Oposició

Fa un parell de mesos vaig escriure un comentari en un bloc on agraïa que hi hagués conciutadans meus de Figueres capaços de fomentar el sentit crític i d’actuar conseqüentment. En vull recuperar les idees bàsiques, que continuo subscrivint i que crec que cal reivindicar més que mai. La crítica fonamentada i constructiva no és tan sols una pràctica absolutament lícita: és una pràctica necessària si es vol anar endavant i sortir de la grisor. Em lamentava, però, que a l’hora de valorar el el lideratge de la ciutat alguns partissin d’un punt de vista desenfocat quan es parla de responsabilitats, posant en el mateix sac els que regeixen actualment el rumb de la nostra ciutat i els que es troben fent la seva feina des de l’oposició. No es pot demanar el mateix als uns i als altres: ni la responsabilitat és la mateixa ni la manera d’exercir-la ha de ser igual. Són les regles del joc democràtic. És cert que a alguns els ha tocat de passar d’una banda a l’altra, però no crec just oblidar que en el seu moment no van optar per amagar el cap sota l’ala o per veure-les venir; és evident, això sí, que a vegades és inevitable patir servituds: és el preu que cal pagar quan s’opta per la governabilitat i per evitar posar constantment pals a les rodes. Cada cosa té el seu moment: les regles del joc canvien i s’ha de saber quin és el paper que es juga en cada moment. Deixem que l’oposició faci oposició… que és el que toca. I sort n’hi ha! És d’agrair que algú sigui capaç de denunciar amb fonaments situacions com la que es va viure en el darrer ple extraordinari de l’Ajuntament de Figueres, on malgrat les irregularitats i despropòsits de tota mena –que ens aboquen al fons d’un pou- es va acabar aprovant un pressupost que no s’aguanta per enlloc. Fer oposició no vol dir oposar-se sistemàticament a tot, sinó actuar amb responsabilitat i coherència per defensar el benestar dels ciutadans. O no és això?

Any nou... nous propòsits?

Sense adonar-nos-en, amb una recança coneguda de sempre, però –si la vida ha estat prou indulgent amb nosaltres— la il·lusió intacta de cada desembre, ens hem plantat de nou a Nadal. I amb els mateixos recels, contradiccions, temors i esperances de cada any ha tornat la cançó enfadosa: l’efervescència consumista que ens consum, la desídia que ens delera, el voler i doler... Res, en definitiva,  que no puguem superar i gaudir.

Ara encetem un gener que duu canvis indefugibles: canvi d’any, canvi de propòsits -si és que no ens valen els mateixos vells propòsits que cada any deixem aparcats-, canvis de rumb, volguts o imposats. I tots, els haurem  de saber encarar amb coratge i afany.

L’any nou pot ser una excusa perfecta per mirar de renovar-nos, repensar-nos, replantejar-nos, resituar-nos i recuperar il·lusions. Pot ser el millor pretext per donar a tot plegat més sentit. Fer-nos, si més no, aquest propòsit, ja pot ser un bon principi. Ens hi posem?

BON ANY 2011!

Família Illa-Vila

(Joan, Àngels, Roger i Jana)

Figueres,  Nadal 2010

Pont... aeri?

A poques passes d’acabar de travessar aquest llarg pont de la “Immaculada Constitució”, m’obligo a fixar la mirada en l’horitzó quotidià; al cap i a la fi, per més que ens hi escarrassem, poc podem fer per escapar de les obligacions diàries... -de fet, tant se val, i que per molts anys sigui així!-.

Instal·lada en aquest exercici d’apropament progressiu i atraumàtic al dia després, penso i repenso si res ha canviat aquests dies de pausa. M’adono que poca cosa, si em centro només en mi i el meu entorn domèstic. Potser l’únic fet transcendental és que hauré pres consciència un any més que ja tornem a ser a les portes de Nadal, i que torna la mateixa cançó enfadosa de cada any... Aquests dies a mig gas hauran tingut, si més no, el mèrit d’ajudar-me (com a tants d’altres!) a carregar piles per afrontar l’efervescència nadalenca, que ens amenaça i il·lusiona alhora, sense buidar, però, encara, les butxaques.
Jo no m’he mogut gaire, però a aquells que han volgut o necessitat un canvi “d’aires” per via aèria, els aires se’ls han tornat hostils: el “descontrol” i l’estat d’excepció són fets prou greus i reprovables que han de tenir -aquests sí- conseqüències immediates més enllà del caos viscut si no volem continuar sent la riota a casa nostra i part de l’estranger...
Tornant a posar els peus a terra constato que una evidència que poques coses canvien és que la nostra “crescudeta” Constitució continua mantenint la seva aurèola de “pura” i “immaculada”; perquè, per més que els anys li passin i sigui major d’edat, és intocable com el primer dia. Només faltaria!

Re-formes?

Tal com estan les coses, jo també m'hauré de renovar, repensar, replantejar, resituar i refer... i sense reposar! Però, no ens enganyem, em fa massa mandra tot plegat. Més que res, perquè m’hi perdo. A veure qui m’explica, sinó, que renovar-se sigui posar al davant la cara d’un presidenciable de fa dotze anys! O que la culpa que a alguns no els votin la tinguin els que ja no hi són -aquells que la deuen fer per les terres de Tarragona, rient, suposo, sorneguerament per sota el nas!-. O que els qui hagin provocat el desconcert siguin els que s’han “emancipat”! Divideix i venceràs...! Entre aquests, amb tots els respectes, també hi ha una bona colla d’il·luminats que fan volar coloms perquè algun dia van creure que decidien alguna cosa... És clar que arreu hi ha gent que pensa, gent que treballa, gent que es respecta i gent amb sentit comú. A veure si entre tots refem aquest desgavell i trobem el camí... cap a l’esquerra!

1 de desembre de 2010

Algunes reflexions i una evocació (Article publicat a Hora Nova el 26/11/10)

Estem apurant les darreres hores d’una campanya electoral que -parlo per mi- m’ha agafat baixa de defenses i empatxada de “precampanya”. Potser per això m’ha costat més que altres vegades fixar-me en els continguts i anar més enllà de l’anècdota. De fet, potser faria més bé de dir “les anècdotes”... que n’hi ha hagut, i moltes! No esperava menys, és clar, vist el panorama! El que sabria greu és que de tot aquest circ no n’acabi quedant gaire res més que fum. Tornant al que deia al principi, amb prou feines he pogut retenir la foto dels candidats... però, de fet, tant li fa: el fotoshop fa miracles amb qualsevol! El que em molesta, però, és el fotoshop que maquilla els discursos, la demagògia que ho empolsega tot, la poca categoria moral d’algunes propostes i actituds extremistes, populistes, de fireta o d’emergència.

No: no sóc tan ingènua! Ja sé que estem en campanya. Però em fa por que tot aquest panorama no acabi desencantant més d’un i més d’una enmig d’aquesta tempesta. Crec, de veritat, que són molts més els que pateixen el mal de la desafecció per culpa dels polítics que tenim que no pas els que se senten desenganyats de la política en si mateixa. Al capdavall, ja ho he dit altres vegades, a la vida gairebé tot és, d’una manera o altra, “política”.

Bé, el cas és que, per bé o per mal, aquesta campanya té les hores comptades. Demà hauríem de reflexionar -uns més que altres- . És un deure que tenim i que hem d’assumir per a poder actuar demà passat amb responsabilitat. Ens ho posen difícil, és clar, i la situació de reajustaments globals que vivim no ajuda gens a temperar els ànims, però vull pensar que, gratant una mica, tots hem de ser capaços de trobar algun al·licient per acudir a les urnes. Crec que n’hi ha d’haver.

Aquestes reflexions me les estic fent al cap d’una setmana farcida d’actes de merescut record a Ernest Lluch. Justament la pluralitat de veus, d’idees i de sensibilitats que he vist en aquests petits homenatges m’ha fet pensar en la grandesa de gent de la seva talla que no es cansen mai d’exercir els seus drets i deures amb i des de la responsabilitat, però amb obertura de mires i conviccions fermes. Són exemples que conviden a actuar i que a ajuden a conciliar i a reconciliar.

Mireu: fa poc vaig sentir dir a propòsit de Miquel Siguan, un sociolingüista recentment traspassat que un dels grans mèrits que atresorava era el d’haver estat un “home-pont”: rigorós i apassionat en la seva disciplina, però sempre obert a totes les formes del saber i als pensaments més diversos. L’associació d’idees va ser inevitable: salvant les distàncies, transgredint -probablement- el valor originari del terme i en àmbits diferents i diversos, què era Ernest Lluch, sinó un “home-pont” de conviccions fermes i esperit obert, a punt sempre per donar alè al diàleg?

Era difícil, diuen, no deixar-se seduir per a modèstia i l’afabilitat que traspuava la seva persona senzilla. No era, diuen, un erudit de saló, sinó un savi senzill que impressionava pel seu rigor, la innegable capacitat de treball i la proximitat que permetia... De segur que devia ser un gran tertulià, un home de conversa sincera, sentida i productiva. Les seves col·laboracions a la ràdio el mostraven així. I aquesta, justament, és l’estampa que en recordo d’algunes de les conferències amb què ens havia obsequiat als figuerencs en el marc incomparable de la biblioteca del Casino Menestral; aquell espai acollidor que va prendre el seu nom després d’un fatídic vint-i-u de novembre...

Justament tinc ben present la darrera de les seves visites a aquell espai on no li recava gens apropar-se. Amb prou feines unes setmanes abans del vil assassinat. Aleshores, al final d’un acte familiar malgrat la dimensió del que hi va explicar i el pes innegable del seu nom, hi vaig creuar unes frases... Em va impressionar vivament. Les llàgrimes que vaig vessar en silenci el matí acabat d’estrenar del vint-i-dos de novembre del 2000 mentre la ràdio del cotxe em descobria la terrible nova eren un trosset d’ànima; eren llàgrimes sentides com la sang que s’escola d’una ferida oberta. Que injust i que absurd! Per què ell? Per què? Per què allò?

Crec que hauria de dir, per ser honesta, que no el vaig conèixer, però que el vaig admirar -i el continuo admirant- profundament. Sapere aude! , deia Kant. I Lluch ho va fer realitat.

Reprenent el fil de les meves refexions inicials tot plegat em porta a pensar en la necessitat que tots plegats fem sentir les nostres veus diumenge: fer veure que tot plegat no va amb nosaltres no millorarà les coses. Val la pena reflexionar-hi, no? Encara que a vegades sigui dolorós saber... sempre deu ser pitjor no voler saber!