"Pàjarus" (amb el vostre permís)

Quan les coses ja no es diuen pel seu nom, és que "la cosa" ja no té nom! No sé si m'explico, però arriba un punt que l'esperpent d'aquest país de pandereta sobrepassa tots els límits d'aquells que encara tenim una mica de sentit del ridícul. De fet, suposo que, poc o molt, de sentit del ridícul també en diuen tenir alguns d'aquests "pàjarus" que creuen representar-nos. Però, és clar, poden més la prepotència, la vanitat i el cinisme (en el sentit més rude del terme) . Sense manies tiren pel dret escampant amunt i avall, ufans i sense vergonya, la temuda "Marca España" de què tant s'omplen la boca. Ai las! La ignorància és atrevida, diuen... i la supèrbia, hi afegiria, no és la millor companya de viatge. Pitjor m'ho posen encara si, com mantenen alguns, tantes pixades fora de test i escenetes grotesques formen part d'una estratègia, perquè em sembla que anem més pel camí de representar un vodevil que no pas de mostrar un discurs entenimentat que ens faci dignes de respecte.

Si es tractés de treure targetes per amonestar actituds fatxendes i desaforades, aquesta setmana ens faltarien butxaques i mans. Només enumero algunes de les bertranades amb què ens han amenitzat els governants de torn: els sí-però-no del "nostre" inefable ministre Wert entorn de les beques Erasmus li han merescut l'etiqueta de rubbish. Però, lluny de caure-li la cara de vergonya, s'ha mostrat desafiant (i desafinat) com sempre. La senyora Botella (de Aznar), ha tret la cara més "macarra" per fer front a les crítiques per la seva manca de gestió a la vaga d'escombriaires de Madrid. I no hi ha abocador on càpiguen un i altra! 

La infanta, pobreta, no sabia què signava! Com podem pretendre que siqui responsable de res?

El desastre del Prestige degué ésser una manipulació monumental vist que no hi ha, deu anys després de tot plegat, cap responsable a qui picar el crostó (i no parlo de caps de turc a qui fer pagar els plats trencats.) Hilillos de plastilina, ja se sap!

Montoro i cia. mantenen el cap ben alt després de dir que la paga extra dels funcionaris no està "desapareguda en combat", sinó que només està "diferida en el temps". 

I avui, veig que el president de la federació espanyola de futbol (disculpeu-me les minúscules sacrílegues) rebutja contestar preguntes que l'incomoden sobre per què es juguen partits de selecció en països de règim dictatorial. I ho fa en el més pur "PP Style".

I paro: que ja em puja la fel a la boca...

Això sí: el problema continua sent que un senyor "pelut" s'hagi tret la sandàlia on no tocava i li hagi dit "gàngster" al pobret d'en Rato!

Au, va, fem-nos passar les penes:

Puro teatro (Miguel Poveda & Buika)

Marees de colors vs tsunamis arrasadors

De groc, de verd i de tots colors... Ja n'hi ha prou! I a ells continuen sense pujar-los els colors. Ja ens en cansarem, diuen. De fer vagues, de plantar pancartes, de declarar-nos insubmissos, de rebatre'ls amb arguments que cauen pel seu pes raons que no s'aguanten per enlloc. I ens continuen ignorant, trepitjant, humiliant... Fins quan?

L'ensenyament ha de ser dignificat i respectat: la nostra societat s'hi juga massa! Ens hi juguem un present gris i un futur sense color amb remiscències d'uns tons sèpia (de no-do) que ja voldríem caducats!

Marees grogues, verdes o blanques, tant se val. Descontentament, impotència, desmotivació... però, malgrat tot, no abandonem les nostres responsabilitats i la nostra tasca diària. Nedem contra corrent i ens neguen l'aire, però seguint fent la nostra feina. I no per voluntat de ser reconeguts com a màrtirs ni beatificats. Ja sabem que els miracles no existeixen (ni falta que fa), però encara creiem en la nostra feina i ens mou (per sort!) la vocació. Esperem temps millors, però sabem que no arribaran mentre ens mani aquesta caterva de cínics sense escrúpols que només s'escolten a si mateixos. L'excusa de la crisi ja no els val. La política de retallades i d'austeritat és una excusa per anar desmuntant un model educatiu integrador i per anar limitant les oportunitats dels fills dels treballadors. I això fa mal, fa massa mal!

Lectures recomanables: la LOMCE

Avui faré una recomanació que a més d'un li pot semblar poc "recomanable". Per a molts (gairebé tots) requereix un esforç considerable i tenir molt bona voluntat. Exigeix també superar certs escrúpols i prejudicis i obrir la ment sense partits presos.
Llegiu, si en sou capaços, el preàmbul de la "meravellosa" llei Wert (la LOMCE). Tan sols el preàmbul. I un cop superades totes les esgarrifances, els inevitables flashbacks i l'estupefacció que la redacció d'aquest text provoca, digueu-me si no hi ha motius per rebutjar amb contundència aquest despropòsit monumental i WERTgonyós a què ens volen condemnar uns "governants" que confonen regir amb imperar i que entenen que debatre és només dir amén a la involució. L'escola pública mereix respecte. La formació dels futurs ciutadans d'aquesta societat és primordial si volem tenir l'oportunitat de progressar. No és aquest el camí que proposa la LOMCE. En alguns aspectes, tampoc no ens deixa més ben parats la LEC, no ens enganyem. No volen ciutadans, sinó súbdits. Ens hi va molt. No mereixem, tots plegats, ser tractats amb respecte i dignitat?

Qui espera, desespera (o la necessitat d'enfocar bé).

Ahir vam fer tutoria amb els meus alumnes de batxillerat. Tocava parlar de l'ansietat que produeixen els exàmens, de què la produeix i de com es pot gestionar per superar el bloqueig o el desànim. Molta teca (massa!) per a una tutoria a darrera hora d'un matí xafogós. Òbviament, van quedar moltes idees a mig dir, massa interrogants a l'aire. Però no sóc tan ingènua per creure que tot s'arregla amb xerradetes, consells i cops a l'espatlla, donant fórmules màgiques o llegint manuals d'autoajuda d'autors poc o molt mediàtics. Sí: ja sé que per més tutories i sessions d'orientació que fem, poc ens podem ajudar tots plegats si no partim de l'assumpció de les responsabilitats que ens toquen, col·lectives i/o individuals, tant se val! I el primer pas sempre passa per abandonar l'estatus de víctima, prendre consciència que hi ha algun problema a resoldre, deixar de culpabilitzar-ne sempre els altres o de buscar excuses i superar la fase d'espera permanent. Els problemes no es resolen sols. Potser ens cal canviar les lents amb què observem la realitat que ens envolta per poder-nos-en fer una idea més aproximada. Aleshores, potser, estarem preparats per reformular els objectius que ens marquem, fer-nos agents del canvi i actuar. Qui espera, diuen, desespera. No m'estranya: hi ha res més poc estimulant que esperar, simplement, que les coses passin sense prendre-hi part?

Qui no ha sentit parlar mai de la soledat del corredor de fons, de l'angoixa de l'escriptor davant el full (o la pantalla!) en blanc, de l'ansietat de l'estudiant davant l'examen (poc, molt o gens preparat), o de la impotència del professor davant la impermeabilitat de l'alumnat que, aparentment, l'escolta, però que només hi és de cos present...? Situacions tòpiques, llocs comuns recurrents que no pel fet de ser-ho són menys vívids, menys punyents.  Estats que, a vegades, en hores baixes, ens suggereixen patiment, neguit o frustració, però que comparteixen la grandesa de fer-nos sentir, d'estimular-nos i de fer-nos moure. O, dit d'una altra manera: són, ben sovint, la baula necessària per a engegar el canvi; l'acció (o no acció) que ens empeny a la reacció.

Fa uns dies, un amic que es dedica al coaching comentava que el poder parteix de la capacitat d'observació de la realitat i de saber prendre consciència de la distància que separa la realitat externa de la nostra realitat interna. Si aquest camí no és possible, de cap manera podrem adequar els nostres objectius i posar en rellevància els valors convenients perquè la nostra acció doni resultats. 

Quant de bé que ens faria a tots plegats saber-nos-ho aplicar al dia a dia!

Lluís Llach:  "Tinc un clavell per tu" 

Tan poc valem?

Ja tenim un peu al coll al setembre. Em sento bé: cansada, però prou satisfeta. Al cap i a la fi, m'agrada la feina que tinc; sobretot perquè m'obliga a anar-me reinventant i a buscar recursos constantment, i perquè hi aprenc molt. I m'agrada malgrat que els entrebancs i el desgast del dia a dia (a les aules, però, sobretot,  per part dels que ens administren i ens desencisen) no trobin repòs quan arribo a casa: m'hi esperen dos fills amb energia inesgotable i ànsies per compartir-ho (encara!) tot.

Però sento un dolor intens i una impotència absoluta quan veig el menysteniment que pateix en aquest país l'ensenyament, la ventafocs dels pressupostos. I no em refereixo (només) al fet que els treballadors patim una vegada i una altra congelacions i retallades d'uns sous que ja corren perill de gangrena. Potser no ens cremarem, però la pudor de socarrim ja comença a ser insuportable! I, senyor Mas: maduresa, sí, però vés que no ens podrim tots plegats de tan madurs! Suplim els recursos cada vegada més migrats i remigrats amb dedicació, grans dosis de paciència i (bona) voluntat, però tots tenim límits.

Per acabar de reblar el clau, la perspectiva d'un diàleg de sords amb governants absolutistes que imposen lleis inúTILs i WERTgonyoses no millora gens les expectatives a curt o mitjà termini.

Que no ens mereixem, l'ensenyament en general, la nostra cultura (respectuosa i oberta), i els docents en particular, ni respecte, ni consideració? Tan poc valem? Tan poc?

Tots plegats ens hi juguem molt. Massa.

Malgré tout...

... I feel good!