escola parla! Quin nom tan definidor i carregat d'intenció i de sentit! 

Gràcies als artífexs d'aquesta re-moguda i per molts anys #lescolaparla! Gràcies al Servei Educatiu de l'Alt Empordà!