Fer anys és sumar dies, però sobretot sumar experiències. I, per sobre de totes les coses, transcendents o no, tenir amb qui compartir-les és el que hi dona sentit. Poder comptar amb qui fer més melosos, si cal, els moments dolços i menys amargs els tràngols indesitjats és un bon lema per encarar el viure. I un bon motiu per no deixar mai de tocar de peus a terra tot i tenint sempre algun somni a l'horitzó.
Sumar dies i viure per tu, però una mica també pels altres i per als altres, sense deixar mai de tenir espai per a ser qui ets. És clar que, sovint, no acabem de saber mai prou bé qui som... Però aquest redescobriment perpetu és un més dels motors que ens mouen. No demano gaire més, de fet: només continuar tenint temps per conèixer-me.
Avui, una jornada intensa de treball, en faig prou agraint els petits detalls que m'ha fet somriure: la visita inseperada del fill que estudia fora per poder dinar plegats, la trucada d'una amiga, les felicitacions que m'han inundat el WhatsApp de bon matí o les que potser arribaran a darrera hora, ressagades, per qualsevol dels mitjans, analògics, digitals o presencials que em connecten amb el meu món.
Gràcies, una vegada més, a tots els que heu tingut un petit detall amb mi!
Divendres passat Atenea em va acollir per fer-hi la presentació del meu petit poemari Trencadís. De fet, aquest llibret és un minúscul recull de reflexions breus en prosa i de versos imperfectes que, segurament, reflecteixen -si us plau o per força, una petitíssima part de mi. Si he de ser justa, he de confessar que sovint manllevo les paraules del meu alter poètic, algú amb qui convisc, comparteixo, discuteixo i, fins i tot, em barallo quan cal.
Diuen que el que escric és literatura del jo, sorgida de l'experiència. Segur que sí, sense obviar que l'experiència sorgeix d'allò que vivim, però també del que llegim, escoltem, sentim, imaginem, interpretem... Quan escric, soc jo i, alhora, no soc jo.
Tornant al petit acte de divendres al Casino Menestral: mai no m'hauria imaginat viure un moment així. En un entorn proper i recollit les paraules sempre generoses de la Carme i l'Anna Maria em van afalagar un no dir. Sort de la mascareta, còmplice per ocultar en part l'enrojolament provocat per uns afalacs hiperbòlics i ben intencionats d'unes dones carregades de sensibilitat i saber fer. No podia tenir millors padrines! I ja se sap que les padrines sempre tendeixen a la sobreprotecció. Però també en saben molt d'encoratjar amb paraules balsàmiques.
Moltes gràcies a tots els que hi vau ser, tant físicament com d'esperit!
Us deixo aquí, de nou, els versos que donen nom a Trencadís:
Soc
xerraire de mena. M’agrada la paraula. Escriure sempre m’ha
costat una mica més. Estampar les paraules sobre paper suposa
una petita distància, sovint prou necessària. Una perspectiva
mínima que ajuda -per sort!- a donar un temps breu de reflexió.
Perquè la immediatesa de l’escriptura és minsament diferida. I
l’automatisme sempre té un punt de falaç. I, es clar, veure negre
sobre blanc el producte del que diem és un exercici d’autoreflexió
que a vegades evita mals majors.
Amb
tot, fa uns mesos em vaig decidir a aplegar alguns dels meus textos
breus, proses i versos, en un recull sense pretensions, un
trencadís de paraules i emocions viscudes o recreades, que
presentaré entre amics el proper 25 de febrer. Us hi espero!
Ai, senyor! On anirem a parar! Docents indignats perquè ara diuen que ens exigiran el C2... Quina por, oi? Ja no sé si riure o plorar. Jo més aviat constato poca dignitat per part tant dels uns com dels altres: els governants, per voler posar pedaços amb normatives afegides amb calçador (visca la improvisació!); els docents que fan tants d"escarafalls, per no tenir la dignitat de procurar conèixer prou la llengua pròpia per ells mateixos, sense necessitat d'imposicions, tenint en compte que som referents (volent o sense voler). Els governants van tard volent arreglar a cop de decret el desori, però encara em sap més greu que hi hagi companys d'ofici per als quals tenir un nivell de llengua prou acurat sigui un maldecap i no una qüestió d'amor propi i de dignitat fora de qualsevol discussió. Repartir i/o exigir títols i certificats mai no serà una solució, però d'aquí a lamentar-nos com criatures malcriades perquè ara algú ens vol demanar el que ja ens hauria de sortir de nosaltres...
Lluís Llach, "Silenci" (àlbum I si canto trist, 1974)
Tot just avui m'estreno al blog aquest any. I no és per mandra. Creieu-me que mirar d'atrapar el que és inabastable es fa feixuc. I és el que, poc o molt, la majoria dels meus companys de feina i jo estem intentant des de fa dies. Vam arribar a vacances sense alè i n'hem tornat pitjor: aquestes setmanes de retorn a les aules estan sent estranyes, difuses, confuses... gairebé ratllant l'esperpent diari. Entre protocols mutants, interpretacions dubtoses, excés de zel d'uns, tantsemenfotisme d'altres, baixes, recaigudes, antígens, PCR, substituts que no arriben, vacunes i paracetamols, fer classe centrats és gairebé una odissea. Però anem trampejant el temporal amb una sabata i una espardenya, amb més voluntat que certeses i, probablement, encerts. Molts encara anem resistint. Ja ens arribarà el moment. Malgrat certa creença popular que podem aguantar-ho tot -i en la qual es deuen basar els nostres inefables governants a l'hora de decidir- som humans i també patim. Una miqueta, si més no. I també ens encomanem. I si necessitem mascaretes mínimament decents ens hem d'autoabastir. I ni tests d'antígens ens ofereixen... Tranquils, però, que ja estem acostumats a parar l'esquena (i la galta)!
Obrir el correu, encarar el passadís cap a les aules, revisar les absències i confinaments o comprovar el full de guàrdies per cobrir és un sobresalt continu per a qualsevol que tingui encara una mica de sensibilitat. Però tranquils, que podem amb tot... fins que no es demostri el contrari. Jo, de moment, en somnis ja em veig amb el cap en flames. I no crec que sigui un nou superpoder adquirit amb la pandèmia. Encara que també podria ser que des del departament d'educació decidissin habilitar a tots els docents (i als equips directius que han de capitanejar la gestió diària d'aquest caos sense flotador ni bots de salvament!) un altre nou, flamant, i inútil perfil: el de "Superherois Covid-19". Gràcies!
